Si hi ha una autora pendent d'un major seguiment per part de les editorials a Espanya, aquesta és Jennifer Egan. També és veritat que en el tempteig d'algunes de les seves obres arribades fins a nosaltres s'endevina aquest risc d'una gran escriptora bolcada per moments en la sofisticació i el simbolisme. Recursos que denoten la seva gran capacitat narrativa però que treu el cap a el risc de la incomprensió de la gran massa lectora.
Aixà i tot no hi ha dubte que aviat podrem gaudir de la seva bibliografia completa. De la mateixa manera que molts altres escriptors d'entrada inclassificables acaben per guanyar-se un beneplà cit paral·lel de crÃtica i lectors.
Per plantejar alguns sÃmils tediosos a la recerca d'alguna mena de sÃntesi, es podria dir que Egan és una barreja entre el Paul Auster més introspectiu passat pel sedà s d'un imaginari al que Woddy Allen. O sigui plantejaments estudiadament vitalistes tamisats per un humor que pivota sobre les misèries de l'existència i el descobriment que el millor potser és sempre la recopilació d'orgasmes que hagis pogut aconseguir a la vida.
És clar que més enllà de les analogies, si m'empenyo a la và lua d'aquesta autora és també per l'original i la diferència. Perquè és del que fa veritable patrimoni Jennifer Egan. El joc entre realitat i ficció pren una forma molt especial en la seva proposta narrativa, o almenys en diverses obres. És un collage on els personatges van i vénen; ocupen les seves vides i visiten les nostres; assalten el nostre pla i ens arrosseguen al seu.
Una mà gica sÃntesi, una trobada sorprenent en el difús llindar que separa (més aviat si escau) la història explicada i la seva composició mental. La realitat no és res més que la nostra pròpia ficció. I probablement no siguem gaire més rellevants que els personatges que llegim. Potser ocupem una mica més d'espai…
Top 3 llibres recomanats de Jennifer Egan
El temps és un canalla
Cada vida té una banda sonora. De vegades aquesta música pot sonar demodé, però la lletra sempre parla d'un mateix, entona els mateixos acords discordants amb el present per recordar-te que gran part del teu temps ja ha passat.
Més encara per a un tipus com Bennie Salazar, carregat de vetustes glòries musicals, de nits d'excessos i d'un patrimoni considerable que ben a gust cremaria en aquest altre jo de el passat. Entorn de Bennie coneixem a molts altres personatges que d'una forma o una altra interactuen amb ell per anar component un mosaic entre delirant i malenconiós.
La història en si no s'està quieta. A cada pà gina ens situem en un nou lloc a què després posem un temps, un moment. La vida és això que passa mentre fas plans, com deia aquell.
Però la casualitat, per sobre de la causalitat que cadascú pot considerar estúpidament que va traçant el seu destÃ, vincula molt més a tots els tipus esperpèntics que intervenen com a satèl·lits de la novel·la, amb aquest moviment incontrolable de l'embriaguesa. SÃ, potser es tracti d'això, de la vida com una ressaca.
Recordes haver fet un bon pols, somrius del bé que ho has passat ... Però la qüestió és aquesta, que ha passat. En un viatge frenètic d'un extrem a un altre de l'món pots sentir que no et mous, sinó que és el temps qui et està sacsejant a tu gairebé sense moure't de el lloc.
La casa de caramel
Resulta imperatiu continuar l'obra d'Egan amb aquesta seqüela postergada fins al moment en què la realitat acaba per donar suport a la trama. Una mena d'aposta narrativa pel futur que acaba traçant lÃnies paral·leles entre realitat i ficció amb un regust a profecia autocomplida que Egan testifica magistralment.
La casa de caramel, que culmina l'ambiciós projecte narratiu de Jennifer Egan iniciat amb El temps és un canalla (Premi Pulitzer el 2011), explica la història de Bix Bouton, un brillant empresari informà tic en hores baixes que acaba patentant una eina tecnològica exitosa que permet accedir als nostres records i compartir-los, i que ha seduït milers de persones. Amb una sorprenent varietat de recursos narratius, Egan posa el focus al món digital i de les xarxes socials i ens explica la història de diversos personatges que busquen una connexió real en un món cada vegada més digitalitzat i hiperconnectat.
Manhattan beach
De la necessitat s'ha de fer sempre virtut. I si a més la necessitat pot servir per a la reivindicació, encara millor. Em refereixo a aquest feminisme necessari en la seva concepció natural d'igualtat.
No és que la novel·la es converteixi en una apologia del femenÃ, de fet és més que probable que l'Anna hagués preferit no haver d'obrir-se camà sola, sense el seu únic pilar paternal. Però les coses van passar com van passar. I quan Eddie va desaparèixer, potser consumit per les circumstà ncies decadents de l'Amèrica de la gran crisi, ella va haver de buscar-se un futur.
I Anna va escollir la llibertat del funambulista que decideix pel seu compte travessar l'abisme sobre la corda fluixa. Però les preguntes sense resposta, tot i que ja no saps si les vols conèixer, sempre acaben per replantejar-se de manera definitiva.
La vida amb el seu pare va deixar certs caps per lligar entre els molls de l'Hudson que esquitxen entre Harlem i Chelsea. I una ciutat com Nova York, entre tanta gent, pot acabar provocant coincidències.
Sens dubte ha passat molt temps des que Eddie va desaparèixer, però Anna mai es podria negar a conèixer els motius. Vam passejar pels carrers de West Side de Manhattan en dos temps, durant els anys durs després de la Gran Depressió als que l'Anna era una nena i bastants anys després, quan la ciutat i la pròpia Anna creien haver superat els seus pitjors records.
Altres llibres recomanats de Jennifer Egan
La torre de l'homenatge
Al cor de tot castell que es preï (o més aviat que s'hagi pogut mantenir sobre els seus carreus) s'erigeix ​​la torre de l'homenatge.
En una construcció eminentment combativa com és un castell, aquestes torres tractaven de fer ostentació de poder i força, a més d'oferir algunes comoditats extres per si el senyor de torn treia el cap pel lloc.
La qüestió és que Howie s'ha comprat un a Europa i convida al seu cosmopolita cosà newyorker, Danny. La veritat és que els cosins tindrien prou motius per repudiar mútuament. No per animadversió alguna, sinó pels sinistres records compartits.
Tot i això, allunyats d'aquest ignominiós moment compartit de la infà ncia, Danny i Howie estan disposats a donar-se una oportunitat o potser a netejar les seves consciències. Però potser el lloc no és el més adequat. Perquè el castell de Howie alberga uns secrets similars que sintonitzen a la perfecció amb la fatalitat del conviscut.
Aquesta novel·la acaba cobrint d'una particular tensió cap a un suspens mai sospitat com a trama. Entre els laberints de la memòria i els de el propi castell, la veritat sembla albirar-a el fons com la fi última d'una lectura laberÃntica la força centrÃpeta t'atrapa irremissiblement.
