En ocasions el fenomen bestseller acaba fent justÃcia amb alguns grans autors que compendien la tirada innata per explicar històries amb una formació paral·lela en l'univers literari que més els captiva. És el cas de Diane Setterfield la coincidència entre capacitat i reconeixement popular neix d'aquesta recerca de el punt intermedi entre l'erudició narrativa i el gust més popular per una proposta d'entreteniment.
O sigui, el que essencialment ha de ser la novel·la i, en el desenvolupament també es pot convidar a la reflexió, recrear-se en les imatges més brillants des de la forma o servir de crònica paral·lela per a una evolució humana necessitada de la ficció, la crÃtica i la imaginació per a una comprensió més gran del que ens envolta.
És clar que tot l'anterior no és una idea manifestada per Diane, però sens dubte es pot triar aixà a l'abordar una lectura tan reeixida com El conte número 13, una novel·la que manté una tensió insuperable al voltant de l'propi à nima humana, capaç d'albergar els més grans secrets per a aquest gran llibre que tots podrÃem escriure en els nostres últims dies.
Per aconseguir aquest manifest equilibri entre la desbordant capacitat cultural de l'autora i la necessà ria connexió d'una vessant més popular amb la qual transmetre la seva escriptura fins a qualsevol lector, Diane va començar dedicant diversos anys a la seva primera novel·la. I un cop aconseguida la sÃntesi, l'alquÃmia perfecta, el que pot oferir-nos Diane supera totes les perspectives.
Top 3 llibres recomanats de Diane Setterfield
El conte número tretze
Cinc anys amb tots els seus dies i hores. Aquest va ser el perÃode que Diane va dedicar a escriure aquesta novel·la per deixar satisfets a tot tipus de lectors.
La pròpia imatge de la protagonista, Vida Winter, una vetusta escriptora el passat es troba en ple procés de replegament sobre si mateixa, amb aquesta portada a ressaca de remotes culpes, enyorances i secrets.
En el procés de necessà ria purga de l'existència, la senyora Winter s'acompanya de Margaret, el seu reflex jove, amb la seva mateixa passió per la literatura i amb una neteja d'aquesta cà rrega de el temps viscut sobre el qual Vida pot expiar tots aquests pecats de la existència que s'obren davant nostre com un apassionant viatge a l'à nima.
Perquè tots pequem de les mateixes vel·leïtats, de les mateixes petites o grans traïcions. Perquè tots patim d'similars fracassos i enyorem els mateixos paradisos perduts.
En el cas de Vida tot s'acompanya pel fil d'un misteri com perfecte ganxo per a un lector sorprès pel seu propi reflex introspectiu sense que pugui deixar de llegir cap al descobriment de la veritat essencial de Vida. Una metà fora de l'existència revestida d'un particular suspens.
Un llibre imprescindible perquè tots som novel·listes com la senyora Winter, amb les nostres veritats, les nostres veritats però a mitges i les nostres més absolutes ficcions ...
Hi havia una vegada la taverna Swan
D'això es tracta, d'apuntar a la lleugeresa de l'conte per acabar presentant una història entre l'escabrós i el mà gic. La vella taverna de Swan, entre les boires de l'Tà mesi, alberga entre les seves parets els més fascinants relats transcorreguts durant segles, com un últim bastió que es resisteix a el pas el temps per a romandre com a testimoni tangible de tot el sabut en aquesta cultura popular amb la que s'escriu la intrahistòria de qualsevol petit o gran lloc.
Però la nit de la història no és una nit qualsevol per al centenari espai. L'aparició de l'home ple de sang amb la nena en braços apunta novel·la negra, i no obstant això el transcórrer de la narració acaba abordant el fantà stic, el mitològic i fins el mÃstic.
Perquè de tot això es compon aquest imaginari popular ple de mà gia per explicar-ho tot, des del més alegre i festiu fins al més sinistre i lúgubre. Sense un temps clar de referència però amb gust vuitcentista ens endinsem en el cas que la nena morta que transporta el viatger extraviat fins allà pugui ser una noia perduda recentment o una altra desapareguda força temps enrere.
La nena pot estar morta o no, tot es descobrirà conforme avancem en un món calidoscòpic en què la suma dels personatges acaben component un realisme tan mà gic com colpidor en què la supertición, les tradicions i la capacitat d'un personatge sublim com Bess per llegir l'à nima acaben sintonitzant en un final mÃtic.
L'home que perseguia el temps
Pot la mort marcar l'anecdòtic per a tornar-transcendental? En ocasions dos conceptes tan llunyans com la infà ncia i la mort s'ajunten per compondre un alienant escenari l'enteniment des de la noció de l'infant pot orientar-se cap molt diversos angles, des del simplement casual fins l'estrictament predestinat.
En el cas de William Bellman i la seva habilitat per matar un ocell amb un tirador quan tan sols tenia deu anys, sembla tornar-se contra ell amb el pas dels anys. La mort és una presència centrada en William com venjadora d'aquest «simple» ocell.
I quan William fa balanç de la seva vida en els seus últims batecs, amb aquesta estranya cadència de el temps que ja no et pertany a la vellesa, acompanyem l'esdevenir mental que va associant el nefast xut de l'tirador amb l'encertat biaix de la dalla de la mort , precipitat sobre el seu entorn amb una ferocitat venjadora que actua en cada moment de la seva vida en què la prosperitat sembla voler fer-se camà grà cies a la voluntat indestructible de William. Una mena de faula que bé podia portar a cinema Tim Burton.
