Quan la literatura és un exercici perquè sí, acaba provocant un incontestable efecte del que és inesperat. Des de l'esborrany inconfessable fins a la punyetera obra mestra feta revelació febril. Una cosa així em sembla que passa amb un Antonio Ungar que ens ofereix relats i novel·les amb un pòsit de sinceritat, oportunitat i transcendència que només es confabulen quan un es posa a escriure sota aquest «perquè sí», perquè tocar explicar alguna cosa.
Embegut en aquest realisme de Vell, com a herència irrenunciable de la narrativa colombiana actual encarnada per Vasquez, Quintana o Restrepo, el cas d'Ungar trenca també per part seva de realisme. Només que abordat des d'una estranya al·legoria del que és sòrdid, del que és estrany com a motor que pot despertar les incongruències de la realitat composta per allò moral, allò ideològic o fins al que és social.
És el que té el realisme, que pot ser des de brut fins a màgic. Curiosament la composició del nostre món dóna molt de si en allò narratiu, més potser que qualsevol altre gènere, perquè les petites grans històries a descobrir estan a aquest costat, en la noció subjectiva del que passa sota milions de prismes possibles.
Ungar esprem aquesta noció de diversitat cromàtica des dels seus personatges de vegades divergents però rabiosament vius en les seves estridències que enfilen amb el veritable jo de cada individu més enllà de falses mitjanies. I precisament en aquestes estridències cadascú fa contrició literària, des de l'empatia del que queda narrat com si fos viscut per nosaltres.
Top 3 llibres recomanats d'Antonio Ungar
Tres taüts blancs
Tres taüts blancs és un thriller on un tipus solitari i antisocial és forçat a suplantar la identitat del líder del partit polític de l'oposició ia viure tota mena d'aventures per acabar amb el règim totalitari d'un país llatinoamericà anomenat Miranda, sospitosament semblant a Colòmbia.
Desaforat, trasbalsat, hilarant, el narrador-protagonista utilitza totes les seves paraules per qüestionar, ridiculitzar i destruir la realitat (i per reconstruir-la des de zero, com a nova). Perseguit sense descans pel règim del terror que a Miranda tot ho controla i pels abjectes polítics del seu propi bàndol, només contra el món, el protagonista és finalment aconseguit i caçat. La seva enamorada, però, aconsegueix fugir miraculosament, i queda viva l'esperança del retrobament i d'un nou començament per a la història.
Tres taüts blancs és un text obert, polifònic, disposat per a múltiples lectures. Pot ser entès com una sàtira ferotge de la política a Amèrica Llatina, com una refinada reflexió sobre la identitat individual i la suplantació, com una exploració dels límits de l'amistat, com un assaig sobre la fragilitat del que és real, com una història d'amor impossible.
Embolicada en un envàs de thriller fàcil d'obrir i de llegir, plena d'humor, aquesta novel·la proposa sens dubte un joc literari complex i fascinant, que consagra indiscutiblement un dels autors més grans de la seva generació en llengua espanyola.
Eva i les feres
En una barca a la deriva, al més profund de les selves de l'Orinoco, l'Eva es dessagna i entre el son i la vigília es pregunta si serà trobada, si arribarà viva a una riba, si el seu destí és lliurar el cos als becs dels voltors. A la ciutat hi ha el passat remot, del qual ha sabut fugir a temps. A l'últim port hi ha el viscut fa poc, i allà també, esperant-la, tots els que la volen: la seva amant i la seva filla Abril.
Ambientada a la Colòmbia de finals dels anys noranta, esquinçada per la guerra que va fomentar l'Estat entre paramilitars, militars i guerrilles, aquesta història es pot llegir com una metàfora d'un país condemnat a repetir els seus errors ia empitjorar-los, però també com un viatge cap a l'interior de l'ànima d'Eva, vida tossuda que, com la de la selva, es nega a callar.
Basada en fets reals, escrita en una prosa nítida i contundent, la novel·la proposa al lector ser Eva entre les feres i, com ella, jugar-se la vida pels altres, que aquí som tots.
Mírame
«A l'altra banda dels patis, al cinquè pis del número 21 de la Rue C, hi ha ara una família. Van arribar dilluns. Són foscos. Hindús o àrabs o gitanos. Han portat una filla.» Aquesta és la primera anotació del protagonista d?aquesta novel·la, un personatge solitari, obsessiu, que s?automedica, viu aferrat al record de la seva germana morta i habita en un barri on cada vegada hi ha més immigrants.
Un personatge que ho escriu tot de forma minuciosa al seu diari. A través de les seves pàgines, el lector serà testimoni de com observa els seus nous veïns, dels quals sospita que trafiquen amb drogues. Descobrirà també com es va obsessionant amb la filla, a qui acaba espiant amb càmeres ocultes que li permeten veure-la nua al bany, mirant pel balcó, estesa al llit, sent agredida per un dels seus germans.
A partir d'aquell moment el personatge passarà de l'observació a l'acció, mentre es deixa enredar a la teranyina de la noia que contempla, creient saber-ho tot sobre ella, encara que potser les coses no siguin com ell pensa i potser algú ho estigui observant a ell.
I mentre la tensió –eròtica i violenta– augmenta, el narrador comença a sentir-se perseguit, modela en guix unes escultures d'àngels enigmàtiques i es prepara per fer alguna cosa que ho canviarà tot… Una novel·la absorbent, inquietant i pertorbadora.
Una reflexió sobre la immigració i la xenofòbia. El portentós retrat d'un personatge arrossegat per una obsessió malaltissa que, en un crescendo imparable, desemboca en terrenys propis del thriller més ombrívol.
