Quan s'ha estès l'expressió «tarantinesc» és que el bo de Quentin almenys ha deixat empremta, per mal o bé. Perquè n'hi ha que només ho veuen com un pertorbat (les aparences del personatge no ajuden a considerar el contrari) i altres que ho veuen com un geni boig. La qüestió és que si kafkià ha arribat a adoptar-se com a sinècdoc del surreal, tarantinesc s'associa com a violència gratuïta carregada d'humor negre.
Si només fos qüestió de violència, doncs potser Tarantino passés desapercebut com un autor gore. La qüestió és elevar l'assumpte al punt de reconvertir-ho en genialitat, trufant la sang amb excessos d'un altre tipus i almenys una trama consistent, normalment de tall negre, ben narrada. Una història que si bé es desdibuixa a consciència per moments, sempre apunta a aquest horitzó precís dels que busquen inici, desenvolupament i final amb gir.
L'enlairament de Tarantino es va produir gairebé des dels seus atrevits inicis en la direcció dels seus guions. Amb «Reservoir Dogs» ja ho va petar i tot el que va anar fent després sempre s'ha considerat obra mestra pel seu inconfusible segell des d'aquells primers compassos que desperten una morbositat inquietant que sempre juga a favor de la història explicada.
Top 3 pel·lícules recomanades de Quentin Tarantino
Pulp Fiction
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Pel·lícula que ja apuntava al culte tot just assaltar la gran pantalla per la seva inspiració en el subgènere hard-boiled de la literatura pulp. Una història psicodèlica al món de l'hampa que va recuperar John Travolta per a la causa de l'estrellat de Hollywood. Sens dubte perquè Travolta ho va brodar, però també perquè la pròpia història ho va immortalitzar.
Jules i Vincent, dos assassins a sou amb no massa llums, treballen per al gàngster Marsellus Wallace. Vincent confessa a Jules que Marsellus li ha demanat que tingui cura de Mia, la seva atractiva dona. Jules li recomana prudència perquè és molt perillós sobrepassar-se amb la xicota del cap. Quan arriba l'hora de treballar, tots dos s'han de posar mans a l'obra. La seva missió: recuperar un misteriós maletí.
El que és fascinant és el joc que dóna un argument tan simple en aparença. I aquí és on resideix la màgia d'aquesta pel·lícula i la demostració ostentosa en la direcció de Tarantino. Perquè la trama s'estira a cada escena, modificant l'interès del desenvolupament general dels esdeveniments, cap a intrahistòries que ens condueixen pels vicis, el crim o qualsevol aspecte en què Tarantino es recrea per despertar ambientacions canviants, calidoscòpiques per estructurar-se en un ric mosaic general al llarg del recorregut de la pel·li.
maleïts Bastardos
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:Fer de la violència i la sang morbositat adrenalínica és una cosa que Tarantino aconsegueix amb la facilitat del cirurgià expert afanyant-se en un trasplantament de ronyó. La qüestió és oferir després una trama consistent, una ambientació històrica típica que ell esmicola per presentar-nos-la estranya, trasbalsada i hilarant per moments. I després aquesta Brad Pitt amb aquesta mirada enfosquida, aquesta bellesa que deixa de ser amable, com de gendre complaent, per sumir-se a la mirada dels mil metres que es quedava als soldats traumatitzats en els conflictes.
Un innegable ànim de revenja s'estenc sobre la història com de poble encarregat de la justícia davant del genocida (una cosa així com Mussolini a la plaça de Milà versió cinema). La qüestió és que no ens sembla ni tan malament la caça de nazis per on ens condueixen Brad Pitt i companyia. Ens sentim fins i tot lleugerament complaguts amb la massacre del cinema i entretanquem els ulls mentre Pitt assenyala el front dels perversos nazis amb la llengua entresacada, com el nen que pinta amb aquarel·les.
Sí, és una pel·lícula sinistra però també és una gran cinta d'aventures i una bona intrahistòria d'època a l'Alemanya de Hitler. Més enllà de Brad Pitt cal assenyalar el paper d'un altre actoràs com és Christoph Waltz, que tots voldríem matar amb les nostres pròpies mans…
Django desencadenat
DISPONIBLE EN QUALSEVOL D'AQUESTES PLATAFORMES:La millor justificació per a la violència és la revenja davant de les injustícies. Només que en el cas de Tarantino l'assumpte cobra un punt maquiavèl·lic. L'ull per ull i dent per dent i de propina alguna víscera pel greuge dels interessos.
Un western amb Jamie Foxx, DiCaprio, Christoph vals…, una llista de sospitosos habituals, recurrents herois i antiherois de Tarantino que ja saben de què va tota aquesta violència desbordada. Una pel·lícula que també té una mica de reivindicació, de reubicació del moviment dels setanta Blaxploitation a la meitat del salvatge oest.
L'esclau Django emprèn la seva particular odissea per la llibertat. En un món brutal, més salvatge i hostil per als negres dels Estats Units del sud, tot sembla tancar-se com un laberint per la supervivència. Venjança racial, trets per tot arreu, les habituals (que mai no cansen) escenes carregades de la tensió tarantinesca, d'aquesta calma chicha que precedeix la tempesta.
En aquestes escenes d'inquietant quietud on es negocia la llibertat del negre la pel·lícula es prolonga com només es pot fer sota la direcció de Tarantino. Amb una barreja d'angoixa i morbositat que ens predisposa a admetre la violència com l'única sortida, una sortida fins i tot plaent com a justícia contra la més ominosa animadversió.
8 comentaris a «Les 3 millors pel·lícules de Quentin Tarantino»