Només un semiòleg pertinaç pot escriure dues novel·les com El pèndol de Foucault o L'Illa del dia d'abans i no morir en l'intent. Umberto eco sabia tant de comunicació i de sÃmbols en la història de la humanitat, que va acabar vessant saviesa per tot arreu en aquests dos llibres de ficció cap al abast últim de l'significat de l'ésser humà .
En principi (i per a molts lectore també en última instà ncia), poden semblar novel·les massa denses, en les quals s'intueix un fascinant secret a desvetllar però que avancen massa lentes, escodrinyant detalls que s'escapen a al lector comú menys interessat en profunditats teòriques.
Ara que ja ens ha deixat aquest autor pot ser que ho trobem a faltar. El seu llegat ho han reprès els Dan Brown o Javier Sierra en el panorama patri, per nomenar dos dignes hereus. Però, sense desmerèixer, cap dels grans autors de misteri actuals disposen de tal nivell de saviesa sobre els grans enigmes que ens afecten com a civilització.
Umberto Eco també va escriure assaig humanÃstic i filosòfic, Com a bon catedrà tic que era. S'ocupés de literatura de ficció o de temás més reals, Eco sempre aconseguia embadalir a milions de lectors.
3 novel·les recomanades d'Umberto Eco
El nom de la rosa
No, no m'havia oblidat d'aquesta obra mestra de l'autor. Cimera en tant que va aconseguir a milons de lectors i per això, buscant un punt d'objectivitat, ha de ser alçada a la cúspide de la seva creació.
Es tracta d'una novel·la que té el just punt de sofisticació, aquell que fa a l'lector sentir intel·ligent en la comprensió i desentranyament de el cas, un cas espinós que afecta una comunitat de clergues en la qual a poc a poc van sucumbint molts d'ells a una greu afecció ...
Segur que recordes molt de el llibre o de la pel·lÃcula: la biblioteca, el ocultimos, la falsa moral, el cà stig, la culpa, la mort, i unes llengües blavoses com a única marca comuna en tots els morts que es van succeint ...
L'illa del dia d'abans
Hi ha alguna cosa de ciència ficció en aquesta novel·la plantejada en l'any 1643, una mena de contrast fascinant que et desubica i et meravella. Roberto de la Grive s'enfronta a un món nou després d'un naufragi que gairebé acaba amb la seva vida.
Es salva grà cies a que pot enfilar fins a una nau que sembla esperar-al mig de la mar. A l'pujar-hi ..., és com si hagués arribat a les antÃpodes de la realitat, un espai entre onÃric i bÃblic que bé hagués signat Arthur C. Clarke per a alguna escena de la seva odissea espacial.
I no obstant això les cartes de Roberto són històries del seu temps que escriu a «la Senyora», per si algun dia les llegeix. En les seves epÃstoles Roberto escriu sobre l'esdevenir dels dies d'aquells temps, sobre el que es vaticina com a futur més proper.
Perquè Roberto no és un tipus qualsevol, en les seves cartes ho anem descobrint en la seva veritable rellevà ncia ..., és un home que va participar en grans duels i que va patir de grans amors. Un escenari meravellós amb una illa paradisÃaca, inabastable des de la nau que el manté encallat enlloc.
El cementiri de Praga
Què és el que sabem de nosaltres mateixos com a civilització? La nostra veritat es compon dels sÃmbols de protohombres fins els testimonis propis de l'llenguatge més estructurat.
Però realment ..., tot pot ser tan manipulable ... Qui ens diu que no hi va haver un Simonini en cada moment ressenyat per l'home sobre el seu propi avançar pel món? Simonini, el protagonista d'aquesta novel·la va viure en ple segle XIX i es va ocupar de fer cròniques sobre el que acontencÃa.
Cap altra ciència o saber més fà cilment trastocable que la Història. No es tracta d'una manipulació a posteriori, sinó més aviat del que haurà de cert en l'escrit en els vells llibres, a l'caprici d'una ploma envoltada d'analfabetisme, sense censura ni crÃtica. La simple dubte planteja misteriosos escenaris.
