L'enginy literari argentí, des Borges fins Samanta Schweblin ha quedat i queda de manifest per molt diferents veus com el mateix Manuel Puig, A qui avui porto a aquest espai.
Agrupar tota una plèiade de grans autors per un tret tan limitador com pot ser la nacionalitat té els riscos d'etiquetatge. Però no hi ha dubte que tants bons escriptors han fet de la literatura en espanyol bressol per a l'erudició o per al neollenguatge, per a l'existencialisme fet argument o per a més glòria del lirisme fet prosa. Un gresol inesgotable on Manuel Puig aporta a la barreja un nou component creatiu condicionat per la seva condició de cinèfil.
En tot cas, els continuats picades d'ullet a el cinema són gairebé sempre excuses per aprofundir en una bibliografia de grans personatges en les més diverses situacions i escenaris.
Diàlegs sempre intensos com la millor via expressiva de l'autor per oferir les seves inquietuds, la seva visió crítica i la seva introspecció en els racons de l'ànima, allà on es troben els motius per a l'ésser de cada personatge, amb els quals l'autor acaba per presentar-nos una apassionant barreja entre destí i provisionalitat vista des de la capacitat per el canvi interior.
Per a més virtut d'aquesta trobada amb uns personatges tan vius, Manuel Puig tira de guionització de les seves novel·les. Com presentades en escenaris que dinamitzen cada trama, fins i tot en alguna de les seves estructures més complexes en les seves incursions a la seva literatura experimental. Un autèntic gust deixar-se portar per qualsevol de les seves novel·les.
Top 3 novel·les recomanades de Manuel Puig
Boquitas pintades
Només Manuel Puig podia fer una novel·la lleugera (que gairebé recorda més en la seva estructura epistolar un possible guió de teatre), una gran història intimista. Una trama amb el ritme trepidant del fulletó, però amb un rerefons que també aborda les amargors de l'amor i furga als jardins de cada casa, on cadascú enterra misèries i secrets quan les dues coses no són el mateix.
Joan Carles Etchepare va morir abans d'arribar als 30. Després de si va deixar els fils que vinculen en primera instància les vides de Mabel, Nené, Elsa i Leonor.
El testimoni d'aquest galant condemnat per endavant pel seu estil de vida acaba sent un embolic que va traient el pitjor dels habitants d'un poble convertit en aquest microcosmos que acaba apilant multitud de les motivacions humanes més intenses, guiades cap al destructiu quan ja res té aspecte de solució.
El petó de la dona aranya
Un títol que apunta a allò surrealista o almenys a allò desconcertant i que fet i fet no enganya. Des de la relació de dos presos, Molina i Valentín, l'autor es llança a una dissertació complexa que enfila amb els estereotips del cinema alhora que aprofundeix, des de les anotacions en clau d'assaig, sobre aspectes psicològics dels seus personatges i sociològics per extensió .
La interacció entre humans sempre és capaç de generar nous universos sintètics o transformadors quan les condicions són propícies per a l'obertura de l'ànima a tomba oberta. En aquesta brillant història ens acostem a la força de l'diàleg capaç de tot, fins de la manipulació.
Cau la nit tropical
De vegades sembla com si els personatges de Puig ocupessin els espais on desapareixen de les càmeres o dels capítols principals d'altres novel·les. Entre cada capítol, entre cada escenari, els protagonistes de qualsevol història són vius, necessàriament, però ningú sabem què fan.
En aquest cas seria recuperar a dues dones que ja han estat protagonistes de les seves vides i que s'oculten dels focus del narrat i simplement evoquen els bons dies de les seves petites glòries mentre murmuren sobre uns i altres dels que passen per davant d'elles amb algun que altre quefer, component històries que ja no els pertanyen ni per edat, ni per temps, ni per ganes.
Les dues dones despitades de la vida, dels seus arguments i de les seves girs ens obren de bat a bat les portes de la seva ànima. I aquesta autenticitat resulta tan punyent com emocionant.
En la senzilla convivència de les dues germanes vam gaudir de converses despreocupades, esgarrifosament certes. I a l'tancar la novel·la, aquesta vegada sí, sabem que elles segueixen aquí, en algun lloc, amb els seus dimes i diretes entre el vulgar i el transcendental sobre l'amor, la vida i qualssevol altres passions i pulsions.
Sóc especialista en Puig i estic d'acord amb vós que aquests són els seus tres millors llibres
Gràcies, Ariana!