És llei de vida ... Això de el niu buit i tot això. Només que en el moment en què una filla tanca la porta de la qual sempre ha estat casa per última vegada, els pares, que permancen dins, passen a ser una mica fantasmes d'una casa que ja no és tant la llar que venia sent .
Insisteixo, llei de vida. Si tot va bé, després arriba el moment en què els pares tornaran a trobar el seu lloc i la visita d'una filla acaba sent una gran rebuda d'algú que ja té la vida en una altra part. Malgrat que es la segueixi volent enormement, malgrat que la seva habitació segueixi acollint uns vells abrics que no abriguen a ningú a l'hivern o uns pijames amb els quals ningú somia.
Lu és una d'aquestes filles que va prendre vol a la recerca d'altres destinacions. Però el futur de Lu apuntava tan alt que va acabar estavellant a París. Res va sortir bé.
Quan torna a Barcelona la seva mare la rep amb els braços oberts. Però ella, la seva mare, ha buscat alternatives ... Perquè realment es troba més còmoda sola; o perquè espera alliberar Lu d'una tancada a una casa on pugui tornar a ocultar-se en la nena que ja no li toca ser. Qui sap? Els motius d'una mare, com els camins de Déu, són insondables.
La qüestió és que res més tornar a Barcelona, Lu ja té un nou treball via agència materna. Es tracta de cuidar Marina, una octogenària l'únic arrelament al món és el de la seva germana Maria. Des de la viduïtat de Marina fins a la recent solteria forçosa de Lu. A poc a poc les dues dones van sintonitzant amb aquest especial magnetisme de generacions allunyades que per fi es troben.
Des de les petites ajudes en els quefers diaris van sorgint converses trivials que acabaran per aprofundir fins motivacions transcendentals. La màgia de la conversa, les llàgrimes de l'alliberament, l'alegria de la llibertat.
Tot des d'un petit gest d'ajuda; des d'un temps mort que semblava lliurat a el desencant final, la derrota absoluta de Lu.
Ja pots comprar la novel·la Vulgues-me sempre, el nou llibre de Núria Gago, aquí. Amb un petit descompte per a accessos des d'aquest bloc, que sempre és d'agrair: