Si Tim Burton troba a Johnny Deep el seu actor fetitxe, Scorsese té Leonardo DiCaprio com la nena dels seus ulls perquè escenifiqui com cap altre podria els contrastos dels seus personatges ambivalents. Un tàndem Scorsese DiCaprio que sempre augura pel·liculons inoblidables.
El toc Scorsese, l'aspecte més diferenciador d'aquest director, és aquest descens ràpid als averns de l'immoral. Un viatge en picat des de les aparences, on fins i tot la religió es configura com la tapadora, fins a inferns insondables dels nostres dies. La fondària dels personatges de Scorsese ens endinsen en les essències estructurals de l'hampa o en la bogeria, en les obsessions desfermades.
Violència capaç d'erigir-se com a fonament vital però hàbilment camuflada entre allò quotidià. Màxima tensió des de la intuïció que en qualsevol moment tot es pot desfermar com un huracà. Decadència corrompent valors però capaç d'interioritzar-se com el mal menor o justícia maquiavèl·lica. De vegades el resultat final és una lectura positiva, en el sentit que aquesta volença per la perdició no és mai solució per a cap problema dels que apressen tan dispars personatges i tan variables circumstàncies.
El llop de Wall Street
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Hi ha una escena que posa la pell de gallina. D'una banda, rius, de l'altra t'aboques a una visió ominosa dels grans despatxos on es decideix on van els diners i, per tant, com es mou el món. Es tracta del moment en què director general i la resta d'alts càrrecs de l'empresa d'inversions debaten en sessió plenària com fer per portar els nans que dispararan contra la diana a la següent festa d'excessos de tota mena.
Una estranya afectació amb què cadascú exposa el seu pla per aconseguir nans que llançar contra la diana. Un plantejament delirant que ens acosta, des del mirall deformant de l'escena, a la idea d'una colla de dements ludòpates i especuladors decidint sobre l'esdevenir social amb les seves inversions i apostes…
És només un detall. La resta de la pel·lícula és una trepidant aventura cap a la cúspide de Wall Street. Conformi els diners van entrant DiCaprio i els seus companys es van enfosquint i lliurant a tota mena de vicis. Excessos químics, sexuals i per descomptat la taca que es va estenent per fer de les seves vides aquest buit sota els peus que de cop i volta apareix per propiciar la caiguda.
Shutter Island
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Una altra cinta fascinant en què DiCaprio assoleix nivells d'interpretació tragicòmica de repercussió sísmica per a l'ànima. La investigació encarregada a Edward Daniels (DiCaprio) el porta a un psiquiàtric on ha desaparegut una dona en circumstàncies estranyes. Entre les escenes finals Edward apunta a una visió de la bogeria increïblement inquietant. La realitat i la ficció com a espais on viure segons més convingui per sobreviure als infortunis que poden passar. El sol fet d'habitar el nostre món depenent de la subjectivitat sencera ens amara d'aquesta intenció per revelar que res és més cert que el que acabem imaginant.
Una escenografia esfereïdora amb la ubicació del psiquiàtric entre congostos i penya-segats que apunten a les escarpades situacions que els toca viure als protagonistes d'aquesta història. Una investigació magnètica al voltant de la dona extraviada que treu el cap a una noció onírica que busca alguna classe de depuració psíquica. Més una ambientació fosca, tempestuosa en allò climàtic i paral·lelament angoixant conforme les escasses clarianes de llum es van obrint per apuntar a la veritat que mai es buscava en la investigació.
Taxista
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Hi va haver un temps en què Robert De Niro caracteritzava aquesta dualitat amb què Scorsese tant gaudeix per despertar-nos una tensió gairebé existencial. Un rostre amigable que es tornava fosc sense necessitat d'altres efectes que el gir a la mirada del bo de Niro.
Hi ha una mica de trasbalsant tensió en l'empatia amb el psicòpata de torn. Perquè potser la idea de Scorsese en aquesta pel·li sigui això, assemblar-nos al dement. Però també hi ha una idea que apunta a possibles reconciliacions amb el món, ja que es pugui fixar un objectiu que salvar de la crema.
Iris, una nena prostituïda és l'única àncora de Travis Bickle (De Niro) per no lliurar-se del tot a l'abordatge d'un món que tot li deu. En la seva condició de veterà de guerra Travis busca superar els seus traumes, que només el podrien portar fins a l'autodestrucció, habitant entre les ombres de Nova York des del taxi. Només ella apareix com a objectiu cap a la puresa i la innocència robades. Travis se sap perdut però la joventut d'Iris ho convenç que ella podria tenir una oportunitat.
La part d'antiheroi de Travis és fàcilment assumible com a enfrontament popular amb la política. La part d'heroi treu el cap malgrat els seus crims en defensa d'Iris. La suma és aquest personatge a la corda fluixa de la moral, capaç de fixar-se en el temps com un emblema entre allò antisistema i allò justicier.
2 comentaris a «Les 3 millors pel·lícules de Martin Scorsese»