Pel seu aspecte seriós i la seva literatura de bellesa tràgica actual, Jérome Ferrari podria tractar-se del Carlos Castán versió gabatxa. Però sospitoses semblances en forma i fons, i tenint clar que la reencarnació necessita, almenys, una mort, queda evidenciat que cada autor citat és diferent i les coincidències són només casualitats.
Per sort tots dos segueixen vius i pel que fa a l'escriptor amb cognom de bòlid concerneix l'assumpte trenca més a la novel·la que al relat que cultiva Castán. I en aquestes novel·les descobrim aquests abismes habituals, recurrents, estranyament inoportuns però perfectament acaronats per aquest tipus d'escriptors. Buits des dels quals, no obstant, acabo brotant una vida que sorprèn i fascina més encara per semblar-se sens dubte una cosa impossible.
És el do de la tristesa com a pòsit creatiu per adornar la brillant sensació del peremptori com a etern. Lirisme en prosa que sobrepassa la idea de pertànyer a l'obra puntual per erigir-se com a simfonia general de tot allò que escriu aquest narrador francès.
Top 3 llibres recomanats de Jérome Ferrari
A la seva imatge
La fotografia és art quan el fotògraf s'entesta a transcendir els instants, a revelar-los amb aquesta cura d'antany per contenir la vida en paper, com alquímia perfecta entre allò viu i allò inert. Així s'entén el paper cabdal de la protagonista d'aquesta novel·la en una cosa que supera de bon tros el propi argument de la història.
Una jove fotògrafa mor sobtadament en un accident a una carretera de Calvi, Còrsega. Al seu funeral, iniciat pel seu Tao, es recordarà la persona que va ser: aquella que va fer de la fotografia i la política els pilars de la seva vida.
Dues passions que, des de molt aviat, la van portar a implicar-se amb el seu primer amor en la lluita per la independència Corsa i, ja als anys noranta, a viatjar per capturar amb la càmera les guerres Iugoslàvia. En aquesta aclamada obra, el guanyador del premi Goncourt Jérôme Ferrari explora l'abisme que hi ha entre la realitat i la imatge que se'ns mostra, ia la vegada aconsegueix combinar magistralment el retrat d'una dona lliure amb una crònica de la història Corsa més recent.
el principi
En no poques ocasions s'evidencia el fracàs de la intel·ligència i de la raó com a millores evolutives del que és humà. Res no tendeix a l'autodestrucció amb aquest lliurament com la nostra civilització. El desterrament de Déu deixa una filosofia òrfena que no pot fer res per contenir una hecatombe feta inèrcia davant la qual el pensament també sucumbeix.
Un desencantat jove aspirant a filòsof interpel·la la figura del Premi Nobel de física Werner Heisenberg, aquell home excepcional que va desafiar els principis clàssics d'Einstein i va establir les bases de la mecànica quàntica, però que a més va acceptar col·laborar en les investigacions dels nazis per crear la bomba atòmica. Mentre es dirigeix al científic, el jove narrador assumeix les mancances i els fracassos de la seva pròpia existència i s'esforça per esbrinar fins a quin punt el mal domina el món contemporani.
La vida de Heisenberg, tan indeterminada com el seu Principi d'Incertesa, esdevé un marc excepcional perquè Ferrari posi de manifest l'espai comú, compartit i compromès entre l'ànima humana i la misteriosa bellesa del món. A el principi, el llenguatge, però també el silenci, resulten ser la clau que obre les portes de la comprensió de l'existència: I si fossin la literatura i la poesia els únics mitjans que permeten a l'home desvetllar allò inefable de l'univers o mirar, tan sols per un moment, per sobre de l'espatlla de Déu? És la vocació de físic també vocació de poeta?
El sermó sobre la caiguda de Roma
La Història ens sermoneja com els pares. La qüestió és aprendre de les derrotes dels altres que ens van precedir. Sense saber que tot, des del més gran imperi fins a la petita voluntat que ens aixeca del llit, pot acabar per decaure definitivament en el més negre dels nostres dies i sense remei que provingui de cap sermó. Guanyadora del premi Goncourt 2012, El sermó sobre la caiguda de Roma és una novel·la lúcida sobre la fi d'una civilització, un segle i la vida d'un home.
Matthieu i Libero rebutgen el món on els ha tocat viure, per la qual cosa abandonen els seus estudis de filosofia a París per instal·lar-se en un poble de Còrsega i treballar en un bar. Tot i això, aquest petit paradís que han construït i on han dipositat les seves il·lusions, aviat veurà el seu declivi.
«Ignorem, en veritat, què són els mons i de què en depèn l'existència. En algun lloc de l'univers potser està escrita la misteriosa llei que presideix la seva gènesi, el creixement i la fi. Però sabem això: perquè sorgeixi un nou món primer ha de morir un món antic».
