Sóc d'aquells que pensen que comença pensant que llegir una novel·la dramàtica no em va a aportar res. Per patir ja està aquesta realitat recalcitrantemente obstinada a assassinar somnis, com diria Bunbury.
Però que em s'entesti en rebutjar el tràgic potser no sigui sempre la millor opció. Perquè en ocasions hi ha llibres que ofereixen aquesta mena de sublimació que va més enllà de tants aspectes gastats de la resiliència com a fórmula de coaching vital.
Hi ha llibres que simplement t'expliquen històries pesaroses, sense altra intenció que donar-los una oportunitat final que aconsegueixi treure'ns de el fatalisme, d'aquest pessimisme que treu el cap quan les males notícies arriben per quedar-se ...
Nicolas podria ser qualsevol de nosaltres, amb aquesta esgotadora sensació d'haver de ser fort per afrontar una cosa que s'ensorra al nostre costat. Ja no és que que patim la malaltia des de dins sinó que ens toca contemplar des de fora amb l'imperatiu de ser el fust d'una realitat que apunta a l'imminent enfonsament.
Per moments el pacte entre Nicolas i la seva dona malalta de càncer sona a una picada d'ullet més a aquests tòpics sobre resiliència per terapeutes fora de la pròpia pell d'un mateix. Però si li dones una oportunitat, alguna cosa acabarà per moure des de dins, amb la satisfacció que t'han explicat una història de febleses, de dubtes, d'insomni i de sort, d'aquesta condemnada sort que a la fi s'encarrega que les ombres es vagin. Una història que no és altra que la de l'autor mateix ...
Només que pel camí de la sort cal posar una mica de la teva part. I res millor que l'evasió, que la música de Nicolas o la literatura de l'propi Éric per deixar de mirar d'enfront de la mort i esperar tan sols aquest cop de sort des d'un focus desviat que demostri un punt de menyspreu cap a la parca, per que se senti ignorada i marxi.
Éric escriu la seva nova novel·la perquè la seva dona així li ho demana mentre ella lliura la batalla. Així mateix, Nicolau, el protagonista d'aquesta novel·la es tanca en la seva música i en una simfonia que insufla vida sota la batuta de la mort.
Perquè ella, Matilde, la dona de Nicolás, també necessita mirar cap a un altre costat, perdre en els nous acords de la música de Nicolás, viure una altra vida mentre el seu cos anhela aquesta fortuna en forma d'imprevisible evolució cel·lular.
I la simfonia arriba a la seva fi i les històries d'Éric o de Nicolás poden confluir o no ...
Música i literatura, personatge i autor, realitat i ficció. La història que ens explica Éric potser sigui com aquest quadre de Dorian Gray, El llenç en què va quedar atrapada la decadència de la malaltissa essència, en un altell on mai més esperem haver de pujar a buscar absolutament res.
Ja pots comprar la novel·la El dormitori conjugal, el nou llibre d'Éric Reinhardt, aquí: