Comunicar és un do. El llenguatge és la ferramenta. L'escriptor francès Roland Barthes es va endinsar fins al més profund del llenguatge a la recerca del significat últim del verb, del substantiu, de l'adjectiu… de tot tipus de paraules i unitats lingüístiques. Però també va fixar la seva visió panlingüística sobre el so des del qual neix el llenguatge (entonació o volum) o del signe a través del qual també fem llenguatge i, per tant, comunicació.
La qüestió és fer tractat però amb aquest ànim divulgador que ens fa sentir que, com no podia ser altrament, l'assumpte del llenguatge i la comunicació va amb tots nosaltres. Recordem això del do i l'eina amb què iniciava aquest post… Si tens les eines i coneixes el seu valor, la comunicació es converteix en aquest do fet arma amb què convèncer, persuadir o transmetre com un ressò allà on les emocions interpreten el que s'ha dit o escrit com a música per a la raó.
Així que Roland Barthes és una mena de filòsof metalingüístic que ens condueix a una saviesa molt particular on podem desxifrar etimologies alhora que trobem un aferrament especial a totes aquestes paraules arribades com des de la prestidigitació. Perquè abans de la paraula no hi ha res. I quan es desperta el primer xiuxiueig podem reconvertir la realitat al voltant de qui ens escolta. Perquè les nostres paraules transformen una realitat subjectiva que en essència és com se'ns explica més del que pugui o no pugui ser.
Top 3 llibres recomanats de Roland Barthes
El murmuri del llenguatge: Més enllà de la paraula i l'escriptura
La veu interior marca el pas a la voluntat. El murmuri interior, com a rumor amb prou feines audible, s'ubica entre el nostre interès per comunicar i la nostra capacitat per fer-ho. Tot neix en aquest murmuri. Des del que atén l'escriptor quan es disposa a emprendre un nou capítol del seu llibre fins al que exterioritza el dictador pitjor fet soroll, confusió i fins i tot temor.
El murmuri denota un soroll límit, un soroll impossible, el soroll del que, per funcionar a la perfecció, no produeix soroll; xiuxiuejar és deixar sentir la mateixa evaporació del soroll: allò tènue, allò confús, allò estremit es reben com a signes de l'anul·lació sonora. I pel que fa a la llengua, pot xiuxiuejar? Com a paraula sembla que segueix condemnada al farfulle; com a escriptura, al silenci ia la distinció dels signes: de totes maneres sempre que dóna massa sentit perquè el llenguatge aconsegueixi el plaer que seria el propi de la seva matèria. Però allò impossible no és inconcebible: el murmuri de la llengua constitueix una utopia.
Quina mena d'utopia? La música del sentit. La llengua, xiuxiuejant, confiada al significant en un inaudit moviment, desconegut pels nostres discursos racionals, no per això abandonaria un horitzó de sentit: el sentit, indivís, impenetrable, innominable, estaria, tanmateix, col·locat de lluny, com un miratge … el punt de fugida del plaer. És l'estremiment del sentit allò que interrogo en escoltar el xiuxiueig del llenguatge, d'aquell llenguatge que és, per a mi, home modern, la meva Natura.
El que és obvi i el que és obtús: Imatges, gestos i veus
La comprensió subjectiva del llenguatge compon tot un univers dinterpretacions, malentesos i altres derives que escapen a lemissor dun missatge. Curiosament i paradoxalment també és aquesta limitació una riquesa del llenguatge a tractar, segons l'autor, des d'un punt de vista dels nostres propis condicionants circumstancials o diguem que endèmics per a aquesta lectura entre línies sobre la qual es pot debatre fins a l'absurd quan la tanca o el sentit obtús interfereix.
En qualsevol intent d'expressió podem distingir tres nivells: el nivell de la comunicació, el del significat, que es manté sempre en un pla simbòlic, en el pla dels signes, i el nivell que Roland Barthes anomena de la significància.
Però en el sentit simbòlic, el que roman a nivell de signes, es pot distingir dues facetes en certa manera contradictòries: la primera és intencional (no és ni més ni menys que allò que ha volgut dir l'autor), com extreta d'un lèxic general dels símbols; és un sentit clar i palès que no necessita exegesi de cap gènere, és el que està davant dels ulls, el sentit obvi.
Però hi ha un altre sentit, el sobreafegit, el que ve a ser com una mena de suplement que l'intel·lecte no arriba a assimilar, tossut, fugisser, pertinaç, relliscós. Barthes proposa anomenar-ho el sentit obtús.
Variacions sobre l'escriptura
En realitat el títol d'un article que Roland Barthes va escriure el 1973, Variacions sobre l'escriptura, es presenta com una recopilació de textos del seu autor que abasten el fenomen en qüestió des de totes les perspectives: temes com la gramàtica i la lingüística, per descomptat, però també autors com Benveniste, Jakobson o Laporte, estructuren un mosaic teòric en què també hi caben notes sobre les pròpies reflexions de Barthes sobre això o fins i tot comentaris tan poc usuals com el dedicat al diccionari Hachette.
Des de la seva perspectiva de semiòleg, Barthes contempla l'escriptura no com un procediment que fem servir per immobilitzar i fixar el llenguatge articulat, de naturalesa sempre fugitiva. Ben al contrari, per a ell l'escriptura supera considerablement i, per dir-ho així, estatutàriament, no només el llenguatge oral, sinó també el llenguatge mateix, si el tanquem, com volen la majoria dels lingüistes, en una pura funció de comunicació. La reflexió que s‟estableix a partir d‟aquí és, com sempre en el cas de Barthes, tan atrevida com transgressora, ja que acaba convertint els seus propis textos en un acte creatiu molt més enllà de l‟anàlisi erudit.
