No sé què pensaria Daniel Defoe d'aquest Robinson Crusoe ibèric amb evidents tints de paròdia que fet i fet acaba orientant-se més a una crítica humorística actual en la qual queda demostrat que la supervivència més enllà de l'era de la connectivitat és possible, en la millor de les interpretacions.
Manuel és una mena de maqui dels nostres dies que fuig a un lloc recòndit d'aquesta Espanya plena de petits pobles carregats d'ecos i oblit. I aquí, enmig del no res, Manuel passa a ser un fugat asceta. Des que apunyalés el policia, mogut pel seu esperit rebel que ho va situar en el lloc més inadequat en el moment oportú, decideix escapar de les urpes d'una justícia que el reclama per la seva improvisat delicte de sang.
És llavors quan la novel·la esdevé una regressió amb vis còmica i amb un profund punt de crítica àcida. Regressió perquè amb Manuel redescobrim els aspectes més singulars d'una vida senzilla, desconnectada de l'soroll, lliurada a el dia a dia sense major projeccions. I de crítica àcida perquè d'aquest esdevenir de la nova etapa de Manuel es pot extreure una intenció reflexiva sobre els camins de la nostra societat actual.
No resulta fàcil narrar una història en la qual no s'ofereix una acció molt dinàmica, una tensió narrativa de gran voltatge (més enllà de si Manuel serà descobert en alguna ocasió). I no obstant això la història enganxa en aquest redescobriment de tot, al transitar ingenu de l'tipus urbanita embrancat en un nou entorn en el que el que antany fos corrent ara apunta a missió impossible.
Encerta l'autor en la seva descripció gairebé alienada d'aquesta nova realitat de Manuel. Una perspectiva que aporta aquest noció còmica sobre el que hem arribat a ser en un salt evolutiu de mà d'una tecnologia que ha afavorit l'oblit de les nostres formes més bàsiques de relació amb l'entorn.
Amb el pas de les pàgines ens enfrontem a una lucidesa esgarrifosa. La nostra societat, saturada del que imperatiu i l'immediat, emmalalteix de grans aspectes necessaris per a aquesta autorealització que pot partir des del més senzill, des de la determinació de l'ús de el temps plenament conscient.
Però totes aquestes idees no ens arriben amb el que es pot interpretar sota una càrrega filosòfica i sociològica. Tan sols cal acompanyar Manuel i deixar-se portar. Els dubtes, el riure i una tensió que governa en tot moment sobre el que va portar fins a aquí a Manuel i el que pot ser d'ell, aporten aquest equilibri, aquest reflex en el qual vam descobrir les singulars simetries a un i altre costat d'una forma de vida i una altra.
Ja pots comprar el llibre Fastigosos, la nova novel·la de Santiago Lorenzo, aquí:
1 comentari a "Els fastigosos, de Santiago Lorenzo»