L'escriptora caribenya Maryse Condé (dic caribenya perquè apuntar a la seva condició francesa per reductes colonials encara vigents, ja que com que se'm fa estrany) feia de la seva literatura, gairebé sempre en clau de ficció històrica, un autèntic escenari teatral on cadascun dels seus personatges declama la seva veritat. Intrahistòries fetes rabioses certeses com de soliloquis a mitja llum. Reivindicació que aconsegueix assolir les seves dosis de revenja respecte a relats oficials o altres cròniques que exilien noms que haurien d'ocupar grans pà gines.
Totes les històries made in Condé ofereixen semblants ulls al món en deute amb els uns o els altres. Des de la seva mateixa figura en les arrencades de tints biogrà fics fins a la representació de qualsevol dels seus personatges emblemà tics. Conscienciació des de l'autenticitat que aclareix tots els possibles dubtes sobre com van passar els fets revisitats per Condé, amb les dosis més intenses d'empatia per ser capaços de reaprendre, si escau, la Història.
La bibliografia amb segell de Maryse Condé es va incrementar durant els seus fèrtils 90 anys. Tant en volum com en reconeixements i abast internacional. Perquè més enllà de gèneres més aferrats a la ficció pura. Les semblances de vida de Condé també aporten suspens des de la mera supervivència. Trames vÃvides cap a la resolució que la vida mateixa ofereix amb els seus deixos de cruesa o d'esplendor insospitada.
Top 3 millors novel·les de Maryse Condé
Jo, Tituba, la bruixa de Salem
Segurament el més delirant dels casos de masclisme històric sigui allò de les caces de bruixes repetides en mig món com un veritable tic misogin exacerbat sota el paraigua de la religió (pitjor m'ho poses). En alguna ocasió vaig escriure un relat força extens sobre les actuacions de fe de Logronyo i vaig recordar en aquesta història aquest mateix ambient de revengisme perquè sÃ. Només que aquesta vegada l'esclava Tituba pot arribar a ser la bruixa que tots més temien…
Maryse Condé adopta la veu de la mÃstica Tituba, l'esclava negra que va ser jutjada en els famosos processos per bruixeria que van tenir lloc a la ciutat de Salem a finals del segle XVII. Producte d'una violació a bord d'un vaixell negrer, Tituba va ser iniciada a les arts mà giques per una curandera de l'illa de Barbados.
Incapaç de sostreure's a la influència dels homes de baixa moral, serà venuda a un pastor obsessionat per Satanà s i acabarà recalant a la petita comunitat puritana de Salem, a Massachusetts. Allà serà jutjada i empresonada, acusada d'haver embruixat les filles del seu amo. Maryse Condé la rehabilita, l'arrenca de l'oblit a què havia estat condemnada i, finalment, la torna al seu paÃs natal a l'època dels negres cimarrons i les primeres revoltes d'esclaus.
L'evangeli del Nou Món
Un nou Déu arribat a aquest món fet carn per oferir, potser, una segona oportunitat a l'ésser humà advertit de la seva remota arribada. Però l'home actual és descregut per imperatiu de les seves contradiccions més fondes. Déu no pot existir més enllà de les esglésies com la moral només pot cabre en una urna.
La matinada d?un Diumenge de Pasqua, una mare recorre els carrers de Fond-Zombi i un nadó abandonat plora entre les peülles d?una mula. Ja adult, Pascal és atractiu, mestÃs sense saber-se d'on, i els seus ulls són tan verds com la mar antillana. Viu amb la famÃlia adoptiva, però el misteri de la seva existència no triga a fer efecte en el seu interior.
Quin n'és l'origen? Què se n'espera? Els rumors volen per l'illa. Es diu que guareix els malalts, que duu a terme pesques miraculoses… Es diu que és fill de déu, però de quin? Profeta sense missatge, messies sense salvació, Pascal s'enfronta als grans misteris d'aquest món: racisme, explotació i globalització es fonen amb les seves pròpies vivències en un relat ple de bellesa i lletjor, amor i desamor, esperança i derrota.
Cor que riu cor que plora
Un exercici natural cap al relat de qualsevol vida conté aquest particular equilibri entre els ingredients vitals que cadascú li toquen en sort o desgrà cia. En el cas de Maryse no hi ha dubte que la barreja és la que és. Perquè la idealització és un reflex on esborrar els mals moments, si és que hom ho necessita. Mentre que el realisme és aquest testificar del pas del món. I una escriptora com Maryse obstinada en el testimoni més estremidor aconsegueix que riguem o que plorem amb aquesta mateixa sensació paradoxal que apunta Sabina sobre Chabela Vargas.
No és fà cil viure entre dos mons, i la nena Maryse ho sap. A casa, a l'illa caribenya de Guadalupe, els seus pares es neguen a parlar crioll i s'enorgulleixen de ser francesos de soca-rel, però, quan la famÃlia visita ParÃs, la petita repara com els blancs els miren per sobre de l'espatlla.
Eternament a cavall entre la llà grima i el somriure, entre el bell i el terrible, en paraules de Rilke, assistim al relat dels primers anys de Condé, des del seu naixement en ple Mardi Gras, amb els crits de la seva mare confonent-se amb els tambors del carnestoltes, fins al primer amor, el primer dolor, el descobriment de la pròpia negritud i de la pròpia feminitat, la presa de consciència polÃtica, el sorgiment de la vocació literà ria, la primera mort.
Aquests són els records d'una escriptora que, molts anys després, mira enrere i es capbussa en el seu passat, buscant fer les paus amb si mateixa i amb els seus orÃgens. Profunda i ingènua, malenconiós i lleugera, Maryse Condé, la gran veu de les lletres antillanes, explora amb una honestedat commovedora la seva infà ncia i la seva joventut. Un exercici magistral d'autodescobriment que constitueix una peça clau de tota la seva producció literà ria, que li ha valgut el Premi Nobel Alternatiu de Literatura 2018.
