Si Dylan es va emportar el nobel de literatura, Sabina hauria de tenir ja, almenys, el guardó més gran de les lletres espanyoles. Perquè mancant una veu potent, les seves lletres magistrals acaben per acomodar-se en perfecta sintonia amb el que assoleixen les seves cordes vocals. Una paradoxa musical que ho fa més gran encara. En la seva veu de cantautor perquè sí que es desprèn la màgica sensació d'un relat vital de gran magnitud que t'assoleix amb l'eficàcia del franctirador de les rimes que és.
Com el mateix Sabina va explicar sobre una actuació a què va ser amb Javer Krahe. El seu vell amic es va aixecar a la segona cançó argumentant que allò no tenia sentit, que la cantant sabia cantar. A això es referia aquest mestre i això és el que encara ho fa més gran.
Cada frase és una rima fascinant carregada d'aromes, d'emocions, de lirisme que arrabassa com a sonets que a l'ànima amanyaguen el so instrumental que toqui. Perquè a més les millors lletres mai escrites acaben ballant amb una música portada també per muses que ningú més no arriba.
Top 5 cançons recomanades de Joaquín Sabina
Peixos de ciutat
El millor per entendre l'abast de la música de Sabina, a més d'apropar-nos a la cançó, és aturar-se en alguna de les estrofes més glorioses. En aquest cas seria:
«I desafiant l'onatge sense timó ni timoner
Pels meus somnis va, lleuger d'equipatge
Sobre una closca de nou, el meu cor de viatge
Lluint els tatuatges d'un passat bucaner
D'un veler a l'abordatge d'un, d'un no us vull voler»
Qui m'ha robat el mes d'abril?
Des que Sabina va cantar a la malenconia transformada al mes d'abril, cap primavera va tornar a ser el mateix…
«A la posada del fracàs
On no hi ha consol ni ascensor
El desemparament i la humitat
Comparteixen matalàs
I quan pel carrer passa
La vida com un huracà
L'home de l'vestit gris
Treu un brut calendari de la butxaca
I crida
Qui m'ha robat el mes d'abril!
Com em va poder passar a mi?
Qui m'ha robat el mes d'abril!
El guardava al calaix
On guardo el cor»
Una de romans
Quan un encara és nen escolta una cançó com aquesta i se li escapen multitud de matisos. El més curiós és que anys després ho entenc tot i fins i tot s'escapa una llàgrima per no haver-se adonat abans.
«Era condició essencial organitzar bé la manera
D'entrar a la semi foscor blanca i negra del no-do
I mentre al circ un lleó es berenava un cristià
La nena es deixava besar que no la pilli el seu germà
Si estrenaven Cleòpatra i demanaven el carnet
Jo anava amb corbata i pomada que guareix l'acne
Fins que aquella bici de la meva infantesa es va anar quedant sense frens
I a la pel·li que van posar després mai guanyaven els bons.»
Ho nego tot
D'allò de negar-ho tot, fins i tot la veritat, va néixer un dels llibres que també Sabina publica de tant en tant. En aquesta declaració davant de la vista pública i el judici del gran públic, la llegenda es despulla i exposa tots els seus motius en cru.
«Si és per fer-me mal
Sé què em convé
He defraudat tothom
Començant per mi
Ni sóc un llibre obert
Ni qui t'imagines tu
Ploro amb les més cursis
Pel·lícules d'amor
Em van fer fora dels bars
Que feia servir d'oficina
I una venus llatina
Em va donar l'extremunció»
Així estic jo sense tu
Curiosament es tracta d'una cançó la lletra de la qual va perdent vigència per a noves generacions. Però el to ho diu tot i la necessitat per endinsar-se en el context apropa a realitats d'aquell segle XX avui ja tan llunyà.
Vençut com un vell que perd el tute
Lasciu com el petó del coronel
Furtiu com el Lute, quan era el Lute
Inquiet com un rector en un bordell
Errant com un taxi pel desert
Cremat com el cel de Txernòbil
Només com un poeta a l'aeroport
Així estic jo
Així estic jo, sense tu