Quan es viu una guerra no sempre s'escapa d'ella sortint de la zona de conflicte. A la asèptica consideració d'aquest últim terme, existien abans altres conceptes com: casa, infància, llar o vida ...
Heda va abandonar la seva llar o zona de conflicte acompanyada de la seva família. La promesa d'una vida en pau semblava la solució a tots els seus problemes. Però el futur és un garbuix de records rovellats, perllongats cap al futur últim: la mort.
Perquè hi ha gent que passeja morta en vida, ànimes zombies que mai podran tornar a sentir afecte algun. L'entorn familiar de Heda acompanya el seu esdevenir malenconiós pel món. Tota la seva família, el seu pare, la seva mare i el seu germà són només l'aparença física del que un dia va ser la seva llar.
Europa, com a obra narrativa s'acosta a Heda i a la resta de personatges des d'una perspectiva hermètica. Uns personatges encallats pel dolor no poden presentar obertament amb les seves penes i les seves esperances. Les seves ànimes estan tancades o trencades, actuen com a éssers alienats i només en alguns instants s'intueix una mica d'humanitat. Prou perquè el personatge en qüestió desperti una brillantor singular, aportant sensacions multiplicades pel seu senzill encara etern fulgor.
Que la narració transmeti tant dolor amagat és un èxit que solament una bona ploma pot aconseguir. Arribar a entendre a Helda, mimetitzar-se amb la seva tràgica existència justifica tota la lectura.
En superfície, la novel·la parla de el gran problema dels refugiats, del que suposa (i no sempre entenem) deixar casa teva. Sobre aquests condemnats a l'emigració plouen culpes, odis i maltractaments.
Tot el que sigui llegir per empatitzar amb els casos concrets, dins de la generalitat, només pot fer bé en el lector. Potser infondre altres sentiments per entendre el que suposa abandonar la teva llar.
Ja pots comprar la novel·la Europa, últim llibre de Cristina Tancada, aquí: