Cal tenir fusta d'escriptora per abordar una narrativa que prioritzi aspectes emocionals sense caure a la sensibleria. I Karmele Jaio gaudeix d'aquesta virtut per abordar la sensibilitat més empàtica de manera contundent, sense cap mena de fissura que trivialitzi o que faci grinyolar la narració.
I per això cal, a més de la ja indicada fusta d'escriptora, disposar del convenciment, de la necessitat gairebé visceral d'explicar alguna cosa sense la pitjor de les censures, les que s'imposa un mateix. Escriure per narrar és deixar-se ànima, suor i llàgrimes; tota la resta és un intent buit per transmetre alguna cosa, o una vanaglòria pretensiosa per tenir un llibre escrit.
Com diria Bukowski en el seu curiós poema «Així que vols ser escriptor», posa't a escriure només si realment et crema alguna cosa i t'empeny a fer-ho. La resta és perdre el teu temps i segurament fer-ho perdre als altres. D'aquesta autenticitat és de què parlo quan em refereixo a una Karmele Jaio que va trobant aquesta motivació, aquest motor essencial, en cadascuna de les seves històries.
Top 3 novel·les recomanades de Karmele Jaio
Les mans de la meva mare
Hi ha una mica de memòria ancestral en el tacte. I potser perquè recorrem a aquest sentit en menys ocasions de les que hauríem, quan ens centrem en aquesta suma de sensacions de calor o fred, de finor o aspror rebem podem rebre una sobrecàrrega d'informació. Sobretot sobre el pas del temps a les mans d'una mare…
La vida de Nerea penja un fil molt fràgil. L'últim cop l'encaixa a un hospital: la memòria de la seva mare ha quedat severament perjudicada i pràcticament no recorda res.
Nerea viu absorbida per una feina que ja no gaudeix, lamenta no poder dedicar-li a la seva filla el temps que mereix i últimament sent que el seu matrimoni empal·lideix. Ara, a més, arrossega el pes de la culpa per no haver pogut detectar a temps la crisi que pateix la seva mare i es veu acorralada per una història turbulenta del passat. El precari equilibri que la sostenia es trenca.
Durant les llargues esperes a l'hospital adverteix que la mare s'aferra a un record que la desmemòria no ha pogut escombrar. Així descobrirà Nerea un episodi fonamental de la vida de la seva mare, alhora que es veu obligada a enfrontar-se al seu propi passat.
La casa del pare
Ismael està bloquejat. Fa dos anys que intenta escriure la seva propera novel·la, però no aconsegueix produir més que esborranys sense vida, i no arriba als terminis acordats amb el seu editor. Es qüestiona tot el que escriu, cosa que no li havia passat mai. La seva situació es complica el dia que la seva mare té un accident i Ismael es veu obligat a passar cada tarda amb el seu pare per tenir-ne cura. Aquestes hores el transportaran de cop a un moment que va quedar congelat a la seva infància i que Ismael ha mantingut ocult fins ara entre els seus records.
Jasone és la primera lectora i correctora dels textos del marit. Des de fa anys viu dedicada a la família, i encara que ella també escrivia de jove, ho va deixar. En aquest darrer any s'ha quedat a les nits davant de l'ordinador, ja amagades ha començat a tornar a crear.
Cadascú jugarà amb el seu secret enmig d'una maror emocional en què els silencis, com gairebé sempre, parlaran més que les pròpies paraules. La casa del pare ens descobreix l'escriptora Karmele Jaio, en una novel·la que ens parla de les maneres de construir i transmetre la masculinitat i de l'enorme influència del gènere a la vida de dones i homes.
No sóc jo
La pitjor de les alienacions és aquesta mena de despersonalització a què ens deixem portar amb inèrcia del ramat. El truc era presentar un miratge com a paisatge real de felicitat i autorealització en allò material que cadascú té al seu abast. I sí, en allò femení l'assumpte encara adquireix tints més esperpèntics. Perquè l'alliberament sembla un anunci de cosmètics.
En aquest llibre gaudim d'un feminisme existencialista, d'una perspectiva de la dona despullada davant seu per dibuixar l'ànima al mirall, on cadascú, sigui dona o home, s'enjudicia, s'idealitza, es denigra o fins i tot es fa mal, barreja de patètic posat o d'intencionat soliloqui shakesperià.
Karmele Jaio, l'autora de La casa del pare, ens presenta al seu nou llibre catorze històries de dones. Totes pertanyen a una mateixa generació, tenen entre quaranta i cinquanta anys, i passen per un moment crític a les seves vides.
Les descobrirem en aquesta estranyesa davant d'un cos que canvia, l'ansietat davant de l'envelliment evident, la nostàlgia del passat idealitzat i de la joventut, la rutina de les relacions conjugals, la urgència per aprofitar el temps que els queda, la sensació de no trobar el seu lloc… Aquelles petites fractures emocionals de gran transcendència a la vida quotidiana de qualsevol dona.
