Factòtum literari des de la creació fins a l'edició, Roberto Calasso és un altre dels il·lustres narradors italians més veterans al costat de Erri de Luca. Amb el seu esperit sempre avantguardista, Calasso visita de manera recurrent l'inconformisme més espiritual, La renúncia i el desencís des d'un món per a ell cada vegada més d'esquena a l'essència de tot vestigi d'humanisme.
Malgrat les seves constants argumentals, en les seves obres Calasso ofereix una escenografia canviant, mutable. Component així un mosaic bibliogràfic cap a l'imaginari més complet. En sucós assaig amb disfressa de novel·la en ocasions partim de personatges o plantejaments ben diferents i de sorts o destinacions allunyats. Només que els moviments, les voluntats, les condicions s'analitzen des d'aquest visionat d'una gran obra tràgica de l'antiguitat.
Després d'uns inicis més purament assagístics al voltant d'un món antic (en el qual Calasso gaudeix despullant a allò transcendent als mateixos déus de l'olimp), a poc a poc l'autor es va anar enfocant més en la deriva de tot en aquest món ple de atzar o de predestinació, segons qui ho miri.
Top 3 millors obres de Roberto Calasso
L'actualitat innombrable
El món actual ha arribat a l'etapa definitiva de la societat secular, la que només confia en la societat mateixa. L'Homo saecularis accepta regles però no preceptes, procediments però no conviccions. Se sent humanista i practica una religió sense divinitat, basada en l'altruisme, sense relació amb l'invisible. Per què, llavors, irromp una forma de terrorisme que consisteix en matances aleatòries, en què les víctimes poden ser qualssevol per tal que siguin el més nombroses possible? Potser perquè, en un món com l'actual, només l'assassinat ofereix una garantia de significat. L'enemic de l'terrorista islàmic, així, és el cos de la societat secular sencer.
L'actualitat innombrable es divideix en dues parts ben diferenciades: a la primera, Calasso fa una breu història de l'origen del terrorisme islàmic, i també realitza una incisiva, descarnada definició del nostre món actual, l'«era de la inconsistència», o, a termes del mateix Calasso, l'era de la «societat experimental», les figures tutelars del qual van ser Bouvard i Pécuchet, aquells babaus insignes inventats per Flaubert, benintencionats consumidors de revistes i fulletons que es consideren perfectament informats sobre tot: «A ells es pot remuntar , en el seu germen, el que un dia s'anomenaria internet.»
I, amb la malla digital que envolta el món, la consolidació de l'odi a la intermediació, en un somni virtual de democràcia directa que posa en perill el caràcter essencialment procedimental del sistema parlamentari. La segona part és una col·lecció de cites –d'escriptors com Virginia Woolf, Ernst Jünger i Céline o pensadors com Simone Weil i Walter Benjamin, però també de jerarques nazis com Goebbels– que abasten el període que va del 1933 al 1945: els anys en que el món va dur a terme una temptativa d'autoaniquilació parcialment reeixida.
En L'actualitat innombrable, Calasso perllonga les reflexions que guien els seus últims llibres, en particular la seva inquietud pels perills que amenacen la societat secular, que se celebra a si mateixa sense veure l'abisme que s'obre als seus peus. Però, per primera vegada, en aquest breu volum Calasso situa el focus en el món actual, a què crida «innombrable» -posant de manifest que la nostra vana confiança en la ciència i la tecnologia no ens serveix per saber alguna cosa consistent i definitiu sobre nostre present- i a què, però, retrata d'una manera nítid, eficaç, clarivident. Calia una trajectòria de molts anys, llibres i sabers per arribar a una definició tan breu i contundent de el moment en què vivim i que amb prou feines podem mirar sense parcials cegueses.
El Caçador Celeste
Un dia que, en veritat, va abastar milers d'anys, Homo va fer una cosa que ningú havia intentat mai: va començar a imitar els altres animals, als seus depredadors. Va ser així com es va tornar caçador. Aquest llarguíssim dia resulta, avui, remot, però les seves petjades persisteixen, encara que ja ningú sembli interessat en indagar-. Els ritus i els mites van barrejar les traces d'aquest comportament amb alguna cosa que l'Antiga Grècia va cridar tò tehîon: el diví, estretament emparentat amb el sagrat i amb la santedat. Moltes cultures, distants en l'espai i en el temps, van associar aquests esdeveniments, dramàtics i eròtics, amb una certa regió de cel, entre Sirià i Orió: el lloc de l'Caçador Celeste. Les seves històries teixeixen la trama d'aquest llibre, i irradien en múltiples direccions: des del Paleolític fins a la màquina de Turing, passant per la Grècia antiga i Egipte, i explorant les múltiples connexions latents en el si d'un territori a la vegada únic i il·limitat , la ment.
