La sàtira és la forma d'humor més àcida. Una visió lisèrgica que desperta un humor que sobrevola el tràgic de les falses morals, de les dobleces humanes. Quan una visió despietadament satírica assalta el que és social, volen pels aires les aparences, i les seves fórmules per perpetuar-se en el buit dels seus habituals eufemismes i formalismes.
Una constant satírica que Esther García Llovet porta a la seva obra com a cola del seu particular gènere negre que reconverteix a plaer. Un gust pel noir on criminals, víctimes, armes homicides, investigadors i coartades es veuen tots empesos per una irrefrenable força centrífuga. Una energia que tot ho trastoca per ressituar les escenes i els personatges al caprici d'una imaginació que gaudeix amb el desconcert.
Situacions desfragmentades com a la noveau cuisuine però que els agrada servir-se «amb bé» de l'esperpent d'Inclán. L'invent funciona a base de bé perquè els ingredients es presenten malgrat tot amb acurada precisió entre allò surrealista, allò metafòric i la síntesi erigida com a despietat retrat que acaba sent més cert que aquests altres llunyans successos que gairebé ni ens criden ja l'atenció en els mitjans de comunicació. I és que literatura magnetitzada cap a allò extraordinari carrega amb més realisme que totes les tebies que passen a aquest altre costat.
Top 3 novel·les d'Esther García Llovet
Els guapos
Mel Gibson i els seus senyals versió castissa. Evocacions a aquells anys 80 en què tots esperàvem els OVNIS. Punt de partida per despertar aquestes sensacions estranyants des de les quals reconfigurar el món amb una narrativa sorprenent. Un punt de malenconia amb altres temps recents en què tot semblava més natural i lliure…
Als arrossars davant d'un càmping del Saler apareixen uns cercles misteriosos. És el que els aficionats a allò ocult i als extraterrestres anomenen crop circles: formes geomètriques de grans dimensions que sorgeixen d'un dia per l'altre en un camp sembrat.
Hi ha ovnis a la zona? O el propietari del càmping està buscant un reclam turístic? Fins allà es desplaça Adrián Sureda, fent-se passar per periodista, encara que en realitat no ho és i la seva aparició obeeix a altres motius.
Comença a indagar entre els vilatans: el propietari del càmping, el gat del càmping, la vigilant del càmping que en les estones lliures té un programa de misteris esotèrics en un canal local, un italià que va aterrar als vuitanta i regenta un quiosc… I comencen a succeir coses rares, molt rares.
Un episodi de La dimensió desconeguda ambientat a la turística costa valenciana? Un Twin Peaks castís? Una de Stephen King a l'Albufera? Unes Trobades a la tercera fase amb guiris com a extres? Benvinguts al territori d'Esther García Llovet: benzineres amb vetustos cartells de Mirinda, motos Montesa, Nino Bravo a tot drap, una zona de cruising en un bosc, l'estenedor on assequen la roba els hare krishnas locals, fantasmes sense ungles… Ens visiten els extraterrestres? Potser la resposta estigui en aquesta novel·la (o no).
Spanish Beauty
Era com una temptació evident plantejar el títol “Spanish Beauty”. Massa ha trigat a fer-se algú amb ell després de gaudir d'aquella meravellosa pel·lícula American Beauty. Havia de ser Esther García Llovet qui ajustés l'estrany gaudi d'esbocinar l'ideal social made in USA. Transmutant paràmetres de gènere narratius a l'imaginari i idiosincràsia més ibèrica assaonat tot això a l'alienant vent de llevant. Hi havia el quid de l'assumpte, només aquesta autora ho podia fer. O més aviat refer-ho del tot…
Spanish Beauty, el primer lliurament de la Trilogia dels països de l'Est, ens ofereix un Benidorm ple de mafiosos anglesos, russos milionaris, billars cutres de soterrani i gratacels a mig construir: una ciutat on mana Michela, la policia corrupta que necessita com sigui recuperar un encenedor que va pertànyer als llegendaris Kray Twins del Londres dels seixanta.
