L'enginy creatiu es demostra més en la integració, en la capacitat per fondre una trama en un gresol amb el màxim de recursos cap al major nombre d'emocions. I en això Joan Pau Villalobos porta avantatge a molts altres narradors contemporanis.
Perquè aquest escriptor mexicà tira en cada ocasió de diferents eines sense menysprear cap, des del humor fins a la tensió del suspens, passant per una càrrega psicològica dels seus personatges particularment acaronada i una acció que esdevé sorprenent des de l'estrany. Tot això amb l'engranatge apropiat per situar sempre el lector a l'huracà de les seves idees i intencions amuntegades sobre la nostra consciència.
Sí, de vegades escriure novel·les és una altra cosa. Perquè conegudes les estructures habituals i explorades les possibilitats a mercè d'aquest geni incontestable, queden expedits nous camins per on fer transitar a lectors enlluernats pels nous senders a expulsar ...
Top 3 novel·les recomanades de Joan Pau Villalobos
Perruqueria i lletres
Les grans històries menyspreen l?humor. No hi ha cabuda per riure en el gest immortal de l'heroi. Semblant sol passar en el que és romàntic o en qualsevol altre gènere. Gràcies a Déu, en algun moment l'absurd es va ocupar de descarregar aquest esperit impertorbable dels herois o dels enamorats per oferir referents més de caminar per casa. Perquè a hores d'ara ja tots sabem que un heroi és aquell que fa el que pot, més encara a la titànica missió de perseguir la felicitat.
Aquesta podria ser una novel·la picaresca, encara que, segons les recepcionistes de la clínica de gastroenterologia on al protagonista li practiquen una colonoscòpia, bé podria ser una novel·la negra, amb misteris intricats, accidents macabres, proves incriminatòries i dos sospitosos gens comuns: una perruquera bretona de passat fosc i un vigilant de supermercat obsessionat amb escriure el testimoni de les seves experiències a la vida. El pitjor és que el protagonista ni s'ho imagina, perquè està massa preocupat per les conseqüències de la felicitat, aquell sopor embriagador tan agradable que el fa témer haver caigut al parany de l'aburgesament.
Se sol repetir que no hi ha literatura després d'un final feliç, que la «bona literatura» no és una literatura feliç. La felicitat és banal, superficial, frívola, no té conflictes. I sense conflicte, es diu, no hi ha literatura. Serà de veritat impossible escriure una novel·la feliç sobre la felicitat? Una novel·la profunda i alhora frívola, transcendental i banal, un relat joiós que no sigui pura evasió egoista? El protagonista d'aquesta història no n'està segur i intenta descobrir-ho amb l'ajuda de la família; pel que fa a l'autor d'aquestes pàgines, sospitem que heu de creure que sí.
Festa En El Cau
L'escriptor de bressol que a més disposa de voluntat i autoexigència acaba parint a la primera una gran novel·la, sorprenent a propis i estranys, mantenint davant els focus aquest somriure vetllada d'autosuficiència. Un somriure sustentada en la seguretat que pot tornar a fer-ho, perquè ja és alquimista amb mètode clar de les lletres.
A Tochtli li agraden els barrets, els diccionaris, els samurais, les guillotines i els francesos. Però Tochtli és un nen i ara el que vol és un nou animal per a la seva zoològic privat: un hipopòtam nan de Libèria. El seu pare, Yolcaut, un narcotraficant a la cúspide de poder, està disposat a complir tots els seus capricis. No importa que es tracti d'un animal exòtic en perill d'extinció. Perquè Yolcaut sempre pot.
Tochtli viu en un palau. Un cau recoberta d'or en la que conviu amb tretze o potser catorze persones: matons, meretrius, dealers, servents i algun polític corrupte. I a més està Mazatzin, el seu professor particular, per a qui el món és un lloc ple d'injustícies on els imperialistes tenen la culpa de tot.
Festa en el cau és la crònica d'un viatge delirant per complir un caprici. Caps tallats, rius de sang, restes humanes, muntanyes de cadàvers. El cau està a Mèxic i ja se sap: Mèxic de vegades és un país magnífic i de vegades és un país nefast. Les coses són així. La vida, a la fi i al el cap, és un joc i una festa.
No vaig a demanar-li a ningú que em crea
A la fi de l'esperpent viscut pot ser que et plantegis aquesta mena de explicació per no demanar a ningú que et crea després de la necessitat imperiosa d'explicar-ho. Però és que els protagonistes de Villalobos sempre necessiten les explicacions pertinents que donen curs a entendre l'argument últim de la vida ...
Tot comença amb un cosí que ja de noi apuntava maneres de estafador, i que ara fica a l'protagonista un mexicà que viatja a Barcelona acompanyat de la seva nòvia per estudiar literatura, i que a més es diu com l'autor de la novel·la en un embolic monumental: un "negoci d'alt nivell» que converteix la seva estada a la ciutat en una mena de novel·la negra d'humor també negre, una d'aquelles que a ell li agradaria escriure.
Per aquestes pàgines desfila una diversa fauna de personatges impagables: mafiosos perillosíssims el llicenciat, el Chucky, el xinès; una núvia que es diu Valentina i que llegeix Els detectius salvatges i està a la vora de la indigència i no s'assabenta de res; una noia anomenada Laia el pare és un polític corrupte d'un partit nacionalista de dretes; XNUMX okupa italià que s'ha quedat sense gos; un pakistanès que simula vendre cervesa per no aixecar sospites ... I per complicar-ho tot una mica més apareix una segona Laia, que és mossa d'Esquadra i pèl-roja; una gossa que es diu Viridiana; una nena que recita versos d'Alejandra Pizarnik i fins a la pròpia mare de l'protagonista, melodramàtica, orgullosa i xantatgista com en una bona telenovel·la mexicana.
Altres novel·les recomanades de Juan Pablo Villalobos
Et venc un gos
En un ruïnós edifici de la ciutat de Mèxic, un grup de gent gran passa els dies entre picabaralles veïnals i tertúlies literàries. Teo, el narrador i protagonista d'aquesta història, té setanta-vuit anys i una inclinació malaltís a la Teoria estètica d'Adorno, amb la qual resol tota mena de problemes domèstics.
Taquero jubilat, pintor frustrat amb pedigrí, els seus majors preocupacions són portar el compte de les copes que pren a el dia per estendre a l'màxim els seus minvants estalvis, escriure en un quadern cosa que no és una novel·la i calcular les possibilitats que té de dur-se a la llit a Francesca -presidenta de l'assemblea de veïns- o Juliette -verdulera revolucionària-, amb les quals constitueix un triangle sexual de la tercera edat que «li hauria estarrufat la barba a el mateix Freud».
La vida rutinària de l'edifici es trenca amb la irrupció de la joventut, encarnada en Willem -mormón de Utah-, Mao -maoísta clandestino- i Dorotea -la dolça heroïna cervantina, néta de Juliette-, en un crescendo d'absurds que a dalt a un clímax per mullar-se els pantalons. Concebuda sota el dictat d'Adorno, que afirma que «l'art avançat escriu la comèdia de la tragèdia», entrellaçant fragments de l'passat i de present, aquesta novel·la recorre l'art i la política de l'Mèxic dels últims vuitanta anys, marcats en la història familiar per la successió de gossos de la mare de l'protagonista, en un intent per reivindicar als oblidats, els maleïts, els marginals, els desapareguts i els gossos de carrer.
