En el cas de Juan Soto Ivars mai se sap si es tracta d'l'escriptor arribat a el periodisme o si per contra va realitzar el camí invers per arribar a l'escriptura des del periodisme. Ho dic perquè en altres casos és evident que periodistes populars s'acosten a la literatura com a activitat col·lateral, per allò que les dues especialitats narren successos certs o inventats.
Res a veure amb llançar crítiques gratuïtes a escriptors i escriptores provinents de la televisió amb la seva bibliografia ja de pes com Carme Chaparro o Risto Mejide. Però si és cert que en tot salt dels mass media a la literatura desperta reticències que només es poden apaivagar amb la lectura de torn.
Cenyint-nos a Juan Soto Ivars no hi ha dubte a l'respecte perquè els seus acompliments avancen en paral·lel. L'escriptor bregat en premsa i el periodista valorat com a literat des de la seva tasca periodística. Una espiral alimentada finalment per bones obres a un i altre costat de l'llindar entre realitat i ficció.
Top 3 llibres recomanats Juan Soto Ivars
Crims de el futur
Poques vegades s'ha escrit sobre el futur com un futur idíl·lic en què el retorn al paradís oa la terra promesa s'anticipi amb una aroma a triomfal desfilada final de la nostra civilització. Més aviat al contrari, la condemna a vagar per aquesta vall de llàgrimes ha fructificat sempre en distòpies o ucronies fatalistes en què l'esperança a la nostra espècie és, en reduccionistes termes matemàtics, igual a 0. En aquesta línia es mou també aquesta nova novel·la del jove, encara que ja consolidat escriptor, Juan Soto Ivars.
Crims de el futur, amb aquesta reminiscència en el títol a Philip K. Dick, ens parla de el món a punt del seu apocalíptica implosió. Un dels aspectes més interessant és la reconeixible associació amb l'esdevenir actual de l'món globalitzat (sobretot pel que fa a mercats es refereix) i hiperconnectat. Elucubrar sobre el futur des de la base del nostre present facilita aquesta intenció d'aprofundir en els grans problemes i reptes que se'ns aproximen.
Però tota història alhora diferit sempre pot aportar noves idees a mig camí entre la ciència ficció, la filosofia, la política i el que és social. Almenys aquest aspecte interrelacionat és el que m'acostuma a agradar més d'aquest tipus de trames. En el futur que se'ns relata en aquesta història, el liberalisme nascut al segle XVIII ja ha trobat la seva plenitud. Només l'Ens «governa» i marca les pautes d?un món lliurat a les multinacionals emparades en totes les seves actuacions sota el paraigua d?aquest Ent.
El panorama no pinta gaire favorable. Un nou món ple d'eslògans que componen la postveritat entre la misèria econòmica, social, política i fins i tot moral. Només que la postveritat ja no té cabuda a llum de la ruïnosa existència. L'esperança, fins on es pugui arribar a recuperar, es manté sota mínims en alguns personatges de la novel·la. Com les tres dones que capitalitzen el paper rebel necessari des de les cendres de la humanitat vençuda pel seu propi monstre.
La casa de l'penjat
Els ofesos ja són batalló i exerceixen de sinistre ostracó on pretenen marcar tot aquell que sobrepassa les seves línies vermelles. La moral és avui un estrany patrimoni esmicolat en quantitat de consciències incapaços, però, de les síntesis finals que poguessin donar servei eficient per a la societat.
Els projectes comuns que han sostingut les societats democràtiques occidentals semblen trencats. Ni tan sols una pandèmia global aconsegueix fer-nos comprendre que els grans reptes requereixen respostes col·lectives. Sotmesos a les regles de l'identitarisme, una polarització extrema ha donat lloc a l'narcisisme tribal i a l'abstracció autoreferencial. Col·lectius erotitzats per la seva pròpia identitat i hostils a la resta, victimistes professionals i nacionalistes excloents dominen un panorama on sembla justificable eliminar els drets de les persones a favor d'una causa major.
La casa de l'penjat és un demolidor i controvertit assaig que observa els efectes de la cultura de l'sentimentalisme en la llibertat d'expressió i analitza algunes de les manifestacions més alarmants del nostre retrocés cap a la tribu. Amb mirada antropològica, però sense intenció acadèmica, Soto Ivars ens ofereix un recorregut per diversos casos contemporanis de retorn a l'tabú, l'horror sacre, el boc expiatori, l'heretgia i el càstig ritual, i proposa la restauració de l'concepte de ciutadania com a única sortida a la guerra civil de les identitats.
Cremen les xarxes
Les xarxes socials són avui la pena d'exhibició a la picota. Ningú se salva dels trending topic, aquests top en els quals més val no aparèixer per no estar sent devorat per la plebs quan no mort ...
El clima d'irritació constant i massiva a les xarxes socials ha generat un nou tipus de censura que aplica els seus prohibicions de manera orgànica, imprevisible i caòtica. Els usuaris participem de totes les polèmiques empesos per la set de el reconeixement, marejats per la sobreinformació i confosos pel relativisme de la veritat, mentre que determinades veus desapareixen per por a la humiliació.
Les xarxes socials ens han portat a un nou món en què vivim voltats per les opinions dels altres. El que semblava la conquesta total de la llibertat d'expressió ha fet que una part de la ciutadania es regiri, incòmoda. Grups de pressió organitzats en les xarxes -catòlics, feministes, activistes d'esquerres i dretes- han començat a perseguir el que consideren «excessos» intolerables mitjançant el linxament digital, les peticions de boicot i les recollides de signatures. La justícia s'ha democratitzat i la silenciosa majoria ha trobat una veu despietada que fa de la deshonra una nova forma de control social, on la llibertat d'expressió no necessita lleis, funcionaris ni estat repressor.
A través de casos reals de linxament com els de Justine Sacco, Guillermo Zapata o Jorge Cremades, aquest llibre, alhora honest i pertorbador, dissecciona el clima censor del nostre temps, mostrant-nos la realitat en la qual vivim embrancats i el terrorífic paper que exercim tots.
