Disparada cap a l'èxit amb la seva òpera prima, Alaitz Leceaga apunta autora de referència de l'panorama literari europeu. I el truc, com en altres ocasions, resideix en l'empremta narrativa, en aquest fet diferencial per saber narrar grans històries (també pel seu volum), que acompanyen durant dies a lectors encantats de reprendre cada estona lliure les aventures i desventures d'intensos personatges i apassionants successos.
Però, tornant a això de l'empremta, per arribar a escriure històries extenses i mantenir l'empenta, cal un equilibri difÃcil entre la pausa i la tensió, entre l'ambientació i l'acció. Alaitz Leceaga s'ha manifestat com una virtuosa d'aquesta compensació també prorrogada entre fons i forma.
El que és el mateix, la paciència de l'escriptora sobre una acció que busca precipitar-se i acaba continguda a glòria de el relat fet vida, una vida estesa cap a tots els detalls.
Les novel·les extenses faciliten una mena de combinació de gèneres per a l'escriptor que s'atreveixi a el mestissatge. Quan el misteri, el suspens, allò enigmà tic, es projecta com un leitmotiv latent en tot moment, la seva conjugació amb aspectes més costumistes, o mà gics, o fins i tot romà ntics fa aquest tot perfecte. Per això es mou una Alaitz Leceaga que apunta molt alt.
Millors novel·les de Alaitz Leceaga
Fins on acaba el mar
Encara avui el mar té aquest punt mÃtic del que és insondable, de confusa infinitud contrariada per un sentit de la vista que sà que sembla albirar la lÃnia on el mar es tanca. De la dicotomia entre allò inabastable i l'horitzó a conquerir per la vista van néixer aventures marines, però també tragèdies i odissees. A les costes sempre queden els que esperen o els que reben bé els missatges esperançadors o, per contra, restes de qualsevol naufragi, per sinistre que sigui.
1901. En l'idÃl·lic poble basc d'Ea, Dylan i Ulisses Morgan contemplen en l'horitzó com s'enfonsa el Annabelle, El vapor del seu avi, després de la terrible tempesta de la nit anterior. Després, el cos d'una jove apareix flotant a la riba. Estranyament, és idèntica a una altra noia desapareguda molts anys enrere, Cora Amara, la filla menor de la propietà ria de la funerà ria de la vila.
Cora no és l'única jove a la qual mai més es va tornar a veure: diverses dones dels petits pobles del voltant porten anys perdudes. Mai han trobat els cossos, però la marea arrossega la costa una corona de lliris blancs cada vegada que passa.
Fins on acaba el mar és una apassionant intriga sobre secrets familiars, venjança i el poder redemptor de l'amor, ambientada en els dramà tics paisatges de la costa de Biscaia, terra de llegendes en la qual encara se sent parlar de sirenes.
El bosc sap el teu nom
El segle XX és ja una espècie de passat consolidat en tota la seva extensió. Amb aquesta melancòlica sensació d'un termini vital vençut, aquest segle es converteix en aquest lloc on trobar històries de tota mena. I els que ocupem aquest temps, en major o menor mesura, vam descobrir que sÃ, que parteix de nosaltres pertany a aquest escenari sense retorn.
I grà cies a aquesta boirosa idea d'un passat no tan llunyà , ple de vivències o de relats, de llegendes o d'intrahistòries, d'enigmes i misteris, l'autora Alaitz Leceaga ha sabut compondre una novel·la que s'impregna de totes aquelles sensacions que ens aborden amb intensitat. En una casa esplendorosa, sobre l'agresta i escarpada costa cantà brica, viuen Estrella i Alma, dues joves dones que tard o d'hora hauran de fer-se cà rrec del patrimoni familiar, l'explotació d'una mina sobre la qual la seva famÃlia pairal ha sabut aixecar un llegat amb el que prosperar tota la famÃlia.
Tot i això, la fatalitat apareix aviat en la història com aquesta mena de compensació gairebé mÃstica que sol buscar entre la felicitat d'un llinatge la seva recaptació, una enigmà tica compensació convertida en un estigma familiar. Des de l'amable infà ncia d'Estrella i d'Alma anem aprofundint en secrets d'aquesta saga familiar. Conforme el temps passa i la situació varia completament, descobrirem contrarietats que la protagonista haurà d'afrontar per mantenir el llegat familiar. Una novel·la que va plantejant diferents escenaris.
Entre el realisme de les circumstà ncies històriques, dures sobretot per a una dona decidida a tirar endavant, i un toc esotèric que entronca amb el tel·lúric, amb l'energia de bosc proper. Entre la foscor dels arbres, allà on tot és foscor i freda humitat, els secrets assoten a rà fegues, com les properes onades ho fan contra les roques. I serem nosaltres com a lectors els que descobrim què hi aquest espai ombrÃvol que sempre va acollir les vides de la famÃlia Zuloaga.
Les filles de la terra
Per a un de La Rioja d'adopció com jo, descobrir que el gran descobriment literari de l'any es fixi a La Rioja per centrar la seva nova trama, sempre és un gran incentiu. Això dels cellers i els seus vins és una cosa que marida bé amb una trama al voltant de la pesadesa de la terra com a arrelament familiar, entre costums, llegats, absències i normes estrictes de famÃlia d'arranca.
Perquè clar, ens situem en 1889, un temps en què el significat de famÃlia s'estenia a possessions i negocis. I també un temps en què l'imaginari popular construïa llegendes negres que entroncaven amb suposades malediccions o benediccions atà viques.
La finca de Les Garses pateix una d'aquestes estranyes malediccions, encara que la pitjor de totes sembla ser l'absència de l'patriarca que s'encarregués de mantenir-les fins feia poc.
Glòria capitalitza l'herència del seu pare sobre les seves germanes, al menys pel que fa a la voluntat per intentar treure la famÃlia endavant en un ambient que apunta a la misèria des de la decadència. Però precisament grà cies a aquest decadent espai entre la finca i la mansió aviat se'ns presenten invitacions a grans secrets capaços de transformar la realitat que se'ns presenta.
Misteris que potser cal ventilar des de cada habitació de la gran casa, abans que la foscor acabi corroient-ho tot. Àrdua tasca la que se li presenta a Glòria, entestat a enfrontar-se a tot, als fantasmes possibles i als altres propietaris de finques i cellers que la miren amb aquesta sensació d'intrusió del femenà quan decidia en aquells dies prendre cartes a l'assumpte.
Malediccions ancestrals les d'aquells dies que acaben sent profecies autocomplides. Si no és que la voluntat, i el desig per escapar del maleït, arrasés amb tota la boira del passat i els prejudicis.
very coo,
Boa tarda
Tot just há um livro da autora em português? «Aixes filhas dóna floresta»?
Tot arribarà , amiga, tot arribarà .
Fins on acaba el mar ¡¡ preciosa enhorabona pel llibre¡¡
Grà cies per comentar, Jaion!
M'ha encantat llegir les filles de la terra és la primera vegada que llegeixo escrit per ella m'ha encantat la seva lectura grà cies per escriure aixà m'ha enganxat de princio a fi estic desitjant llegir la seva altra novel·la el bosc sap el teu nom mil grà cies per escriure aixà una salutació
Moltes grà cies per la teva aportació !!
Salutacions.