Gent barata i nous rics, cremades de sol i de cigarreta, segrestos a llanxa, festes de matinada i operacions il·legals en hotels de segona, i el mar sempre de fons com a futur projecte urbanístic en una història sobre la redempció i la recerca de l'amor a la ciutat més embogidament internacional de tota la Mediterrània: una novel·la negríssima, amarada de DYC i Beefeater.
Gros de fira
Les primeres dues entregues de la Trilogia instantània de Madrid no presagiaven el final tan excels en aquest tancament descomunal. Una exhibició de la literatura més descarada i alliberada al gènere negre espanyol. Amb aquest deix que sempre ens evoca els primers escriptors del noir hispà com Vázquez Montalban o González Ledesma pel toc d'humor negre castís a la cantonada, Esther puja totes les apostes en aquest tancament antològic.
En aquesta ocasió el protagonista és un humorista anomenat Castor, famós pels seus monòlegs televisius. La vida de Castor està regida per la sort i l'atzar. I estirant el fil de l'atzar coneix el seu doble, un cambrer anomenat Julio. Són com dues gotes d'aigua, ia Castor se li acudeix que Julio pot substituir-lo en alguns saraus, perquè ell detesta els saraus.
Però, és clar, la cosa no triga a complicar-se, ia donar peu a una trepidant, embogida, successió d'esdeveniments. I, així, en aquesta novel·la tan concisa com contundent hi tenen cabuda una fuita, un segrest, una parella d'humoristes –un de gitano i un altre d'argentí–, una discoteca al mig del desert d'Almeria, una estafa, una estafadora a punt de convertir-se en assassina, uns xinesos que inverteixen en immobiliàries i en televisió, un creuer pel Danubi i fins i tot un ovni.
Un noir surreal, una comèdia estrambòtica, terrorífica i castissa. Una novel·la vibrant, que no dóna treva al lector. Una nova mostra de l'immens i reconcentrat talent d'Esther García Llovet, una de les veus més originals, secretes (cada cop menys) i imprescindibles de l'actual literatura espanyola.
Altres llibres recomanats d'Esther García Llovet
Com deixar d'escriure
He de confessar que una vegada vaig començar a escriure una novel·la i en vaig acabar escrivint una altra. I també vaig deixar el títol inicial que va acabar per despertar certes estridències. Sense tenir ni idea del procés creatiu d'aquesta autora, m'agrada pensar en una novel·la que va començar apuntant una cosa i va acabar sent una altra. I en el lliure procés de deixar els personatges actuar al seu lliure arbitri, va acabar succeint aquesta suma de vides palpables, d'ànimes tangibles i de successos amb aroma i tacte.
Un autor de culte, un manuscrit perdut i un fill a la deriva a l'estiu de Madrid: humor, atmosfera i estranyesa a la confirmació d'una veu feliçment excèntrica. Renfo, el fill apòcrif del gran Ronaldo, el mític escriptor llatinoamericà, deambula per Madrid a la recerca del manuscrit perdut del seu pare. Acompanyat de Curto, un amic exconvicte, i Vips, un aturat de llarga durada, recorre la ciutat durant un estiu tòrrid animat per nenes piges, cotxes robats, festes làcies i humoristes psicòpates, cambrers cutres i bars que mai tanquen.
Selfie una mica irònic i al·lucinat, Com deixar d'escriure deixa sonar la cara B del món literari amb la distància de qui no hi va pertànyer. Una novel·la sobre el Madrid més anònim, sobre gent que no sap què vol. Sobre com deixar de fer res i començar a fer-ho tot; com deixar d'escriure i anar a la guerra. Una novel·la secament al·lucinada, d'ambients enrarits i humor difús, perplex, escrita amb l'estil agut, compacte i suggerent que és marca de casa d'una de les veus més feliçment excèntriques de la literatura d'avui.
