Fa poc rescatábamos a l'escriptora noruega Maja Lunde, Iniciada en aquesta narrativa juvenil des de la qual assaltar la literatura més adulta. Molts altres casos fan el mateix i avui toca assenyalar a Àngela Vallvey, autora dotada d'una versatilitat fora del comú que la condueix entre diferents gèneres, inclosa la poesia.
No obstant, en aquest espai som més del que fa referència a la novel·la. I en el cas de Vallvey sempre és millor així per no caure en la temptació de pretendre abastar tan extensa i alterna bibliografia. La qüestió és que, malgrat tot, l'enquadrament temàtic no és fàcil i el millor és deixar-se portar per aquesta creativitat desencadenada capaç d'oferir-nos nous escenaris.
Cada novel·la com un nou microcosmos on els perfils dels seus personatges se separen, provocant-nos resets constants respecte a qualsevol altra lectura prèvia d'aquesta autora. Una carrera literària que a més de fecunda i sorprenent, aplega reconeixements de primer nivell. Deixa't emportar per les històries d'Àngela Vallvey i descobreix sempre nous mons.
Top 3 novel·les recomanades d'Ángela Vallvey
L'ànima de les bèsties
La ficció històrica és més sucosa, des de la part més de ficció, quan el que ens fa viatjar en el temps és el intrahistòric, l'anecdòtic que acaba transcendint donant un sentit fins ucrònic a l'època de torn. Això és el que passa amb aquesta sorprenent història ...
Un nen ple de sang i perdut al bosc. Una reina massa jove que no accepta el seu destí. Un sefardita que custodia un llibre misteriós. Un guerrer que demana justícia. Un assassí que mata com un animal ...
Aquests són alguns dels personatges que desfilen per les pàgines d'aquesta fascinant història, que discorre entre els anys de Jesucrist i el regne medieval de Lleó en temps del Cid. Una aventura apassionant que barreja personatges històrics i anònims en èpoques fosques i violentes en què, malgrat tot, homes i dones s'atrevien a recórrer camins incerts ia enfrontar amb perills inimaginables per complir el seu destí.
Pastís d'ametlles amb amor
Com tot a la vida, l'amor més cert hi precisament després de la constància d'aspectes tan antagònics com la tristesa, la desesperança o la soledat. Des de la sensació de la vida com un infortuni acaba per despertar-la idea que l'amor és l'única opció, no com clixé sinó com rigorosa certesa, per tirar endavant.
Fiona és una jove, òrfena de mare, que té «problemes» amb el menjar, no només perquè ella és l'encarregada de portar-la a casa i proveir al seu pare malalt, sinó perquè la secció de precuinats ha estat el seu únic salvavides davant la seva prematura responsabilitat. Fiona té imaginació, però també és realista, per això la devora el temor que els Serveis Socials descobreixin la incapacitat del seu pare i els separin. El menjar escombraries és la seva manera d'oblidar. No sap cuinar perquè tampoc sap menjar.
Però Fiona sí que sap estimar. O almenys ho intenta: aquí està Alberto, el noi de qui porta tota la vida enamorada, que acaba de tornar a la ciutat. La pena és que ha començat a sortir amb Lylla, l'íntima «millor enemiga» de Fiona.
Tota la seva vida sembla truncada fins que la seva tutora de l'escola, la senyoreta Aurora, s'entesta a convidar-la a dinar i li presenta a la seva tia Mirna, una cuinera a la manera antiga, bastant sonada, que li ensenya que el principal ingredient per cuinar postres exquisits no és el sucre, sinó l'amor. I d'això ..., d'això Fiona té grans reserves. Juntament amb Fuet, una gosseta abandonada, i els seus amics Max i Carmen, Fiona descobrirà noves emocions mentre emprèn una aventura entre cassoles que canviarà la seva vida.
Els estats carencials
Fa poc recordava una entrevista a YouTube d'Andreu Buenafuente a Rafael Santandreu. La noció de el presentador és la idea que l'autoajuda no pot venir dictada per llibres que només llegeixen els que, precisament, no són capaços de autoajudar. Confiar en aquests placebos és un assumpte de cadascú i de el moment que podem estar passant. Però dubtar i criticar sempre està bé com a primer pas per autoayudarnos. I si pot ser mitjançant una sucosa novel·la, doncs millor.
Els personatges dels estats carencials busquen com tots nosaltres la felicitat a la seva manera. Tracten de no sucumbir a la rutina, d'escapar de la mediocritat o de refer les seves vides amb una mica de sentit. Ulisses, abandonat per la seva dona Penèlope, viu amb el seu fill Telèmac. Penélope és una dissenyadora de moda que no es talla tant com la Penèlope de sempre quan li surt a el pas algun pretendent.
Al sogre d'Ulisses, la Vili, la seva dona li fa la vida impossible, i ell busca la felicitat amb optimisme i algunes idees peregrines, com muntar una nova Acadèmia per ensenyar-los a una colla d'infeliços que la felicitat consisteix, com deia Plató, a fer el bé. Sàtira dels llibres d'autoajuda, meditació sobre la felicitat, homenatge al món clàssic… Sí, totes aquestes coses són i són a Los estados carenciales.
Però aquesta novel·la és, per sobre de tot, una divertidíssima faula sobre les debilitats i grandeses de la condició humana. Ángela Vallvey té una prosa sucosa i directa, una capacitat poètica enlluernadora, un sentit de l'humor que ens incita a la reflexió filosòfica sense que ens arribi a la son, el neguit o la pedanteria. Potser aquest llibre no ens permet saber si la felicitat consisteix en fer bé, o en desenvolupar les nostres capacitats amb la màxima destresa, però sí que ens pot ajudar a mirar-nos al mirall amb valentia, amb la dignitat que la nostra condició exigeix.
Els estats carencials és brutal. Meravellosa Vallvey.
Amb «L'ànima de les bèsties» dissenteixo una mica, la intenció és bona i ella és historiadora i apassionada del tema, però em resulta un dels seus llibres més farragosos.
Jo n'hi afegiria d'altres, com «Kippel i la mirada electrònica» que és un dels meus llibres favorits, de fet. En general, Vallvey als seus inicis m'encanta. Feia un postmodernisme en què el seu humor mordaç brillava molt.
Sóc guionista i ja dic, a Vallvey sempre la tinc present entre les meves lectures. Com dibuixava personatges, com enfilava les referències…
Moltes gràcies per la vostra aportació, Javerit.