Els 5 pitjors llibres que no hauries de llegir mai

En tot espai literari trobem recomanacions per trobar aquestes novel·les, assaigs, relats i altres que ens satisfacin com a lectors. Llibres d'autors clàssics o dels bestsellers de torn. En molts d'aquests casos les recomanacions deixen molt a desitjar i només repliquen les sinopsis oficials. Tot per unes engrunes de notorietat al sobredimensionat oceà d'Internet.

A més, pocs d'aquests book influencers t'alliberaran de la pesada càrrega de començar un llibre que no sabràs com acabar-lo. I si almenys et serveix per agafar el son abans d'anar al llit, doncs ni tan malament. Però la veritat és que començar un mal llibre, i aferrar-te a l'esperança que pugui millorar, pot arrencar-te de molts anys de vida.

Així que, per si et pot servir, vaig allà amb aquests títols que només topar amb ells, hauries de marcar-te un anar retro i animar-te abans amb les instruccions de la rentadora, i així obtenir un plaer lector més gran per a masoquistes del negre sobre blanc…

A mesura que vagi trobant nous tots els aniré afegint aquí, en la seva posició del rànquing que els correspongui. Així que si vols fer alguna recomanació pots escriure en aquest mateix post i afegim la teva consideració per poc que hi coincidim lleugerament. Perquè allò que pugui ser un totxo per a un lector, ha de ser per a molts altres.

Els pitjors llibres del món mundial.

Les filles de la criada, de Sonsoles ònega

El premi Planeta ja no és el que era, si és que mai ho va ser (presa frase socràtica). En la dura tasca per la supervivència i els marges més amplis de beneficis ja no trobem cap romanticisme en un concurs com aquest. Ni romanticisme ni tampoc descobriments interessants, sorprenents en la seva proposta o en la seva empremta creativa.

Potser el fons d'aquesta història podria resultar interessant si no es tractés d'una reescriptura com tantes i tantes altres novel·les historicodramàtiques amb esquitxada romàntica, des del decimonònic i estirat cap a la saga de torn. O sigui, un esdevenir vital d'àvies, pares i néts entre secrets, desitjos, fracassos, èxits, esperances i alguna guerra que ho trastoqui tot. El que desenes d'autors i sobretot autores van visitar abans. Podríem citar a Maria Dueñas, Anne Jacobs oa Luz Gabás (elles tres amb molta més gràcia que Sonsoles Ónega).

Però és que a més les formes de «Les filles de la criada» són paupèrrimes. Descripcions sense gràcia de l'estil «La sang va manar espessa i fumejant; era un dia de tardor…» fan avançar la trama cap a allò suïcidant, el no-res en forma i fons. Cap esbarjo emocional ni crida a l'empatia. Personatges plans habitant un mateix espai pla com a escenari sense cap tramoisme. I no m'esquero més. Però si la veus per fuig com si no hi hagués un demà…

Memòries d'una geisha, d'arthur golden

Quan algú amb cara de cultureta i amb aires de persona viscuda i viatjada et digui «no t'ho pots perdre», no dubtis i perd-t'ho. Perquè a més després voldràs forçar-te a llegir el llibre recomanat per poder opinar davant d'aquesta persona tan interessant que et va fer la recomanació. I quedaràs com el cul, perquè t'ho hauràs llegit amb aquesta indigestió que fa perdre sabors i intencions de l'autor.

Que sí, que la qüestió és posar-nos a la pell d'aquestes dones supeditades a allò masculí en el món clàssic nipó. Però segur que hi havia maneres molt millor de fer-ho. No diré jo al bo d'Arthur Golden com hauria d'haver abordat el que sens dubte era una sucosa oportunitat per a l'èxit. Perquè aquest llibre el va petar en el seu moment atesa l'originalitat de la seva proposta sobre una cosa tan sinistrament exòtica.

