Pietat Bonnett és ja una il·lustre veterana, juntament amb Laura Restrepo, d'una plèiade de narradores colombianes de primera magnitud a les lletres hispà niques. Perquè després de la seva estela trobem Pilar Quintana o la sorprenent Sara Jaramillo. En tots els casos es tracta de narradores de pòsit que transcendeixen els gèneres. Literatura en femenà des de Colòmbia que s'aplica a l'estil ia la brillantor estètica. Literatura que acaba transformant en forma allò argumental sobre l'acció mateixa, millorant aixÃ, amb escreix, el rerefons artÃstic i humanÃstic sobre l'efectisme de tendències narratives més populars.
En el cas de Pietat Bonnett, amb el seu mutable bagatge literari entre narrativa, poesia i teatre, podem gaudir de novel·les que són confessions sobre escenaris que són taules on els personatges declamen en sucosos dià legs o també en soliloquis.
Top 3 llibres recomanats de Pietat Bonett
El que no té nom
De vegades és necessà ria l'exorcització, la sublimació, la resiliència negre sobre blanc… Perquè en altre cas el silenci s'ho emportaria tot. Al seu moment vaig descobrir la pitjor de les absències a «L'hora violeta» de Sergio del Molino. Aquà Pietat aborda la mateixa pèrdua que, tanmateix, sempre és diferent, encara més si el comiat és una sortida de l'escena fora del guió preestablert.
Fins on pot arribar la literatura? En aquest llibre dedicat a la vida i la mort del seu fill Daniel, Pietat Bonnett arriba amb les paraules als llocs més extrems de l'existència.
La naturalitat i l'estranyesa conviuen a les pà gines d'aquest llibre com en la seva mirada conviuen la sequedat de la intel·ligència i el batec més intens de l'emoció. Buscar respostes és només una manera de fer-se preguntes. També és una manera de seguir cuidant el fill més enllà de la mort. La gran literatura converteix la història personal en una experiència humana col·lectiva. Per això aquest llibre parla de la fragilitat de qualsevol vida i de la necessitat de continuar vivint.
Què fer amb aquests trossos
Ja deia JoaquÃn Sabina que l'amor era el joc en què un parell de cecs juguen a fer-se mal. Més encara conforme passen els anys, podem postil·la qualsevol d'acord amb la simple contemplació de certs amors encallats, encallats en la desmemòria.
Als seixanta-quatre anys, Emilia s'enfronta a la remodelació de la seva cuina. El seu marit ho ha decidit pel seu compte i ella, que només vol estar tranquil·la amb els llibres, se sent incapaç d'oposar resistència. Bonnett parteix d'aquest fet quotidià i aparentment banal per construir una semblança de la plà cida i perillosa insatisfacció, i de dones arraconades per diferents tipus de maltractaments i silencis. El pas del temps, la seva acumulació i el seu pes, l'aburgesament i la vellesa (pròpia i aliena), i la impossibilitat de conèixer realment els qui ens envolten amaren aquesta novel·la per obligar-nos a mirar on, sovint, no volem mirar: allò que de veritat som.
El prestigi de la bellesa
El do, la fortuna, l'estrella al capdavall. La grà cia en qualsevol de les manifestacions. Hi ha aspectes que no es cultiven però que també es perden. Només és qüestió de temps. Només que el temps tot esperant la venjança és la pitjor de les desgrà cies. Només la imaginació i la creativitat pot salvar llavors els «menys agraciats» que, a la llarga, són els vencedors.
En aquest relat commovedor, «autobiografia falsa» segons l'autora, una nena nascuda en una societat que té una enorme estima per la bellesa descobreix que és considerada lletja. Mentre la religió, la malaltia, l'amor i la mort van emergint d'una realitat potser més amarga del que s'imaginava, la protagonista aconsegueix esquivar aquesta percepció primerenca grà cies a l'estÃmul de les paraules ia una rebel·lia innata i imaginativa.
Què em feia indigna de ser estimada? El primer que se'm va acudir va ser mirar-me al mirall. El que vaig veure era perfectament conegut: una nena comuna i corrent, de nas xat i front molt ample. Vaig fer l'exercici de tornar a zero, de fer del meu coneixement tabula rasa, com va predicar Descartes, de desconèixer-me. No ho vaig trobar fà cil. Vaig intentar percebre'm, llavors. D'acord amb els epÃtets dels meus germans a les baralles: i sÃ, era cachetona, sÃ, era grossa. La meva boca era un cor minúscul, els meus ulls un parell de escletxes il·luminades. SÃ, era lletja.
Els terrors de la infà ncia, l'educació estricta, el procés d'aprenentatge, l'aparició de la literatura, les transformacions del cos, la sortida de la casa familiar i les ensopegades de l'amor estan narrades per la protagonista d'aquesta història amb orgull emotiu i sincer . Aquesta és una novel·la carregada d?humor i del lirisme impecable caracterÃstic de la prosa d?una de les escriptores colombianes més destacades dels nostres dies.
