Els 3 millors llibres de Pablo Simonetti

Les històries de Pablo Simonetti són confessions vetllades per uns protagonistes que troben en nosaltres un terapeuta. Només que el lector acaba reflectint-se en la trama corresponent des d'una empatia ineludible que tot ho xopa a l'obra de Simonetti.

Intimisme amb aquesta brillantor de qui s'arrisca a despullar en els seus personatges aspectes que acaben abordant-nos a tots. Placebo contra una altra visió més frívola de la literatura. Compromís amb la literatura com a via per a la humanística. I no és que en l'intent de «dignificar» la novel·la aquest autor oblidi l'essència d'un entreteniment inherent a aquest tipus de lectures. Es tracta més aviat de complementar l'acció i la reflexió. Lequilibri perfecte.

Introspecció i anàlisi de la vida i allò viscut. Però també desenvolupaments suggerents al voltant d'aquests plantejaments més transcendents. L'aventura és la vida o potser és l'obra sobre les taules amb el toc d'improvisació que cadascú li toca en les seves intervencions davant del públic.

Sorpreses captivadores d'acord amb els protagonistes essencials, al voltant dels quals solen pivotar trama, esdeveniments i perspectives del món segons el moment que s'hi afronta. El que és subjectiu com un ric mosaic on el color però també l'aroma i fins i tot el tacte sembla arribar-nos des del paper.

Top 3 novel·les recomanades de Pablo Simonetti

desastres naturals

Hi ha diferències entre alguns pares i fills que suposen pendents inaccessibles pels quals sembla estimbar-se l'amor, o, per contra, que resulten inabastables en la seva escalada. El pitjor és trobar-se a la zona intermèdia, sense saber si puges o baixes, amb el risc a estimbar-te a cada moment, patint les diferències morals i generacionals.

Les majors víctimes, fet i fet, solen ser els fills. I crec que aquest és el cas de Marc. Arribat a la seva edat adulta, Marc és incapaç de reconciliar-se amb el seu passat, amb aquesta etapa en família que enyora hagués transcorregut d'una altra manera. Només un petit instant aflora com un brot d'esperança. Hi va haver un instant per a la connexió entre ell i el seu pare, durant un viatge, tan remot en el record com potser trastocat per la memòria i per un temps que va acabar castigant massa a Marc.

Però Marc necessita recompondre, reconstruir-se amb algun aspecte d'èxit, d'arrelament al que va ser. Sentir culpa per una sexualitat acaba sent un problema freudià de conseqüències imprevisibles, i ell vol no patir més aquest càstig, aquesta culpa interioritzada per la incomprensió del seu pare.

Marc acaba despullant a l'lector, mostrant aquest espai on l'humà transita des de la infantesa fins a l'edat adulta, amb totes les tensions pròpies de la sortida de l'adolescència, multiplicades si és el cas pel marcat descobriment de la seva essència, una realitat sense encaix possible amb l'ideari familiar.

Marc voldria haver pensat que alguna vegada va poder abraçar al seu pare demanant perdó. I que el seu pare li hagués assegurat que no hi havia res a perdonar. Però mai va ocórrer així, i Marc va acabar transitant entre el seu naixent sexualitat i els seus traumes. I el lector ho descobreix tot, amb la mateixa intensitat que si es posés sota la pell de el personatge.

A l'escenari d'un canviant Xile, amb el detall d'algun d'aquests desastres naturals que anuncia el títol del llibre, descobrim una suggerent metàfora entre mons que s'enfonsen per moments, que sucumbeixen als terratrèmols que sorgeixen des de dins de la terra i de les emocions.

Els homes que no vaig ser

No s'és mai el que els altres esperen d'un. Però pitjor és no ser allò que un espera de si mateix. Expectatives a banda i banda del mirall per fer pendre l'existència com una espasa de Dàmocles suspesa mentre es mantingui ferma la voluntat.

A través d'una sèrie de trobades amb persones que van ser part del seu passat, el narrador de Los hombres que no fuei s'enfronta a la seva memòria, a les seves decisions ia les derives que ha pres la seva vida, donant pas al retrat d'«un món de formes belles, tiràniques i infructuoses, de regles inculcades que podien arribar a ser mortals».

Amb una mirada aclaridora, conjugant malenconia i alliberament, Pablo Simonetti escriu sobre les vides possibles que anem abandonant amb cadascuna de les nostres decisions, sobre la pertinença i l'exclusió, amb el rerefons d'un Santiago en flames que permetrà al protagonista deixar el passat definitivament enrere.

Mare que ets al cel

Probablement l´obra més personal de Pablo Simonetti. Segurament perquè va ser aquesta primera incursió a les seves lletres de tall més intimista. I quan un s'embarca en un gènere on explica sobretot la personalíssima visió del món dels personatges, gairebé sempre es comença per un mateix mutat al protagonista de torn…

Amb setanta-set anys a sobre, Julia Bartolini decideix passar els seus últims dies escrivint les memòries. Els records li brinden la fortalesa necessària per enfrontar la malaltia. Creu que així podrà recuperar la sensació que va tenir una vida que va valer la pena.

Marcada per la immigració italiana al país iniciada a finals del segle XIX i la rígida idea de família imposada per l'Església catòlica al llarg del XX, Julia deshilvana les rancúnies forjades a la seva infància, per als quals no va tenir solució en l'adultesa. Intenta desxifrar la figura d'un marit autoritari, però devot, i especialment la relació amb dos dels seus fills, que van desafiar els codis de conducta del temps i les esperances.

Sobretot, vol trobar l'explicació per haver fracassat en allò que tenia més importància per a ella: formar una família feliç.

Mare que ets al cel és el relat de les pors i conflictes d'una dona que ja pot reflexionar sobre la seva vida sense enganyar-se, així com també un testimoni de redempció davant dels seus éssers estimats. Aquesta obra, que va consagrar Pablo Simonetti al món literari xilè i internacional, s'ha convertit en una de les novel·les favorites dels lectors.