De vegades d'una cançó surt una història.
I així va arribar aquesta, fa bastants anys ...
Et convido a que li donis a l'play i llegeixis
El xiulet de les aspes dels molins amagava una cançó. El compositor Kerry Livgren ho sabia i esperava pacient poder arrencar de la seva guitarra les notes que desxifressin el murmuri de vent. Aquest so que venia perseguint per molts punts de l'món, d'on extrauria una música celestial fins al moment tancada sota acords inescrutables.
Inicialment va poder ser una fantasia o una bogeria, però Kerry ja creia fermament en el deliri que li havia conduït a perseguir amb tenacitat la melodia d'Èol.
Havia començat el seu errant viatge visitat Àfrica, tenia entès que al Sàhara els remolins de sorra encegaven i esquinçaven la pell, però li van assegurar que era allà on es podia escoltar clarament el rugit de vent en tota la seva magnitud.
Extraviat a la meitat de desert, Kerry va conviure diverses jornades amb Antoine de Saint-Exupery, Un altre vell boig que passava les fredes nits d'Sàhara escrivint les aventures d'un jove príncep. Les tempestes nocturnes de sorra ajudaven a el pilot francès a concentrar-se en la seva obra, però Kerry Livgren no va poder extreure d'aquest fort vent ni una sola nota per la seva guitarra.
Va continuar la seva bogeria a la recerca de l'temut vent de el Pol Sud, advertit que el xiulet de l'Antàrtida podia apunyalar la pell mentre el seu fred mantell adormia els músculs. Sense meditar-profundament es va embarcar al costat de l'aventurer Admunsen, el diari reflecteix la travessia per les terres de gel de l'Antàrtida, fins col·locar la bandera de Noruega just als noranta graus, latitud sud.
En aquell punt, els rampells de les heladoras ventades de l'Pol podien mostrar la música que Kerry estava buscant, però les cordes de la seva guitarra quedaven gelades i els seus dits es entumien, impossibilitant tan sols afinar el seu instrument.
Sense perdre l'esperança va escollir un punt llunyà de l'hemisferi contrari, la gran ciutat de Chicago, on havia llegit que bufava un dels vents més constants que coneix la civilització occidental. Va descobrir amb satisfacció com els corrents es colaven entre les torres de formigó, brunzint fins encongir als habitants de la gran ciutat.
Kerry s'asseia en qualsevol banc dels suburbis de Oak Park on va conèixer a Ernest Hemingway, Un escriptor esquerp, gran aficionat a sobrealimentar amb molles de pa als coloms. El literat es va interessar en gran manera amb la seva idea d'extreure la música d'el vent amb la guitarra, moltes vegades li preguntava retòricament: "Per qui toquen les campanes?" I el mateix es responia: "Pel vent, amic, per res ni per ningú més".
Un matí, després de buscar noves notes, desesperadament en va, Kerry va decidir abandonar Chicago. Va atribuir el seu fracàs a la contaminació acústica de l'urbs, que entorpia l'audició plena d'un vent agonitzant i violentat per ratxes incomprensibles tallades pels gratacels.
Des de la gran ciutat nord-americana, Kerry Livgren va viatjar al costat de Hemingway en direcció a Espanya. Es van acomiadar a Pamplona, ja que l'escriptor va decidir quedar-se a la capital Navarra per visitar per primera vegada els Sanfermines.
Kerry va continuar més cap al sud, on li van dir que les guitarres ja sonaven feia anys a capritx de vent. Va caminar per diversos paratges fins descobrir com a la Manxa els molins utilitzaven el vent per al profit del seu mecanisme primari.
En aquest mateix instant va intuir que es trobava davant el millor exemple del que buscava. Podia enfrontar-se a el vent com un molí, fent-li veure que es rendia a la força invasora de la seva buf per després utilitzar aquesta energia en profit propi. Sens dubte havia de fer el mateix, deixar que les seves mans fossin noves aspes que moguessin les cordes de la seva guitarra.
