Hi ha escriptors encantats d'haver conegut. Narradors convençuts de les trames com a veritables obres mestres d'arquitectura literària. Després hi ha un altre tipus d'escriptors que fan de l'ofici aquest exercici sincer de prospecció de l'ànima i projecció de la imaginació.
Per això mai no està de més dotar-se de les eines que faciliten a la imaginació el malbaratament d'energia. Després ja tot flueix i la ironia pot deixar-se grapejar per l'humor, mentre el surrealisme es desmadra lasciu sobre l'indubtable.
Frenesí d'idees i sensacions en aquesta cambra fosca que és el món. Delits inconfessables amb una literatura que no va amb remilgos ni trames estretes.
Encara no he anomenat l'autora en qüestió. Ella és Cristina Sánchez Andrade i la seva bibliografia sempre suposa una grata trobada amb el existencialisme més entestat a no deixar-se res, per ser justament això en absolut.
El lleuger i el pesat. El temps més fugaç des del que brolla la vida cada vegada més desbocada fins a l'etern segon que mai no avança ja sigui per suma felicitat o inassumible malenconia. Reflexos de l'existència des del quotidià fins al que hi pugui haver de transcendental al nostre pas pel món.
Escenaris molt concrets i personatges de fàcil hostatge a la seva pell i no obstant també fantasies o almenys símbols com elaborats en somnis. Una autora molt recomanable.
Top 3 novel·les recomanades de Cristina Sánchez Andrade
El nen que menjava llana
Per paradoxal que soni, quan se selecciona en primer lloc un llibre de relats de qualsevol escriptor, s'està confirmant la vàlua a la literatura de distàncies curtes. Perquè els relats són aquest enfrontament a cara de gos al ring; o aquest petó fugaç dels amants casuals; o aquest descobriment de les primeres coses tan injustament breus. El que és etern és justament més accessible quan es llegeix d'una asseguda.
Un nen traumatitzat per la desaparició del seu xai comença a menjar llana, que vomita en forma de boles; una mestressa de cria somia emigrar a Amèrica mentre manté la llet utilitzant un gosset; a un marquès li proporcionen dentadures postisses de dubtosa procedència; a un nen li extirpen les amígdales, que acaben convertides en trofeu; un nàufrag aconsegueix sobreviure gràcies a un secret inconfessable; una dona gran pren una decisió inaudita després de la mort del seu marit; un oficinista selecciona per catàleg una núvia que al final resulta no ser la dona amb què somiava… Aquests són alguns dels estrafolaris protagonistes dels sucosos contes reunits en aquest volum.
Movent-se entre allò macabre i allò irònic, entre la faula i l'esperpent, el realisme més cru i la fantasia més desaforada, aquestes històries són una excel·lent mostra del particular, inimitable i estimulant univers literari de Cristina Sánchez-Andrade.
Hi apareixen la Galícia rural, l'Espanya profunda, els escenaris de sainet, els personatges estrambòtics i les situacions impossibles. Apareixen la mort, el sexe, la cobdícia, els somieigs, els enganys i els desenganys, però també algun crim, tocs grotescos, pinzellades macabres i un humor peculiaríssim, descacharrante i de vegades pertorbador.
L'autora, que ja va deixar constància de la potència de la seva veu personal en estupendes novel·les com Les Hivernes y Algú sota les parpelles, demostra aquí un domini prodigiós de la distància curta amb relats que sedueixen i sorprenen, plens de girs inesperats. Contes deliciosament perversos, inquietantment divertits, pèrfidament suggerents.
La nostàlgia de la dona amfibi
com diria Sabina, «no hi ha nostàlgia pitjor que enyorar el que mai, mai, va passar». Després del teló de la realitat, les llegendes conformen aquesta mena d'èpica nostàlgica que engrandeix els fets o els enrareix. Al final queda el compendi a banda i banda dels fets. La literatura de Cristina s'encarrega en aquest cas d'empastar-ho tot amb aquesta màgica sensació final del que s'ha viscut en altres pells per sentir que tot és cert, tràgicament cert.
