La sensibilitat acaba sempre trasluciéndose a la prosa quan el poeta decideix apartar-se de les rimes. I aquest és el cas de Denis Johnson, poeta al seu fur intern i reconegut narrador en prosa per al món exterior. A més, Johnson, com a bon representant de poeta actual, també va abundar a la lírica de la perdició, deixant la pell dels seus personatges a les cantonades dels carrerons de l'inframón, allà on la nit dels somnis i desitjos tèrbols troben sortida a la seva presó de la moral.
Podia ser en un trist tuguri o enmig d'una topada a l'altre costat de món, allà on es pot matar sense donar comptes a cap justícia. La qüestió per a Johnson era narrar el món des d'aquesta noció dins-fora que va transformant la realitat segons el que cada personatge turmentat treu del seu interior.
Però no tot és perdició. Des d'aquesta «sense city» que l'humà desitja visitar de tant en tant, conscient o inconscientment, pot haver lloc a la mutació, a la recomposició de la tristesa que condueix fins a aquí. Tan sols es tracta de ser conscient de les misèries pròpies per abofetearlas i deixar-les enrere, juntament amb aquest instint autodestructiu i exclusiu de l'ésser humà com a individu i com a civilització.
Top 3 llibres recomanats de Denis Johnson
L'arbre de fum
Això de la guerra del Vietnam és un escenari gairebé obligat per a tot narrador o cineasta. En pel·lícules com Apocalypse Now o Good Morning Vietnam trobem aquesta visualització directa i crítica sobre un conflicte estrany per a la majoria de nord-americans que pensaven què feien aquí les seves joves, a l'altre costat de l'món i caient per uns motius bèl·lics no sempre completament explicitats.
Pel que fa a la novel·la, Denis Johnson va escriure la història més reconeguda per la crítica sobre aquest escenari apocalíptic i laberíntic d'un territori vietnamita sotmès a escaramusses, atacs i víctimes durant 20 anys.
La intervenció americana per evitar la unificació comunista sobre aquesta zona mai no es va entendre del tot enmig d'una Guerra Freda que tampoc no aclaria mai els seus extrems polítics més avisos.
Al costat de Skip Sand descobrim totes aquestes contradiccions típiques de la guerra, materialitzades finalment en els soldats Bill i James, arribats de l'Amèrica profunda a aquest altre costat del món per defensar una cosa inserida en el seu ideari com una suma d'eslògans sense sentit en darrera instància sobre els cossos de les víctimes més insospitades.
L'operació Arbre de Fum sona com una «solució final» a l'americana, i la seva materialització treu el cap en el desenvolupament de la història com un contrapès per als pocs vestigis d'humanitat que puguin quedar en una guerra.
El favor de la sirena
En els cinc relats que componen el llibre ens endinsem en projectes vitals molt dispars, però sempre plens de les sensacions més profundes apropant-se a la fin.
Personatges que afronten el que són amb un somriure vetllada enfrontada a la tragèdia, amb la malenconia convertida en aquesta felicitat plena d'estar tristos. Perquè no els queda una altra. Per als cinc protagonistes hi ha sempre una escletxa de bellesa plena en la vida. Sobretot en la seva major enigma final.
D'una altra manera el més bell se submergiria en la fosca patètica de la raó que els ha fet enfrontar-se a les seves pors o amuntegar vells traumes; o que els treu el cap a l'abisme de la vacuïtat d'una vida consumida, quan tot temps passat anunciava l'eternitat del moment com un fals eslògan vist avui dels seus últims dies…
Després d'estimar intensament o odiar sense possible esmena; després de grans encerts o els pitjors errors, poc els importa a aquests personatges que és accessori de les seves circumstàncies, ja que la nostàlgia és la mateixa.
I només els queda destapar la farsa i riure davant la barroeria de l'truc de el temps que anul·la qualsevol conquesta o que enterra qualsevol possible error. La mort rondava a l'autor mentre es lliurava a aquests relats.
Un acte de deliberada literatura com a comiat. Cinc personatges que bé poden ser només un. Perquè a la fi vivim moltes vides, diferents situacions, diferents escenaris i de tot això cal acomiadar-se.
Que ningú es mogui
Sempre és interessant descobrir un autor centrat en un gènere concret, aproximar-se a un altre de ben diferent. Aquesta incursió de Denis Johnson a la novel·la negra suposa una renovació per se.
Tot el que aporta un escriptor d'escenaris interiors a un gènere majoritàriament centrat en l'efecte, a la teatralització de el crim, en el reflex crític social, fet i fet suposa enriquiment. Els més puristes amants de l'gènere negre no sempre van valorar aquesta proposta, però certament es tracta d'una novel·la interessant, carregada d'un humor àcid.
Sens dubte un desfogament d'un autor que va voler veure al black més truculent una forma d'expiar dimonis, riure sobre allò tètric i oferir fogonades reals sobre un món de l'hampa que troba en el joc i les apostes, una forma de vida pràcticament permesa.
La pugna entre Jimmy, jugador compulsiu, i Gambol, mató a sou, converteix la història en un frenètic esdevenir de dos titelles moguts pels cervells de la màfia del joc d'atzar i de l'atzar de les seves vides.
