L'escriptor valencià Rafael Chirbes va ser un dels més llorejats autors de l'panorama literari espanyol. I és aixà en gran part per la seva prà ctica literà ria d'un intens realisme. La seva escriptura de ficció, els seus articles o els seus assajos componen sempre un fidel reflex del que ha passat. La seva prosa sempre part des de l'afecció i el convenciment cristal·là de fer crònica imperible sobre el viscut. Un deute assumida des del mateix Pérez Galdós que per descomptat va servir d'inspiració en alguna ocasió a Chirbes.
Però quan Chirbes escriu novel·la per descomptat que ficciona com ningú. Perquè el realisme no està renyit amb el noble art d'explicar històries d'una o altra Ãndole. El complement necessari perquè les novel·les d'aquest autor transcendeixin cap a aquest aspecte humanÃstic de les grans obres simplement passa acord multipliquem els focus dels seus personatges.
En l'acció i en els dià legs, a la descripcions de fora cap a dins, aa la psique de l'protagonista de qualsevol escena, vam acabar deixant-nos portar per una vessant impressionista de la ploma moguda com el pinzell, capaç de transmetre des dels seus personatges una potent barreja de dispars colors. Es tracta de canalitzar passions essencials, emocions i capes subjectives que conformen la realitat en la seva forma més complexa i fascinant per la raó de l'lector.
Top 3 novel·les recomanades de Rafael Chirbes
A la riba
Quan una mort apareix en escena només iniciar una novel·la actual, immediatament ens precipitem a una recerca trepidant, a misteris insondables en el fons d'una ment criminal o d'un maquiavèl·lic pla de ominós fi.
Aquà la mort és una altra cosa. De fet pot ser que passi l'efecte contrari. La mort pot anar perdent interès. Tan sols es tracta d'un cadà ver consumit per milions de bacteris de l'Pantana d'Olba. I el pantà pot ser que sigui la consciència carregada de el pas de el temps, on vam abandonar els nostres propis cadà vers una mica cada dia. El protagonista de la història, Manuel arriba a ser qualsevol lector perquè la seva à nima el apila tot, el millor i el pitjor. I qualsevol transició és sempre assumible, comprensible.
Perquè tot gir, tot canvi de singladura, per molt errà tica que sigui, acaba trobant motius innegables que anem guanyant entre la cruesa, les misèries, els amors i els desenganys. La prosa de Chirbes adquireix aquest to lÃric, inconcebible en la novel·la, només possible en genis de les formes que acaben alçant-se a el cel o sumint-se en el fons de el pou més fosc. I en aquests contrastos és on l'humà brilla com la perla enmig d'un relat que comença per una mort entre la fosca vida de l'manglar de la nostra societat.
crematori
La esmentada dualitat de les obres de Chirbes tenen a més una altra virtut afegida, molt disfrutable en aquesta novel·la. Es tracta de la lectura contextualitzada o la simple lectura com a relat de les vivències dels seus personatges.
La simfonia sempre sona bé grà cies a l'virtuosisme d'un autor que sap treure el millor de cada instrument de l'llenguatge cap a la millor harmonització de la idea o intenció final a transmetre. Però tot està en mans sempre dels músics ... Els personatges de Chirbes tenen aquesta vida captivadora dels habitants de la vida més real i propera a la nostra pell. I això sembla com un afegit exogen a la creació de la novel·la. Perquè les grans històries són aquelles en les que els seus protagonistes actuessin amb la intensitat de qui se sap viu, de qui creu que certament pot llaurar-se un destà més enllà del que traçat per l'escriptor de torn.
Crematori és una novel·la tan bona com «A la vora» però amb un component social més marcat que potser en algun moment m'allunyés d'uns personatges amb els que m'encantava avançar per la història. Però l'interès d'un escriptor en despullar misèries socials sempre acaba per lliscar en tota trama en menor o major mesura. I aquà es tracta tan sols de gustos ... La qüestió és que des de la mort de MatÃas, el seu germà Rubén centralitza la trama amb la seva famÃlia i una sèrie de ramificacions que serveixen per embastar aquesta heura de vida i crònica social rica, fresca, brillant , espessa i fosca en les seves profunditats
La bona lletra
La intrahistòria per excel·lència. El focus completament orientat al petit, entre les ombres d'un esdevenir social que tan sols acompanya com un silenciós cosmos al voltant de la Terra rotant al voltant de el sol.
En aquest planeta estan només Ana i el seu fill, els records d'una mare i totes les explicacions, justificacions, vells anhels, fracassos, culpes ... La vida de la mare vomitada des de l'à nima per abordar els dies grisos de la postguerra, a la fi de qualsevol postguerra en la qual l'ordre moral és de nou fixat com incipient religió instaurada per a la posteritat, per a tota la vida a un matrimoni social amb violència dià ria, menyspreu, maltractaments i omissió de qualsevol altra veu.
La bellesa narrativa d'Chirbes, el seu malenconiós traç, aporta aquest costat essencial de l'esdevenir humà en una evolució manifestament involutiva sempre. I sembla com si l'única manera de compartir «humanitat» en la seva definició i connotació més significativa sigui amarar-se de les sà vies paraules que troba Ana per exposar a l'fill les ombres i els pocs centelleigs de llum que comparteixen el món.
