No és que jo sigui molt apassionat de les etiquetes i l'organització que el bon ordre imposa. Menys encara quan es tracta d'entrar a determinar aspectes creatius o artístics tan allunyats de tota voluntat classificatòria. Però la veritat és que en el moment en què des de la mera observació d'una bibliografia (en aquest cas la de Carme Riera), Es necessita diferenciar etapes creatives, no pot significar altra cosa més rellevant que la voluntat de canvi de la pròpia autora. Una saníssima intenció de descobrir noves veus narratives en una mateixa creadora.
I tot el que sigui buscar-se a un mateix, o reptar-se, o sondejar nous camins aliens a el posicionament fàcil sempre és lloable, independentment d'un menor o major grau de consecució.
I ja si a més s'aconsegueix navegar amb igual desimboltura per diferents aigües s'acaba confirmant el do. I a qualsevol lector o crític no li queda una altra que llevar-se el barret per reconèixer aquesta mena de comunió entre geni i voluntat.
Carme Riera ha conreat el relat, l'assaig i la novel·la. I és en aquest últim aspecte de narrativa de ficció on a més s'ha prodigat en gèneres dispars com la ficció històrica, la novel·la negra, el retrat sociològic o un particular costumisme.
Així que en aquesta escriptora, acadèmica de la llengua i guardonada en prestigiosos reconeixements de les lletres, es poden trobar novel·les per a tots els gustos.
Top 3 millors novel·les de Carme Riera
Dins el darrer blau
En la seva faceta de novel·lista històrica, potser aquesta sigui la seva novel·la més aconseguida. Per a això Carme Riera es va centrar en uns tràgics successos de la seva terra mallorquina.
Que els camins de el poble jueu ha estat tradicionalment una odissea no hi ha dubte, que a l'Espanya de les diverses civilitzacions hi va haver un temps en què se'ls va considerar enemics acèrrims de tot el que és espanyol, usant fins i tot la justificació de la cristiandat per a això, tampoc es pot dubtar.
Les actuacions de fe es van reproduir per tot Espanya durant '300 anys! En aquest llibre coneixem a un grup de jueus que allà per el 7 de març de 1687 van emprendre una fugida cap endavant.
La por a acabar sotmesos a aquests judicis sumaris en què la defensa simplement no existia els va conduir a una recerca de nous mons a bord de qualsevol vaixell. Van fracassar i la veritat úlitma de la fe dels aguaitar durant els seus últims dies.
Un fascinant relat d'aquest món fosc en el qual Carme ens presenta a molt dispars personatges, des dels més hipòcrites nobles fins a les més nobles ànimes del carrer.
Venjaré la teva mort
La prosperitat econòmica sol amagar, sota el tebi mantell del seu cicle natural, el pitjor de la condició humana: l'ambició. I és que en aquest frenesí de diners que circula desaforadament quan pinten ors, aquesta ambició que en abstracte podria considerar com una pulsió econòmica lícita, acaba despertant monstres, com el somni de la raó de Goya.
Espanya el 2004 era aquest país que encara creia en la inèrcia impossible que guia la mà invisible d'Adam Smith, solament que aquesta mà, com en els jocs d'atzar, acaba arrossegant tot cap a la banca (entengui banca, rics, poderosos i altres elits guiades per l'ambició).
En aquesta economia convertida en joc, les trampes estaven a l'ordre del dia, la corrupció cavalcava amb l'aquiescència de polítics curtterministes (no n'hi ha d'una altra classe), que només entenen que si l'avui funciona bé l'immediat demà tindran més vots.
Un escenari perfecte perquè Carme Riera ens presenti la trama d'aquesta novel·la, en sintonia amb aquella altra novel·la seva, Natura quasi morta. L'agent Rosario Hurtado cedeix el testimoni en aquesta ocasió a Helena Martínez, detectiu privat que ha d'esbrinar què ha estat d'un empresari català.
La recerca de Helena s'acaba convertint en un escenari fàcilment recognoscible del nostre passat més recent, el que va provocar la nostra situació actual abans de el canvi de paradigma econòmic en el qual encara caminem sense saber què horitzons ens esperen.
I és que la trama es mou a dues aigües, entre el thriller i la crítica social, com una mena de novel·la negra dels vuitanta, a l'estil de González Ledesma, Una intenció que bé calia en aquest gènere per recuperar aquesta idea de novel·la negra la foscor plana sobre realitats socials i polítiques ben properes.
Què hi ha més fosc que la corrupció i la falsedat de tants personatges que veiem circular pels telenotícies? Polítics eloqüents que acaben descobrint-se com lladregots de primer ordre que acaben escapant de la justícia a l'empara de la prescripció dels delictes ...
Així doncs, una novel·la amb gust a gran novel·la negra i que arriba per entretenir i fer crònica dels nostres temps. Una brillant novel·la amb grans dosis d'ironia per albirar el que es mou en les altes esferes de poder.
La veu de la sirena
En una escriptora polifacètica com Carme, la sorpresa sempre està assegurada. Si a aquest interessant factor se li suma el bon fer d'una escriptora total, trobem en aquesta novel·la una al·legoria de l'feminisme, o de la bondat, o de la sublimació de la fantasia i de la faula davant de tanta ignomínia dels nostres dies.
La protagonista és la sireneta, sí, aquest personatge meitat dona meitat peix que, quan la va publicar Andersen allà per 1837, va poder fer les delícies de lectors de mig món. Però la història tenia les seves mancances, o els seus llacunes, o els seus mitges veritats.
Carme Riera posa veu a la sireneta per justificar la seva abnegació. L'amor cec la va privar en el seu moment d'exposar les seves explicacions. Ara arriba el moment de escoltar-la i comprendre-la entre el seu paper mitològic i una lectura molt més actual ... Una novel·la que hagués fet les delícies d'un José Luis Sampedro amb el seu trascendentalísima Vella Sirena sota el braç.
