Això de Gastó Leroux amb la literatura sembla una trobada tangencial, gairebé una dedicació col·lateral. La seva motivació vital principal es dirigia al periodisme, a la crònica social, a la denúncia ia la recerca de causes perdudes per mitjà d'un ofici de reporter que el va moure per països molt diferents.
Per tota la resta, potser per afrontar els propis temors dels seus intrèpids viatges, reportatges i denúncies, Gastón Leroux escrivia novel·les i contes de misteri o de terror. I vista aquesta projecció en la narrativa de ficció més inquietant, que va acabar fructificant en més de 40 llibres, significaria que realment la literatura va acabar sent la seva vàlvula d'escapament.
Autor de l'arxiconeguda novel·la gòtica El fantasma de l'òpera, Leroux va estendre per tota la seva obra un imaginari d'escenaris detallistes, és clar que teatrals, histriònics en el seu reflex de el costat fosc de l'ànima humana i de la por com un element naixent de les fòbies subjectives més que de el propi món real.
Dins d'aquesta intenció subjectiva, recarregada d'imatges i símbols, Leroux ens introdueix en aquestes zones de la terror gòtic per despistar-nos entre artificis i trucs sorprenent-finalment amb la desconcertant veritat, en la qual habitualment vam descobrir que els únics monstres creixen des de dins de les nostres impressions.
Novel·les de terror però també algunes obres policíaques amb les que donava curs a un gust per aquest gènere que en els seus inicis sempre presentava una investigació entre truculents successos ...
3 millors llibres de Gastón Leroux:
El fantasma de l'òpera
Per la seva repercussió ja valdria la pena citar aquesta novel·la com la més gran obra de l'autor. Però també té molt a veure l'absolut ajust de l'símbol del que teatral com un espai imaginari i alhora proper, tangible.
En aquestes màgiques interpretacions musicals que són les òperes ens acostem a allò tràgic i còmic des de tots els sentits. L'absoluta bellesa i la paradoxal presència espectral del fantasma generador de la por. Christine, la nova diva que captiva tots els espectadors s'acosta al món fosc del fantasma, a les catacumbes de l'Òpera de París.
I allà Christine descobreix que després la cara desfigurada de l'fantasma es troba el geni capaç de crear una música sublim. Es pot estimar aquesta música captivadora, però Christine estima el seu promès Raoul.
En aquesta dicotomia de l'amor a un i altre costat de la música, esquitxant l'assumpte amb matisos de passió i devoció es va movent aquesta història que acaba com el drama que sempre va apuntar ser.
El misteri de l'habitació groga
La incursió de Leroux en el gènere policíac té en aquesta novel·la el seu punt màxim d'apogeu. Mathilde Stangerson, la filla soltera d'un famós metge es retira a dormir a la seva cambra al sobro castell, la infausta nit en què tot succeeix.
La seva porta queda tancada amb clau, la qual cosa evita el més ràpid auxili davant els crits i trets que s'escolten al mig de la nit. Quan el doctor i el seu assistent aconsegueixen entrar la jove està a terra moribunda, clarament atacada per algú que ja no està a l'habitació.
El problema és que la porta, com diem, estava tancada amb clau i la finestra mantenia intacte el seu enreixat. Una suma d'estranyes pistes desconcerten completament a propis i estranys.
La jove es va recuperant però el seu testimoni es mou en una ambigüitat que no acaba per aportar res, en tot cas més confusió.
Diversos investigadors s'enfronten a el dilema des de diferents fronts metodològics però només Rouletabille, un jove periodista va lligant els caps de l'assumpte, una intricada justificació que fins al dia d'el judici no pot desvetllar per complet, si és que ho aconsegueix ...
El perfum de la dama de negre
La segona part d'El misteri de l'habitació groga va haver de suposar tot un repte per a l'autor, ja que la primera part ja presentava suficients ramificacions que podrien presentar inconvenients a l'hora d'enllaçar una seqüela.
Però el bo de Leroux disposaria de la paciència suficient i de l'esquema précis per avançar en aquesta continuació centrada absolutament en el jove i sagaç Rouletabille.
Per poder dur a terme aquesta lectura, la regressió a la primera obra es fa imprescindible, cosa que a dia d'avui no presenta major problema, ja que les edicions solen fer-se conjuntes.
L'interlocutor necessari entre lector i Rouletabille és Sainclair, qui va donant bon compte de tot el que ha passat amb aquesta dama de negre i dels detalls als quals haurem de prestar atenció completa per acabar per revelar el gran misteri d'aquesta dama, i de l'assassí que ronda als personatges ...