L'anciana Lluita és a punt de morir assassinada pel seu marit davant la mirada atònita de la seva néta. L'origen de la rancúnia acumulada durant dècades es remunta a la matinada del 2 de gener de 1921. La jove Lluita va viure el naufragi del vapor Santa Isabel a la bocana de la ria d'Arousa, davant de l'illa de Sálvora. Mentre els homes celebraven l'arribada de l'any nou, les dones s'enfrontaven soles al rescat dels nàufrags llançant-se al mar amb les dornes.
Van ser considerades heroïnes, però també es van sentir rumors sobre comportaments no tan èpics, en què convivien la cobdícia i el pillatge. Aquella nit Lluita va anar a la platja vestida de núvia: arrossegava la seva llarga cabellera, i va deixar que la confusió la conduís davant un nàufrag nu però tocat amb un barret de copa. Qui era? Un músic anglès o l'encarnació del diable? Per què Lluita va acabar nua com ell? El que va passar aquell dia marcarà la seva vida, la de la seva filla i també la de la seva néta.
La combinació d'un fet històric d'enorme repercussió al seu dia, amb la ficció permet Cristina Sánchez-Andrade fer un singular recorregut per tres generacions de dones d?una petita comunitat pesquera plena de personatges memorables (com l?enigmàtic hippie Stardust, o la mojigata Jesusa).
Un cop més, l'autora barreja amb perícia el realisme més cru amb el deliri surreal, convocant certes aromes del tremendisme de el, el realisme màgic de Cunqueiro i l'esperpent de Valle-Inclán. El resultat és una novel·la fascinant: una reflexió sobre la memòria en què intervenen secrets i gelosia, la culpa col·lectiva i el desig femení; un desafiament al lector, escrit amb una destresa tècnica i una prosa excepcional, capaç de crear un joc hipnòtic que no conclou fins a la darrera pàgina.
Algú sota les parpelles
Hi ha qui emfatitza l?amor com la nena dels ulls. Però res més valuós que allò que s'ubica a les parpelles quan els premem per escapar de la llum encegadora o quan es converteixen a l'escenari per on transcorren els somnis. Perquè aquests són els que sempre queden, tan impossibles i incontrolables com certs a l'ínterin des del despertar fins a l'arribada de l'aclaparadora raó.
Dues ancianes, Olvido Fandiño i la seva criada Bruna, decideixen emprendre un viatge, un darrer viatge. Ho faran en un vell Volkswagen escarabat, al maleter del qual introdueixen un bony sospitós que sembla un cadàver. Conduirà la senyora Olvido, que per alguna cosa és l'orgullosa posseïdora del primer carnet de conduir expedit a una fèmina a la ciutat de Santiago.
Les dues dones (que porten mitja vida juntes, es barallen tot el dia però no saben viure l'una sense l'altra) formen una parella estranya. Van quedar unides per sempre per un fet terrible del passat: un fet relacionat amb el matrimoni d'Olvido amb un advocat amb simpaties galleguistes, la seva excèntrica família –que inclou un germà col·leccionista de nines que fa misteriosos viatges a París i una mare maniàtica dels bacils i la neteja– i els amors de la criada de la casa, amb el rerefons de l'esclat de la guerra civil i el món rural gallec.
En el seu últim viatge (que potser ho sigui també al passat, amb la seva càrrega d'odis i records, i potser a la recerca d'aquest «algú» sota les parpelles) se succeiran els contratemps i les trobades diverses: amb un reporter de televisió tal vegada interessat a entrevistar Olvido perquè suposadament va conèixer Álvaro Cunqueiro, o amb una parella de guàrdies civils que les ajudaran en la recerca de la dentadura postissa de Bruna, que ha sortit disparada per la finestreta.
Entre l'esperpent i la road movie senil, aquesta novel·la xiflada amb tocs macabres narra la fugida de dues dones que són una barreja de Thelma i Louise i les entranyables i temibles ancianes de Arsènic per compassió en versió gallega. Perquè Olvido i Bruna deixen al seu pas una reguera de cadàvers tant en el present com en el passat. Cristina Sánchez-Andrade forja dos personatges inoblidables als quals sotmet una peripècia embogida, divertidíssim i desoladorament humana.
He llegit la nostàlgia de la dona amfibi i és senzillament preciós