El jove autor Emiliano Monge ens presenta una composició de relats existencialistes. L'ésser humà davant el mirall del seu ésser objectiu i subjectiu. El que voldríem ser i el que som. El que pensem i el que ens pensen. El que ens oprimeix i el nostre desig de llibertat ...
Emiliano Monge presenta sempre una narrativa sense contemplacions ni miraments. La cruesa dels seus relats serveix per despullar les veritats i les misèries de la nostra civilització. Aquesta selecció de relats serveixen a l'lector per trobar l'abisme, el que queda quan ens abandonem a l'malament per costum, sota una pàtina de bé social de què, fet i fet, ningú treu cap benefici.
La superfície més profunda és un bestiari de l'home com a llop de si mateix: de l'àrida intimitat de la terror familiar fins a la voracitat d'un linxament, físic o mediàtic, la ira i l'erosió són aquí les sobiranes. Com si els personatges fossin peons d'una voluntat vaporosa però total, el destí personal i l'esdevenir social actuen en aquests relats com una força anònima que ho ordena tot. És a dir: que el dissol tot.
Amb un estil implacable, Emiliano Monge construeix precises atmosferes d'opressió. Des de les primeres paraules de cada conte, s'insinua una vaguetat sotjador, un buit que s'expandeix ferotge fins portar els microuniversos a la seva dissolució final.
Forats negres d'ironia s'obren per tot arreu, però en aquest cas l'humor no ofereix un alleujament o una sortida, sinó que fa encara més profunda la corrosió. Personatges -i lectors- es descobreixen sospitant que potser mai han estat aquí, en aquesta prima profunditat que anomenem món, i a el final no queda més consol que el de la desbandada.
Ja pots comprar el llibre La superfície més profunda, L'últim llibre d'Emiliano Monge, aquí: