Des de la vida més fonda, allà on la realitat sembla desfer-se en llindars boirosos, Cristian Alarcón sempre va trobar històries per explicar-nos. Primer com a periodista i després com a narrador de ficció, o potser no tant de ficció sinó de semblances que tan aviat ens són properes com que ens desperten aquest estranyament del que és humà com una cosa remota, aliena, inassumible per la nostra consciència lectora i per tant transgressor en darrera instància.
En una bibliografia que s'enlaira cap a aquests horitzons híbrids del que licita per ser escriptor sense poder renunciar a l'ofici de periodista, com li passava a Tom Wolfe oa tants altres, això d'Alarcón segur que acaba fecundant en una interessant carrera literària. I aquí estarem per explicar-ho.
Top novel·les recomanades de Cristian Alarcón
El tercer paradís
La vida no només passa com a fotogrames poc abans del velat de l'estremidora llum final (si és que realment passa una cosa així, més enllà de famoses elucubracions sobre l'instant la mort). De fet, la nostra pel·lícula ens assalta en els moments més insospitats. Pot passar al volant per dibuixar-nos un somriure per aquell dia fantàstic d'anys enrere, tan perfecte com idealitzat…
La nostra pel·lícula ens troba en moments en blanc, durant tasques rutinàries, enmig d'una intranscendent espera, poc abans del son. I potser el mateix record tingui una revisió del seu guió o una correcció de la direcció del film, amb la seva butaca en algun lloc de la nostra ment.
Cristian Alarcón ens parla de la pel·lícula del seu protagonista de la manera més vívida i preciosista possible. Perquè puguem sentir al tacte i fins olorar aquestes evocacions de vida que va ser i de manera de veure la vida des d'aquell deute. Entendre certs protagonistes és entendre'ns nosaltres mateixos. Per això caldrà sempre la literatura.
Un escriptor cultiva el seu jardí als afores de Buenos Aires. Fins allà acudeixen els seus records de la infància a un poble del sud de Xile, les històries dels seus ancestres, la seva àvia, la seva mare. També l'exili a l'Argentina i com en aquest desterrament són les dones les que sembren l'horta, els jardins, la solidaritat, el que és col·lectiu.
Novel·la sense gènere, híbrida i poètica, llegir El tercer paradís és entrar en un instant a l'univers de Cristian Alarcón, autor d'aquest viatge literari, botànic i feminista que, lluny d'esgotar-se en una primera lectura, ens demana tornar sobre el text per poder respondre les múltiples preguntes que planteja.
«Ambientada en diversos paratges de Xile i l'Argentina, el protagonista reconstrueix la història dels seus avantpassats, alhora que aprofundeix en la passió pel cultiu d'un jardí, a la recerca d'un paradís personal. La novel·la obre una porta a l'esperança de trobar al capdavall un refugi davant les tragèdies col·lectives».
Quan em mori vull que em toquin cúmbia
Publicada originalment cap al 2003 i recuperada per a la causa de la difusió de l'obra d'un autor finalment premiat i reconegut en més justa vàlua. Però també en segon terme reviu el mític personatge d'«El Front» Vital a qui fins i tot Calamaro va dedicar un dels seus temes. Amb la crònica com a rerefons, descobrim una obra de contrastos com ja es pot endevinar en els conceptes dispars del títol. Una història excel·lent d'aquest context humà on la vilesa i la grandesa acaben enfrontant-se per sortir, com poques vegades, victoriosa la segona.
«El seu fill és mort. Vet aquí, no ho toqueu.
Al pis de terra hi havia Víctor, amb el front ample i net que li va donar sobrenom, sobre un bassal de sang, sota la taula on escrivien el comunicat oficial de la seva mort.»
El 6 de febrer de 1999, la mort d'un pibe raig, el Front Vital, cosit a trets per la policia, va elevar a la categoria de mite aquesta espècie de Robin Hood de la vila que repartia entre els veïns el que robava, i va donar origen al sant capaç d'obrar miracles com canviar el destí de les bales policials.
