Només cal llegir a Fred Vargas o Pierre Lemaitre per apuntar el noir francès com un dels més originals del món. Cap a aquest mateix horitzó sembla apuntar un Jérôme Lubry que ens convida al seu particular mostrari del crim i la policia com un conjunt tenyit d'un to més negre si és possible gràcies a la seva poderosa escenografia.
Perquè tot té una mena de punt gòtic made in Loubry que es fa estranyament molt proper. Com si et trobessis el món transformat en sortir al carrer. Impressions que desestructuren allò real, descomponent els successos en un escabrós i tenebrós puzle. Res del que és ominós no sembla mai cert. Tot el que és cruel treu el cap com una desviació de la naturalesa humana. Però la veritat és que les ombres sempre aguaiten i des d'aquí Loubry ens porta les seves trames com a heretades d'aquell Poe sempre al llindar entre raó i bogeria.
Podria ser un híbrid. O més aviat sigui cosa d'importar un rerefons de terror recollit a l'excusa del cas de torn. El crim va sempre més enllà a les novel·les de Loubry per assolir una dimensió de tensió psicològica estremidora.
Top novel·les recomanades Jérôme Loubry
Les germanes de Montmorts
Una novel·la que per moments em va recordar aquella joia de Stephen King anomenada Desesperació. El més raonable és travessar amb el teu cotxe un poble anomenat així sense aturar-se per res. Però els infortunis succeeixen si més no els necessites. I fins i tot de vegades ve escrit a la destinació que has d'acabar per arribar-hi per bussejar en el més profund i fosc de l'ésser. El pitjor de tot és que el poble de Stephen King almenys ja avisava de la seva naturalesa al cartell d'entrada.
Julien Perrault ha estat nomenat cap de policia de Montmorts, una petita localitat aïllada i d'accés pràcticament impossible, connectada al món per una única i sola carretera. Montmorts no és gens el que Julien havia imaginat. Lluny de ser el darrer lloc habitat abans d'arribar a la fi del món, és un lloc opulent, amb carrers impecables i equipat amb un sistema de vigilància d'última generació.
Tot i això, hi ha alguna cosa en tot això, en l'estranya tranquil·litat del lloc, que no acaba d'encaixar, potser sigui la silueta sempre omnipresent de la muntanya o les veus i supersticions que persegueixen els habitants del lloc, o les morts que van marcar, fa temps, la seva història. Una novel·la de terror psicològic que planteja un misteri ancestral al voltant de la caça de bruixes, i que deriva en una escalada d'assassinats i violència sense precedents en un poble on mai no havia passat res.
El refugi de Sandrine
No hi ha pitjor laberint que el de la memòria. Perquè a costa d'esborrar alguns records, la ment és capaç de descriure els més estranys i trasbalsats girs sense sortida. Potser Sandrine esperava topar amb una suggeridora herència. Potser simplement fos curiositat. La qüestió és que la recerca de les arrels pròpies més aferrades a la terra de vegades pot suposar començar a cavar la teva pròpia tomba.
Sandrine, una periodista d'un diari local de Normandia, rep la notícia de la mort de la seva àvia, Suzanne, a qui mai no va arribar a conèixer en vida. Sandrine viatjarà a l'illa on vivia la seva àvia per recollir-ne totes les pertinences. El lloc està habitat per gent que va arribar a l'illa cap a finals de la Segona Guerra Mundial per treballar en un campament d'estiu per a nens les famílies dels quals havien estat especialment afectades per la guerra.
Hores després de la seva arribada a l'illa, Sandrine adverteix que els vilatans oculten alguna cosa, i uns dies més tard troben Sandrine passejant per una de les platges, la roba tenyida per la sang d'una altra persona, i murmurant sense sentits. Per entendre la veritat, l'inspector Damien Bouchard haurà de bussejar en el passat i la memòria de Sandrine, posant en joc el seny de Sandrine i el seu.
