Al segle XX es van concitar diversos hereus il·lustres de Shakespeare per a glòria de la llengua anglosaxona per excel·lència. D'una banda Samuel beckett, Tennessee Williams i segurament de manera més dispersa Sam Shepard. Tots ells van reviure el teatre anglosaxó amb noves empentas ajustades a les realitats degudes d'una època carregada de canvis, incloses les forçades a empentes des dels espais creatius, com no també pel teatre.
Però com dic Shepard era més dispers, més de deixar-se endur per muses que podien conduir-lo a la interpretació oa la música. I tot i aixà va ser la dramatúrgia el que més glòria li va concedir a la seva època. És clar que, el més curiós de tot és que avui els llibres més sol·licitats de Shepard són els que ens traslladen les seves vivències i impressions com a cròniques d'un temps fascinant, una època on els creadors eren fars socials cap a l'avantguarda i el canvi , amb els seus compromisos però també amb els seus pecats, els seus excessos, vicis i excentricitats…
Top 3 llibres recomanats de Sam Shepard
Cròniques de Motel
Hi va haver un temps, segle XX made in USA, en què els autors sobrepassaven la llegenda de les seves obres, una cosa aixà com els va passar a Truman Capote, un Hemingway, un Tom Wolfe, un Bukowski o Burroughs, per citar-ne uns quants. I aixà les seves vides esdevenien extensions de les seves novel·les que tothom volia conèixer. Avui dia els escriptors són menys mite i més producció narrativa sense més ni més. Allò tenia, sens dubte, més encant… Sam Shepard també escrivia les seves vivències que es consumien amb vehemència atès el seu gran carisma.
Les carreteres, els cotxes, la solitud i l'aventura xoquen aquestes Cròniques de motel, un llibre d'«històries trencades», fragments autobiogrà fics, relats i poemes admirablement servits per una escriptura rà pida i concisa.
Cròniques de motel va ser el punt de partida de ParÃs, Texas: «el film que jo havia volgut fer als Estats Units estava aquÃ, en aquest llenguatge, aquestes paraules, aquesta emoció americana. No com un guió, sinó com una atmosfera, un sentit de l?observació, una mena de veritat» ha afirmat Wim Wenders.
Jo per dins
Com a dramaturg, Sam Shepard va saber traslladar el més esplendorós art de l'monòleg a aquesta novel·la. La història de el teatre, com a art escènic, ve determinada per grans soliloquis que apunten a la immortalitat des de la senzillesa de el personatge, de l'humà enfrontat al seu destÃ.
Des dels grecs fins Shakespeare, Calderó de la Barca Valle Inclán o Samuel beckett; la major glòria de el teatre ha passat per un solitari protagonista que evoca directament a la tragèdia ...
Es tracta d'exalçar la nostra ridÃcula existència respecte a un món inabastable, un cosmos que ofereix infinitud com tota resposta a una simple mirada a la cúpula celeste. El teatre ha tractat de posar veu i interpretació a aquestes petites preguntes sobre nosaltres que, en el fons, voldrÃem llançar a la immensitat que ens envolta per si algú pogués atendre el reclam de les nostres contradiccions i culpes. La immortalitat és un petit text que exposa un simple interrogant exposat en milions de preguntes sobre el que som.
El millor d'aquest llibre és que el protagonista sobre el qual cau el focus en la silenciosa escena som nosaltres mateixos. Perquè Sam Shepard també ens convida a gaudir de la seva professió d'actor.
Passem a ser actors en la pell d'un altre. Un cop aconseguida l'empatia amb el tipus que roman en un llit, en les raneres d'una inquietant entreson, ens endinsem en aquesta recerca del que som des del més simple i quotidià , des dels nostres conflictes més arrelats que dificulten recuperar el somni fà cil de l' nen que una vegada alberguem.
I encara que em posi metafÃsic, no es tracta de trobar grans elucubracions en aquesta novel·la, potser onÃrics plantejaments sobre l'amor, la famÃlia, la culpa.
El cas de l'protagonista de la novel·la bé és cert que aborda una vida particular, però les ombres dels seus pensaments entre la consciència i la inconsciència ens pertoquen a tots.
