Després de l'estela de Javier Castillo, l'escriptor valencià David Orange apunta al nou supervendes del gènere de suspens actual. O sigui aquest thriller on el ritme s'imposa a tot i la lectura arriba paradoxalment al punt de no retorn des de la mateixa pàgina 1. Potser és cosa que els nous narradors d'aquest gènere tan popular no caminen per les branques.
Cada nou llibre arrenca amb energia i malament va la cosa si no tenim un cos de la primera víctima, una desaparició o algun altre assumpte truculent entre els paràgrafs primer i quart.
És com allò de veure l?accident de trànsit i no poder deixar de mirar a veure què passa versió literatura. Lectors anhelants de convertir-se en estàtues de sal fent aquest nou cop d'ull enrere, ensorrant la perdició o la pitjor forma del mal amb el seu alè proper a l'esquena.
Només que en pell aliena d?uns protagonistes que també carreguen amb un pes essencial en la buscada versemblança de qualsevol novel·la. Si es pot mimetitzar a la pell de la víctima o estranyament a la ment de l'assassí, el triomf està assegurat.
La qüestió en el cas de David Orange és que, a més de dominar aquests aspectes, les trames s'acaben enriquint amb propostes interessants que ens endinsen en escenaris molt seus. I qui pot oferir una cosa exclusiva en un gènere tan demandat pel públic com concorregut per autors, guanya.
Top 3 novel·les recomanades de David Orange
La Noia del Semàfor i l'Home del Cotxe
Gairebé quatre-centes pàgines per a desenvolupar una d'aquestes trames que arriben amb el seu anell d'originalitat. En un àmbit de l'gènere negre en què sempre s'esperen noves veus capaços de satisfer d'imaginació aquest espai en què el crim es converteix en alguna cosa sotjador, morbós. Més encara des de la capacitat d'una ment obstinada en la destrucció com el seu fonament vital.
Amb la intriga de les grans novel·les policíaques en què et sents capaç d'anar desfent un cabdell cap a un descobriment entre el atroç i el fascinant, anem endinsant-nos en aquesta estranya sinergia que finalment concita a el bé i a el mal de la manera més insospitada.
Perquè Jack Miller és un brillant matemàtic, o al menys la seva ment és capaç de moure al seu aire entre els nombres que van fixant les probabilitats, les causes i efectes com una fórmula, les destinacions com una operació combinada que no per complexa deixa de ser resoluble.
Les probabilitats també tenen les teories. I els que s'hi endinsen poden arribar a derivar conseqüències des d'esdeveniments previs. Però el millor de tot és que el component matemàtic, que també ens serveix de vegades Marc Chicot, serveix perquè qualsevol lector emprengui un particular viatge cap als pous de l'ànima, fins a aquest atzar que compon les nostres cèl·lules i que es pot concloure en la fi més sinistra.
De l'assassí d'aquesta trama tan sols coneixem els seus teatrals detalls, els d'una obra que apunta continuïtat però els vincles es perden en aquesta formulació causa i efecte presentada només des de les potencialitats matemàtiques.
I així, entre les indagacions d'un FBI els agents naufraguen constantment, Jack Miller prendrà un paper preponderant en el qual tots els seus estudis sobre el probable, possible i l'impossible, en el marc d'una aleatorietat amb seqüència pròpia, apunta l'única solució per detenir l'assassí.
Però potser aquest no sigui el millor moment per a Jack i la posada en pràctica de la seva teoria. Noves variants personals poden desenfocar la seva atenció. I potser tampoc això sigui simple casualitat ...
Trencaràs la nit amb un crit
Ja fa temps que autors com Shari Lapena fan del thriller domèstic un lloc freqüentat per ments anhelants d'aquesta tensió sense caserna que ens arriba al considerar que l'enemic és dins de casa. O que les pitjors coses també poden passar en aquest espai suposadament inexpugnable anomenat llar. David Orange ha agafat les regnes del gènere en aquesta nova novel·la que va sembrant incerteses a cada capítol perquè aquesta angoixa per la resolució final del cas ens enganxi a una lectura sense desaprofitament.
Quan Ignasi desperta al mig de la nit i descobreix que algú ha segrestat el seu nadó, tot el que estima s'ensorra. La inspectora Bru, víctima d'un assalt brutal en el passat, i el tinent Israel, que conviu amb un greu problema familiar, s'hauran de sobreposar a si mateixos i cooperar entre ells per trobar el nen abans que sigui massa tard. Els primers passos de la investigació i una llegenda fosca els faran pensar que aquest segrest no és com altres. Darrere s'amaga una cosa terrible i dolorosa, una veritat difícil d'assimilar.
Aquest frenètic thriller reflexiona sobre la infància i l'origen de la personalitat mentre policies i criminals recorren els llocs més ombrívols de València, la ciutat on mai no es pon el sol. Oblida el que sigui que hagis llegit fins ara i conté la respiració: ben aviat començaràs a cridar.
El darrer dia de la meva vida
Sens dubte hi ha dos dies essencials. Tota la resta és palla amb el valor que cadascú li vol donar. Em refereixo al dia que naixem, sobre el qual no tenim res a fer tret de prorompre en plor de pur desconcert, fred i terror. El segon és el comiat últim. I si bé en moltes ocasions la sortida d'escena passa precipitadament poques vegades més és un mateix qui escriu l'últim soliloqui dels seus dies…
A Dylan Swift només li queda un dia de vida, 24 hores per tancar tots els capítols de la seva vida i intentar trobar els responsables de la terrible situació en què es troba. Un frenètic i addictiu viatge en primera persona que portarà el lector fins als autèntics fonaments que sustenten la societat en què vivim.
Dylan Swift haurà d'enfrontar-se a tots els seus errors, a totes aquestes coses que alguna vegada es va deixar a mitges, la vida de la seva família està en joc, i farà l'impossible. Una experiència tan intensa com la vida.
Una història de superació i lluita com mai no s'ha vist mai. Una inoblidable novel·la que deixarà el lector sense paraules.