Per fi semblava revelar-se la simplicitat de l'assumpte. El propòsit del seu cerca el compliria mostrant absent, nu de la seva consciència, i plantar inert com els blancs molins i deixant que els seus dits es llisquessin entre les cordes, afinades tot esperant el missatge eòlic.
Després del seu periple per mig món, en aquell instant Kerry es trobava sota el sol de la Manxa, recolzant la seva esquena a la emblanquinada paret d'un molí, volent formar part d'aquesta mateixa construcció. Començava a sentir com naixia el ratxes buf que empenyia les carcasses de fusta, fent-los rotar i rotar amb la seva ombra cíclica que s'allargava amb el pas de noves hores vanes.
Tot d'una, el soroll d'uns cascos delatar el galop d'algun cavall desbocat. Kerry Livgren sortir de la seva tràngol i es va posar dempeus. Va veure un genet que cavalcava amb empenta cap al molí on ell es trobava. La llum de el sol feia refulgir l'armadura d'aquell genet, descobrint com un cavaller que avançava a el crit de "non fullades, covards i vils criatures, que un sol cavaller és el que us escomet".
Quan aquell cavaller de llança en ristre va carregar incomprensiblement contra el molí, el xiulet de les aspes va tornar en un estrepitós cruixit que va acabar per ventar la llança de l'cavaller, com si d'una fletxa es tractés.
Kerry Livgren va intuir que aquella canícula estiuenca no era d'el tot saludable, havia de fondre el cap; de cap altra manera podia entendre l'escena que acaba de contemplar.
Sense temps per reaccionar, Kerry avizoró com fins al lloc de l'accident s'aproximava una altra persona, un home oriünd que avançava ridículament a lloms d'una onagra muntura. Tots dos, home i animal, esbufegaven aparatosament.
Un cop arribat fins al punt fatídic de la caiguda, per la forma de tractar a l'ferit, Kerry va endevinar que aquell segon home li oferia algun tipus de servitud.
L'aparent servent es va presentar com Sancho Panza, per posteriorment limitar-se a encongir-se d'espatlles davant Kerry, qui seguia contemplant aclaparat l'escena amb la boca oberta i sense separar-se de la seva fidel guitarra.
Entre els dos van col·locar a el Senyor de atrotinada armadura a l'ombra, li van retirar el oxidat elm i li van donar un glop d'aigua. Mentre aquell individu de rostre arrugat, barba groguenca i ulls extraviats encara no podia articular paraula, Sancho Panza li reprenia per enfrontar-se a un molí pensant que desafiava a un gegant.
Van descobrir que l'accident no havia estat greu quan Don Quixot va reprendre la parla per justificar la seva actitud amb arguments rocambolescos, apel·lant a una mutació dels gegants en molins per menyscapte de la seva glòria com a cavaller.
Per sort, el cavall d'aquell boig no s'havia donat a la fuga, ni forces que tenia per fer-ho. A més dels seus moviments erràtics per l'ensurt de l'cop, el jamelgo mostrava a simple vista la seva preocupant primesa, en sintonia amb l'aparença del seu amo.
Sancho Panza va ajudar al Quixot a pujar al seu muntura, que immediatament es va queixar el pes amb una bufada. Finalment tots dos van emprendre nou viatge sense deixar d'alliçonar el cavaller al seu vassall.
El estrepitós succés havia aixecat una polseguera marronosa. El compositor Kerry Livgren va somriure observant les partícules de pols ascendir a el so de el moviment de les aspes de molí. Enmig de la nova escena entreobrir els seus llavis i va assegurar en veu baixa: "Tot el que som és pols en el vent".
Llavors, el famós compositor va agafar la seva guitarra i, a la temprança dels seus dits moguts pel vent, va començar a cantussejar en anglès els primers acords d'una cançó. Amb una alegria immensa que brollava a cada nota va cridar i es va esgargamellar: "dust in the wind ... all we are is dust in the wind".