El particular soliloqui des de la entreson ens presenta a un propietari dels somnis que probablement va estimar a la persona equivocada, la qual cosa li va costar renunciar a la figura del seu pare, qui també va estimar a aquesta mateixa dona: Felicity. Un aspecte recurrent dins de tota la narració, un fil que ho uneix tot, com sempre uneixen la paternitat o la maternitat.
Sam Shepard postrat al seu llit, intentant transitar de les seves culpes i ressentiments cap al somni reparador. Sam Shepard pujat de nou a les taules de teatre a què tant va estimar. Una novel·la convertida en el Shepard que va somiar alguna vegada ser Hamlet.
Rolling Thunder
Viure'l per explicar-ho. Des de dins, des d'aquest nucli que intenta arrossegar-ho tot al seu pas. Un moviment contracultural que va sacsejar els Estats Units i que Sam Shepard va traslladar a aquestes pà gines carregades de soroll i fúria, com diria Faulkner…
A la tardor del 1975, Bob Dylan i el seu Rolling Thunder Revue –un espectacle que Dylan havia projectat com una barreja de happening i circ ambulant– van recórrer vint-i-dues ciutats del nord-est dels Estats Units. La detenció del boxejador Huracà Carter, segons sembla per motius racistes, va ser el detonant d'aquesta gira, que es va iniciar amb concerts improvisats en petits escenaris de Nova Anglaterra.
Davant la perplexitat d'un públic de provÃncies, una banda formada per músics de fama mundial reinventava la tradició musical americana, els poetes declamaven els versos i tots els participants pujaven a l'escenari disfressats, mentre les cà meres de mà no perdien cap detall. Hi havia Joni Mitchell, T-Bone Burnett, Allen Ginsberg, Mick Ronson, Joan Baez, Arl Guthrie, Ramblin Jack Elliot, Roger McGuinn i Muhammad Ali. I també hi havia Sam Shepard per anar escrivint sobre la marxa el guió d'una pel·lÃcula fellinesca i surrealista que sortiria de la mateixa gira.
Aquest guió no es va materialitzar, però Shepard va anar escrivint la crònica d'aquell viatge, un diari de bità cola de la Rolling Thunder Revue i la vida a la carretera. En aquest escenari itinerant i en aquest llibre s'entremesclen reminiscències jueves i mexicanes amb la poesia anglesa, cowboy-slang amb mites indis (d'aquà el nom del Tour), la imatgeria catòlica amb el blues…
Aquest llibre, que va aparèixer publicat per primera vegada el 1977 i ha esdevingut tot un clà ssic de la literatura-rock, és tot el contrari d'un à lbum de fans: és un diari fet d'observacions des de l'ull de l'huracà .
Altres llibres recomanats de Sam Shepard
Espia de la primera persona
Com aquell astronauta perdut a l'espai de l'Odissea de Kubrick, Shepard també intenta donar-nos testimoni de tot, de la suma d'anècdotes que poden donar sentit a l'existència, entre records i fogonades de comiat com a caigudes cap a l'últim somni.
El testament literari de Sam Shepard, escrit en els últims mesos de vida, quan una malaltia degenerativa s'anava apoderant del seu cos. Davant d'aquesta situació, l'escriptor va plantar cara, en un darrer gest de resistència a través de l'escriptura. El resultat va ser aquesta novel·la breu, fragmentà ria, el·lÃptica, radical, enigmà tica i enlluernadora.
Algú espia algú: observa a l'altra banda del carrer un home que està assegut en un balancÃ, parla sol i rep atencions dels seus éssers estimats. Algú evoca records i narra històries: una festa estranya amb camells en ple desert d'Arizona; el marit d'una tia à via a qui van arrencar una orella d'una mossegada; un embarcador a la costa; un cavall al qual disparen en plena cursa; una clÃnica al mig del desert envoltada de jardins amb escultures; la història dels avis que se'n van anar quan la casa se'ls va inundar; la història de Pancho Villa quan acabada la revolució ho van assassinar; un matalà s a terra al Lower East Side novaiorquès; Vietnam i el Watergate; la fugida d'Alcatraz; un grup d?immigrants mexicans que esperen feina en una cantonada…
Territoris fronterers, paisatges de l'Amèrica profunda, zones desèrtiques, platges de Califòrnia i carrers de Nova York: el mapa o el puzle o el mosaic d'una vida. Una obra de bellesa arrabassadora, un poema de comiat en forma de novel·la.
