Serà que una corresponsalia és una recerca d'històries per explicar per a narradors latents. Casos com els de Mavi Doñate, Olga Merino o fins i tot el primer Pérez Reverte. Qualsevol d'ells, i molts d'altres, s'han encarregat de fer-nos arribar les cròniques de diferents llocs on se succeïen notícies de primer ordre.
Potser paral·lelament prenien notes per a històries que compondre entre crònica i reportatge. O més a llarg termini, quan l'exercici periodístic deixa temps per escriure d'aquesta altra forma, entre allò viscut i allò imaginat, que és ja la literatura.
I és que res millor que viatjar (oblidem-nos del turisme i els seus miratges) per trobar sense buscar, per alimentar la curiositat per poc que un no sigui un etnocentrista recalcitrant incapaç d'assumir diferències. Perquè a les novel·les posteriors que puguin arribar l'escenari pot variar completament, però els personatges es poden perfilar des d'aquest acostament a tota mena de cultures i ideologies. Idiosincràsies d'aquí i d'allà.
Formes de veure el món, i de moure's a la vida, molt diferents. Referències totes com a suport per al privilegiat escriptor que per poc que consideri el primer patró del personatge de torn, ja li ha fet el vestit…
En el cas d'Olga Merino gaudim d'un punt intimista, d'aquest existencialisme de la quotidianitat on els protagonistes, les seves accions, les seves meditacions i els seus diàlegs desperten forces centrípetes. Així aconsegueix que tot giri al seu voltant, ja es tracti d'una trama amb més suspens o vençuda cap a allò dramàtic en un sentit entre allò teatral i allò absolutament realista. La qüestió és que Olga Merino arriba. I això és el millor a què pot aspirar un escriptor.
Top 3 novel·les recomanades d'Olga Merino
La forastera
Després d'una joventut d'excessos, Angie viu retirada -gairebé atrinxerada- en un llogaret recòndit del sud. Per als veïns és la boja que es deixa veure en companyia dels gossos. La seva existència transcorre al vell casalot familiar, en una cruïlla continuada de dos temps: el present i el passat. Només té els seus fantasmes i el record de l'amor viscut amb un artista anglès al Londres oblidat de Margaret Thatcher.
La troballa del cos penjat del terratinent més poderós de la comarca porta l'Angie a desenterrar vells secrets familiars ia descobrir el fil fatal de mort, incomprensió i silenci que uneix tothom a la comarca. És l'aïllament? Són les nogueres, que secreten una substància verinosa? O potser la malenconia dels hongaresos, que van arribar fa segles amb els seus baguls i violins? Angie sap que, quan ho has perdut tot, no hi ha res que et puguin prendre.
La forastera és un western contemporani al territori aspre d'una Espanya oblidada. Un relat estremidor i emocionant sobre la llibertat i la capacitat de resistència de l'ésser humà.
Cinc hiverns
La guerra freda mai no va acabar del tot i, transformacions mitjançant, recupera la seva tensió gèlida de blocs nacionals de gel quan es desperta qualsevol interès econòmic soterrat. Olga merino va ser aquella reportera que ens posava al dia de la vida i obra d'aquell enemic d'occident que era Rússia encara dissolta la seva unió de repúbliques. O potser precisament per això es presentava més inquietant que mai en alguna forma de venjança inesperada.
Això o que realment ho vam veure tot des d'aquesta banda de la història. Perquè certament els mals molt dolents mai no ho són del tot ni els salvadors de pàtries alienes són filantrops per definició. En aquelles tesitures ideològiques es mouria Olga durant els 5 anys més enllà del teló rovellat d'acer.
El desembre del 1992, poc després de l'esfondrament de la Unió Soviètica (del qual s'han complert trenta anys el 2021), Olga Merino preparava les maletes per instal·lar-se a Moscou com a corresponsal. A la capital russa Merino va viure cinc hiverns, a la voràgine d'un canvi d'època que va marcar també un abans i un després a la seva vida personal.
Aquest diari íntim d'una jove que, immersa en la cultura russa, persegueix el somni de ser escriptora, el prestigi professional com a periodista i l'amor ple i sublim queda anotat al moment present, posant en contrast de forma magistral la veu d'avui amb la d'aquella noia idealista.
Gossos que borren al soterrani
Després de la mort del seu pare, Anselmo recorda una vida marcada pel desarrelament que transcorre entre el Marroc del protectorat i l'Espanya franquista. Des dels seus inicis al sexe amb un jove marroquí, el descobriment de la infidelitat i la convivència amb una germana estranya, gairebé màgica, se succeeixen imatges i fets que alternen passat i present i mostren la fractura entre el que els personatges haurien volgut ser i el que en realitat són.
Anselmo s?enrola en una decadent troupe de varietats, metàfora d?una Espanya desnortada, i acaba vivint amb el seu pare, un ancià amb qui comparteix la dolorosa sensació de pèrdua. El rerefons històric, reflectit magistralment per l'autora, ens descobreix un submón al marge de la història oficial i el difícil aprenentatge d'un home homosexual en una època fosca.
