A cavall entre realitat i ficció però sempre amb inqüestionable interès conscienciador. Una intenció per fer crònica segons els seus personatges femenins, portats de la realitat mateixa o del seu imaginari particular. Lola Lafon és una narradora que fa de la descripció de cada personatge una mena de despersonalitzada introspecció. Una cosa així com un exercici narratiu que ens acosta als seus protagonistes com si presentessin part de nosaltres entre dubtes i il·lusions, pors i culpes.
Feminisme detallista que traça un esdevenir històric des de temps no tan remots en què la dona encara tenia els seus llasts i els seus inferns quotidians, des de les esferes més personals fins a les professionals. Amb aquest compromís gaudim d'un intimisme que evoca realitats cap a la necessària revolució feminista entesa com un dels drets humans més menyspreats en la història.
Res millor per a tot això que la vivència i el testimoniatge que queda. Només que per narrar-ho de forma convincent una mateixa s'ha de comprometre a comptar tota la veritat de cada personatge, sense tebies ni mitges tintes. Justament el que fa Lola Lafon.
Top 3 novel·les recomanades de Lola Lafon
La petita comunista que no somreia mai
Certs personatges populars desperten fascinació a la resta del món. En el cas de la protagonista d'aquesta història testimonial, l'assumpte és desxifrar-ne els silencis. No per part del lector sinó per una autora que gosa desxifrar l'univers interior més enllà del fulgor de la nena que va ser estrella.
18 de juliol de 1976, Jocs Olímpics de Montreal. Nadia Comaneci, una joveníssima i desconeguda gimnasta d'un país remot, Romania, executa el seu exercici a les barres asimètriques. Un exercici perfecte. La nena de catorze anys deixa tots patidifusos i fa saltar pels aires el marcador electrònic, que no preveia la possibilitat que un ésser humà aconseguís la perfecció.
Nadia obté el primer deu a gimnàstica de la història olímpica. A partir d'aquell moment epifànic, la història de la petita Nadia és una criatura adorable que conquereix el cor del món sencer: la «fada de Mont-real». Però també la d?una nena que en poc temps es fa dona i és per això sotmesa a un judici implacable: «la màgia s?ha esfumat», sentencia un titular de l?època.
I la d'una adolescent que viu sota el règim comunista de Ceaucescu, enlairada a la categoria d'heroi nacional. I la d?una noia sotmesa a la vigilància de la Securitate i al setge de Nicu, el sinistre fill del dictador. O la d'una dona que, un mes abans de la revolució que enderrocarà i executarà el Conducator, protagonitza una fuita de pel·lícula a través de la frontera amb Hongria i arriba als Estats Units com a refugiada política per descobrir que el somni americà no és precisament un conte de fades.
Zozobrar
1984. A Cléo, de tretze anys, que porta amb els pares una existència modesta a l'extraradi parisenc, li proposen un bon dia una beca, que concedeix una misteriosa Fundació, per aconseguir el seu somni: esdevenir ballarina de modern jazz. Però el que cau és en un parany, un comerç sexual, en què queda atrapada i que porta altres col·legiales.
2019. Apareix a Internet un fitxer de fotos, la policia busca testimonis entre les que van ser víctimes de la Fundació. Ballarina professional ja, Cléo s'adona que un passat que no acaba de passar ha tornat a buscar-la i que ja és hora de plantar cara a la seva doble càrrega de víctima i de culpable.
Zozobrar va recorrent les diverses etapes del destí de Cléo a través de la mirada dels qui la van conèixer, mentre el seu personatge es difracta i es recompon sense parar, a imatge i semblança de les nostres identitats mutants i dels misteris que les regeixen.
Lola Lafon, en passar revista als abusos des de l'enfocament de la fractura social i racial, brinda aquí una candent reflexió sobre els atzucacs del perdó alhora que ret homenatge al món dels espectacles populars de varietats, on els somriures contracten i les pestanyes postisses són de rigor: erotisme i patiment del cos, màgia de l'escenari i dels bastidors del dolor.
Quan escoltis aquesta cançó
Emblema erigit des de la pèrdua més dolorosa. Diari que dispara tots els contrastos entre el que hauria de ser el món despertant la joventut i la sensació abominable d'una vida roba. Aquest estrany temps negre sobre blanc des de la tremolosa mà d'una nena, marcada a les hores com la de l'ésser humà portat al pogrom.
«El 18 d'agost del 2021 vaig passar la nit al Museu Anne Frank, a l'Annex. Anne Frank, a qui la gent coneix encara que no en sàpiga gran cosa. Com qualificar el seu cèlebre diari, que tots els escolars han llegit i que cap adult no recorda de veritat? És un testimoni, un testament, una obra literària? La d'una noia que només podrà pujar i baixar unes escales, menys de quaranta metres quadrats per recórrer durant set-cents seixanta dies.
Aquella nit me la figurava semblant a un retir, a un silenci. Imaginava aquella nit propícia per acollir l?absència d?Anne Frank. Em vaig equivocar. La nit està habitada, la il·luminen reflexos; al cor de l'Annex, encara hi havia amagada una urgència amb què cal donar.»
