Al·lucina amb les 3 millors pel·lícules de Sean Penn

Sempre he pensat que dirigint aquesta pel·lícula brutal, Clint Eastwood no va saber trobar el millor final quan va passar davant dels seus propis nassos. L'instant en què Jimmy Markum (Sean Penn) s'aixeca de la vorera, de bona matinada i amb els últims efluvis de l'alcohol remetent davant la ressaca, fa uns passos i assenyala cap al carrer per on va partir el vell amic de la infància cap a la perdició… Aquest era el punyeter final més elegant per a la pel·lícula i segurament un dels finals més rodons mai vistos!

Una mica més enrere veiem Sean Devine (Kevin Bacon) i junts podien haver quedat durant un silenci que bé podria haver-se prolongat durant minuts. Perquè en aquesta estranya absència del tercer amic, Dave, des del mateix dia que se'l van emportar els llops en aquest cotxe fins a tots els anys que va arrossegar després, hi ha tot el que empasta l'existència dels tres nens d'abans. Un cercle inevitable perquè la fatalitat es repeteixi en el seu cíclic esdevenir.

Perquè tot aquest missatge ens arribi sense explicitar-ho, així en cap moment no té gaire a veure el paperot de Sean Penn. Tots tres ho fan genial, sobretot Robbins com a home traumatitzat des de la seva infància. Però és que Sean Penn en aquesta pel·lícula s'ho menja tot. Ell és l'home de passat tèrbol, el pare que mataria a mossegades a qui s'acostés amb males intencions a la seva família, el tipus de barri a què tots temen, al final l'home vençut per les circumstàncies que entén que porta tota la vida caminant aquest cercle de perdició i remordiments.

Mai vam ser àngels

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Segurament no sigui aquesta la pel·lícula més sonada de Sean Penn. I, no obstant, va ser aquella pel·li que em va atrapar per a la causa dels adoradors de Sean Penn quan la vaig descobrir ja fa bons anys. Precisament un dels seus reclams més grans és per a mi la transformació de Sean Penn en un personatge contrari al que parteix de sortida. Perquè de presidiari a capellà va un tros (potser no tant quan la cosa passa en sentit contrari). I Sean Penn ens fa partícips de la transformació, del creixement d'un personatge retret i amb un punt fosc a una ànima cristal·lina plenament convençuda del bé.

Aquesta pel·li era una mena de remake amb un toc més complex, de l'homònima dels anys 50 en què Bogart buscava nous registres a l'humor. I sí, a la seqüela també hi ha humor. Però l'escenografia canvia de la calorosa illa del diable al Canadà més gèlid i alhora la trama pren nous camins més amplis. Una tragicomèdia un punt naïf però que per mi té moltíssim encant. Sobretot quan Jim (Penn) deixa anar aquest speech improvisat per a uns parroquians que el donen per cura…

21 grams

DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:

Una pel·lícula lenta en el bon sentit. Perquè parlar de la mort, del que deixem i del que ens portem requereix del seu ritme pausat. Cal entendre que el nostre darrer sospir de 21 grams és l'ànima que se'ns escapa per elevar-se bressolada per algun càlid corrent amable. Amb destinació al cel oa l'infern, segons la vida portada a compte de la posteritat.

I tot i ser necessàriament pausada, la pel·li ens esglaia com si el seu ritme accelerés fins al que és insuportable. Perquè passem del que és físic a l'espiritualitat impossible, a l'arrelament a aquesta vida i els seus batecs que ens queden enrere enrere. I llavors tot es va precipitant com una estranya caiguda en què podem meditar sobre el final des de la perspectiva de tres personatges arrabassadors, però sobretot d'un Penn que ho torna a fer tot meravellosament vívid.

Una història d'esperança i humanitat, de misèria i supervivència, que explora les fortes sensacions emocionals i físiques de tres personatges: Paul (Sean Penn), Gato (Benicio Del Toro), i Cristina (Naomi Watts) units per un accident inesperat que fa que les seves vides i destins es creuin, en una història que els porta a l'amor i la venjança. 21 grams fa referència al pes que perdem quan morim, el pes portat pels que sobrevisquin.