Però la veu de Sayuri, la geisha en qüestió, gairebé no se sent entre l'artifici. El necessari minimalisme que plasmés la submissió i abnegació en un món clàssic tan tancat i sord com aquell del sol naixent, podia haver derivat en una humanització, un focus absolut sobre el fur intern de la jove assumint l'atroç destí del servei absolut en cos i ànima. Però la cosa trencava més per un detallisme com d'orfebre davant del gerro que causés el millor efecte davant un lector disposat a pagar per la joia sense atendre la naturalesa del gerro.

Ubik, de philip k. dick

Sòl llegir força ciència ficció. M'encanta això de moure'm en suposats transformadors. Però això d'aquesta novel·la de Philip K. Dick em va sobrepassar, em va avançar per la dreta i finalment se'm va aturar al davant perquè m'estampara de morros contra ell. Vaig intentar fer-me amb ell en dos moments. Primer a la meva més tendra joventut. Potser vaig equivocar de ple portant-lo a la piscina, per perdre a cada paràgraf la vista en alguna banyista que ignorava aquest humil lector.

Anys després hi vaig tornar perquè, malgrat tot, em va quedar alguna idea que no havia sabut gaudir-lo, sobretot després de comentar-ho amb un fan acèrrim de Dick. I que si vols arròs, Caterina. Em va tornar a passar el mateix. En aquest segon intent vaig avançar força pàgines fins que finalment vaig xiuxiuejar a Dick que m'agradaven més les seves distòpies més evidents.

I és que Dick és realment un escriptor genial de desbordant imaginació. Només que en aquest llibre es va passar tres galàxies i va acabar marejant-me a mi en el seu viatge. Si en dos intents no vaig poder amb Ubik per les derives messiàniques entre esprais segurament carregats d'àcid, per alguna cosa serà.

Metamorfosi, de Kafka

Imagina't que et despertes i ets capaç de transcriure un d'aquells somnis tan espectaculars que ens sorprenen al llit. El que passa és que a mesura que passa l'estona, mentre esmorzes amb la mirada perduda, descobreixes que en el fons el somni és més aviat un tros sense argument i gràcia. I ho acabes aparcant… doncs resulta que Kafka ho va escriure. I des de llavors amb evocacions entre el surrealisme i la resta, l'obra va anar cobrant més dimensió, més simbolismes que segurament escapen fins i tot a la intenció de l'autor.

Però ja se sap això del vestit nou de l'emperador…. Tothom sabia que el tipus anava nu i que el vestit no tenia cap valor ni cap mèrit. La qüestió és trobar aquesta veu discordant. No la d'aquest bloc, és clar, sinó la d'alguna cultureta que algun dia s'atreveix a dir que la metamorfosi és un delirant tros, un relat curt sense més ni més, escrit després d'una nit de suors entre transformacions estranyes.

El pèndol de Foucault, d'Umberto Eco

Després de «El nom de la rosa», l'amic Umberto Eco es va venir a dalt, fins a dalt del trapezi. I en això d'inventar el quàdruple gir amb triple mortal i doble tirabuixó va acabar estampant-nos tots a terra.

Una cosa és resultar magnètic, sorprenent, fascinant amb una gran novel·la portada al cinema com a superproducció per a més glòria. Però una altra cosa és pretendre estirar més enllà del possible la fórmula de l'èxit amb una altra novel·la tan gruixuda com l'obra genial però buida en darrera instància. En el cas d'aquest pèndol marejant des d'un pensament lateral que més que presentar nous focus per a la trama, ens acaba endinsant en una erudició infumable. Fent així de la casualitat cigne negre a cada moment, gràcies a una sofisticació formal a la recerca de lectors fets ximples útils que adoressin el suposat mestratge.

I si ja resulta difícil entendre l'interès de l'escriptor tal com ho acabo d'explicar-ho a dalt, imagina't el suplici de llegir-lo…

Altres llibres que mai no has de llegir si no vols perdre l'afecció a la lectura

Aquí aniré afegint nous llibres infumables que em vagi trobant. Segur que n'hi haurà i és probable que el rànquing tingui els seus moviments entre aquest top five.