Joan de la Vall s'ha donat el gran gust de retrobar-se amb el que va ser. Un altre ell de no fa tant de temps, de no fa tants costums i vicis, de no fa tants anys.
Tota intenció d'autobiografia esdevé part en una vida novel·lada. La memòria, en la seva parcel·la més personal, és el que té, magnifica o redueix a l'absurd, exalça o oblida, deforma o transforma. L'anomenada memòria a llarg termini s'edifica la nostra identitat en base a una vida de marcats contrastos entre els bons i els mals moments. Així que confessar obertament, com va fer l'autor que aquesta és la novel·la de la seva vida sota el nom d'un altre protagonista és, en si mateix un acte d'autenticitat.
No vull dir que el que se'ns transmet en una autobiografia «estàndard» sigui fals, es tracta més aviat de la perspectiva pròpia sobre una objectivitat mai aconseguida.
Joan de la Vall va ser aquest típic noi que nedava entre les intempestives aigües de l'nihilisme o la rebel·lia, segons moments, una cosa que ens ha passat a molts dels que vam ser joves fa no tant de temps (en alguns casos més que en d'altres 🙂
Però el que aporta aquesta trobada amb el noi que va ser l'autor és la intensitat. Des de l'adolescència fins a aquest primer atac de responsabilitat (crida-treball, crida-simplement despertar de la maduresa), tot transcorre de manera intensa. I la vida, com ja anunciava el poeta, és un tresor, un valuosíssim bagatge d'emocions i sensacions apilades més que mai durant la joventut.
Com passa en la recent novel·la La mirada dels peixos de Sergio de el Molí, la narració d'una joventut de les determinades com difícils pot derivar en una persona sàvia en vivències i preparada per a tot el que hagi d'arribar. Més que res perquè sobrevivirse a si mateix, quan un fa de l'autodestrucció companya ocasional, no sempre és fàcil.
I a la fi, sempre sorprèn l'humor dels supervivents, compassat per una mena d'orquestra com la de l'Titanic, obstinada a seguir fent música sempre, buscant la simfonia adequada fins i tot per la inexorable perdició.
Probablement somriguin més les persones que han passat la joventut com funambulistes. Sabent que l'han espremut sense esgotar-se en ella. Aquest llibre és un bon exemple.
Ja pots comprar sembla mentida, El nou llibre de Joan de la Vall, aquí: