Al cinema actual ens trobem diversos exemples de tà ndems habituals director – actor. Sens dubte, el coneixement mutu redunda en la millor factura de les pel·lis i fins i tot, qui sap, en la reducció de costos. Tim Burton té Johnny Deep, Scorsese compta moltes vegades amb DiCaprio. I David Fincher és a l'afortunat director que sempre troba disposat Brad Pitt per interpretar els protagonistes de les seves pel·lÃcules.
És clar que els guions sobre els quals dirigeix ​​Fincher tenen una mica de capital notorietat per als seus protagonistes i aixà el lluïment de l'actor o actriu de torn està assegurat. Es tracta gairebé sempre de trames on un personatge sobresurt per sobre de tot. Una cosa aixà com antropocentrisme essencial perquè l'espectador es mimetitzi, empatitzi i fins i tot habiti la pell del prota per transitar per la trama amb les mateixes incerteses, inquietuds i emocions.
Top 3 pel·lÃcules recomanades de David Fincher
El club de la lluita
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Al son de Where ir my mind de The Pixies, Fincher agafa la novel·la de Chuck Palahniuk i l'eleva a la categoria d'obra paradigmà tica de l'individu actual. Un ciutadà immers en la societat del suposat benestar que de vegades torna a completa alienació. Edward Norton és Brad Pitt i Brad Pitt pot ser Edward Norton si li toquen molt les pilotes a Norton. En suma tots dos són Tyler Durden…
El joc d'identitats perfecte per apuntar a aquest ideal de la persona que voldrÃem ser en certs moments en què no ens encaixa res. Sobretot en els casos de l'anhel impossible més venjatiu i immisericordi, cosa que el bé moral i social ens impedeix ser. Per això tot s'enfoca cap a una violència que neix del desencÃs, de la suma de frustracions, de la tensió i de les exigències del món actual. Tyler Durden el perdedor (el rictus d'Edward Norton facilita encara més la cosa) i el Tyler Durden que surt invicte de totes les seves fantasies autodestructives. Fins que tot explosiona des de l?estranya implosió.
Tot comença en un viatge amb avió, quan Tyler, l'oficinista gris, coneix un carismà tic venedor de sabó que sosté una teoria molt particular: el perfeccionisme és cosa de gent feble; només l'autodestrucció fa que la vida valgui la pena. Tots dos decideixen llavors fundar un club secret de lluita, on poder descarregar les seves frustracions i la seva ira, que tindrà un èxit aclaparador.
el joc
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Una pel·lÃcula fascinant amb un Michael Douglas magistral. Una d'aquelles pel·lÃcules que trenca la baralla pel que fa a girs argumentals. Perquè si bé l'assumpte apunta a un coneixement de l'espectador sobre el parany erigit sobre Douglas, les coses poden virar de la manera més insospitada. Un joc psicològic de miralls que compon certes i laberints de manera alterna mentre l'acció es desenvolupa sense alè.
El multimilionari Nicholas Van Orton (Michael Douglas) té tot allò que un home pot desitjar. Però Conrad (Sean Penn), el seu germà deixoll, encara és capaç de trobar un regal d'aniversari que el pugui sorprendre: el seu ingrés en un club de lleure capaç de dissenyar a la seva mida aventures i passatemps exclusius.
No es pot un estendre més a la trama d'aquesta història sense apuntar a la resolució final, aixà que ho deixo ja perquè, si no has vist encara aquesta cinta de 1997 (havent passat ja uns anys tot pot ser), gaudeixis d'allò bonic.
El curiós cas de Benjamin Button
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:En aquesta idea de la vida com un plantejament equÃvoc, al qual ja apuntava Quino quan deia que haurÃem de començar vells i acabar en un desbocat orgasme, Brad Pitt aconsegueix materialitzar-lo amb el seu esdevenir impertorbable, amb l'assumpció que ell va contracorrent i que el martiri encara és més gran. Perquè els instants cims, en vides entrecreuades per mers instants de plenitud, sempre es poden idealitzar tot esperant segones oportunitats. Però en el cas de Benjamin i Daisy tot va passar per oblidar-se, per assumir derrotes encara més dures que les que concedeix el natural transitar en aquest món.
En aquesta fantà stica escenificació que acaba per assolir nocions transcendentals, Benjamin Button aconsegueix fer-nos creure que els seus dons apol·linis són una maledicció de la qual treure una altra visió de la vida on els temors a la mort que ens marquen, de manera directa o subliminalment entre cada fotograma dels nostres dies, no són més que un anticipar-se a la mateixa res que és néixer i instants abans no existir.
La vida és aquesta benedicció que passa des d'una espurna que ho encén tot i aquesta bufa que s'emporta la llum per sempre. Benjamin Button ens acompanya un temps i després ens deixa anar amb aquest somriure de rictus inoblidable, com transmetent la confiança que la mort no és per tant. O fins i tot que després de les nostres darreres batecs pot esperar una cosa que l'enyorarà per sempre perquè ja el va conèixer abans d'arribar al món.