Després de L'ardor, on Calasso indagava en la trama dels ritus sacrificials que van practicar totes les cultures i religions (i la -aparent- desaparició en l'era moderna no deixa de tenir ressonàncies tràgiques, com també va demostrar en L'actualitat innombrable), aquest llibre torna sobre la complexa i fascinant configuració d'aquella (enorme) part del nostre món que el racionalisme i el cientifisme deixen de costat.
Per què Zeus permet que el seu germà Hades rapti a la seva filla Perséfone, per a desesperació de la seva mare, Deméter? Quin va ser, per cert, «l'última nit de Zeus a la Terra»? Què va ser el que més va sorprendre Heròdot dels mags egipcis durant el seu viatge pel Nil? Per què el poeta Ovidi, que va compilar aquesta enciclopèdia monumental de la mitologia clàssica que són Les metamorfosis, es va preocupar d'escriure sobre una cosa tan aparentment fútil com la cosmètica o l'art de la seducció? En què es dóna suport a la teoria que, abans que als grans felins predadors, Homo va imitar a les hienes?
El lector recorrerà aquestes pàgines com en un tràngol: un recorregut per les formes de comunicació entre l'humà i «l'invisible»; unes formes que viuen en un present continu. Perquè aquesta narració és la novel·la de coses que semblen molt llunyanes i que, no obstant això, estan entre nosaltres, per poc que permetem a Calasso indicar cap a on mirar.
Les noces de Cadmo i Harmonia
De com Zeus, en forma de toro blanc, va raptar la princesa Europa; Teseu va abandonar a Ariadna; Dionisio va violar a Aura; Apol·lo va ser servent de Admeto, per amor; el simulacre d'Helena va aparèixer, al costat de l'd'Aquil·les, a l'illa de Leuké; Penélope va conquistar a Hipodamía; Corónide, prenyada per Apol·lo, el va trair amb un mortal; les Danaides van tallar el cap als seus esposos; Aquil·les va matar Pentesilea i es va unir a ella; Orestes va lluitar amb la bogeria; Deméter va vagar a la recerca de la seva filla Core; Core mirar a Hades i es va veure reflectida en els ulls d'ell; Fedra va embogir per Hipòlit; Fanse es va deixar devorar per Zeus; els Cercopes van riure de les natges d'Heracles; la caçadora Cirene es va unir a Apol·lo en forma de llop; Zeus va decidir exterminar els herois; Ulisses va viure al costat de Calipso; els Olímpics van baixar a Tebes per participar en les noces de Cadmo i Harmonia ...
Les noces de Cadmos i Harmonia van ser l'última ocasió en què els déus de l'Olimp van seure a taula amb els homes per a una festa. El que va passar abans de llavors, durant anys immemorials, i després de llavors, durant escasses generacions, forma l'immens arbre de el mite grec.
Fa molt que vaig deixar de llegir a Calasso. Com diu el refrany, «qui no et conegui, que et compri». No obstant això sí vaig aconseguir a llegir «Les noces de Cadmos i Harmonia». En aquest llibre les dones apareixen sovint com a víctimes actives i les seves violacions són pintades com una cosa poètic i encantador. Excel·lent. Es nota que a Calasso el de les violacions li sembla un planazo. En fi, el cas és que encara recordo a aquest conspicu element llepant-literalment a l'parlar dels sacrificis humans. Tampoc oblit la seva afició oculta pel satànic, que utilitza per anar sembrant malignes insinuacions, la seva falta d'escrúpols, la seva malvolença i sobretot la seva prepotència repugnant a l'relacionar amb mi al meu pesar. Fins el seu editor li crida «el pèrfid Calasso» !. En l'últim llibre que em va enviar, la dedicatòria deia així: »Per Blanca. Encara que no vulguis, és per a tu ». Atenció: ENCARA NO VULGUIS. Aquest és Calasso en estat pur, una bestiola miserable a què, amb sort, si l'Em Too arriba fins a Itàlia, podrem veure degradat en la seva vellesa i, si no hi ha sort i se'n va de rosetes d'aquest món, podrem veure sens dubte rebutjat a la Vall de Josafat com tot allò que no val, tot allò on no hi ha un àtom de bondat, tot allò que és immisericorde i enemic del que és humà.