Els 3 millors llibres d'Alejandro Zambra

Deu ser cosa de la seva vista directa a l'oceà Pacífic, aquest enorme blau on un es pot desfer de memòria i passat. La qüestió és que un bon grapat de narradors xilens recents ostenten el privilegiat honor d'abordar la narrativa més profunda. Des del ja desaparegut i mitificat Roberto Bolaño fins Alexandre Zambra passant per la poesia de Nicanor Parra o la narrativa més popular de Isabel Allende.

És clar que uniformar és tot un atreviment, encara prenent això de la procedència dels creadors de torn com a imaginari compartit. Perquè resulta contradictori batejar com a corrent allò que cadascú escriu amb la intenció d'exorcisme oa la recerca de placebos propis. Però la nostra raó és així, acostumada a les etiquetes amb una solució difícil. Una cosa ben diferent és que, compartint idiosincràsia, patrons morals, circumstàncies socials i una influència geogràfica tan aclaparadora com és el dibuix del Xile com a costa de Pacífic de nord a sud, s'acabi compartint alguna cosa en aquesta motivació primera…

Descobrir Alejandro Zambra és recrear-se en la seva vis poètica heretada del Parra mateix per deixar que el lirisme s'acabi enfosquint per una prosa devastadora. Enmig d'aquest singular procés del llenguatge, uns personatges que sobreviuen al brillant adorn i al sotmetiment cruel posterior del realisme sense miraments. Les accions no estan lliures de connotacions críticas en vessants socials, morals i polítiques. Alguna cosa per al que, al capdavall, acaba un poeta assaltant una prosa en què ja sí despullar tota mena de realitats.

Top 3 millors novel·la d'Alejandro Zambra

poeta xilè

Partim d'aquest reconeixement a tomba oberta. Tot el que passarà en aquesta novel·la succeeix des del prisma d'un poeta xilè que descobreix els versos desordenats de la vida. I no serà ell un dels més capacitats per posar ordre a l'despropòsit. La veritat és que la vida té la musicalitat recitada d'una sèrie numèrica, només que en ocasions, com tots sabem, després de la sèrie de nombres més insulsa acaba sortint el premi gros.

Durant bona part d'aquesta novel·la Gonzalo és un poetastre que vol ser poeta i un padrastre que es comporta com si fos el pare biològic de Vicente, un nen addicte al menjar per a gats que anys més tard es nega a estudiar a la universitat perquè la seva somni principal és convertir-se -també- a poeta, tot i els consells de Carla, la seva orgullosament solitària mare, i de Lleó, un pare mediocre dedicat a col·leccionar autitos de joguina.

El poderós mite de la poesia xilena -un personatge secundari diu, al·ludint als veredictes de l'Acadèmia Sueca, que els xilens són bicampions mundials de poesia- és revisitat i qüestionat per Pru, una periodista gringa que es converteix en testimoni accidental d'aquest esquiu i intens món d'herois i impostors literaris.

«La veritable serietat és còmica», deia Nicanor Parra, i aquesta novel·la sobre poetes que menyspreen les novel·les ho demostra brillantment. El laberint masculí actual, els tràgics vaivens de l'amor, les famílies –o familiars– fugaços, l'omnipresent desconfiança en institucions i autoritats, el desig valent i obcecat de pertànyer a una comunitat en part imaginària, el sentit d'escriure i llegir en un món hostil que sembla enfonsar-se a tota velocitat… Són molts els temes que aquest llibre bell, contundent i desenfadat posa damunt la taula. Autor d'obres que s'han tornat emblemàtiques, com Bonsai, Formes de tornar a casa, Els meus documents o facsímil, Alejandro Zambra torna a gran a la novel·la amb aquest llibre que el confirma com una de les veus fonamentals de la literatura llatinoamericana en el que va de segle.

Bonsai i La vida privada dels arbres

Compendiar obres de Zambra sempre és un encert perquè el rerefons de la seva obra sempre hi és, com aquest fil que aconsegueix donar sentit a tot. La potència inconfusible del relat d'aquest narrador aconsegueix fer de la literatura un equilibri entre fons i forma de valor inusitat. Qui fa de la novel·la un visor per descobrir filosofies de vida dels seus personatges, calidoscòpiques impressions sobre una vida sempre mutable a cada nou personatge que la divisa, aquest tipus de narradors són els que certament fan valuosa crònica d'una època perquè rescaten la part més transcendentment humana de tot.

Condemnat a la serietat ia la impostura, Juliol, el silenciós protagonista de Bonsai - la novel·la que va suposar el brillant debut narratiu d'Alejandro Zambra- acaba convencent-se que és millor tancar-se en la seva cambra a observar el creixement d'un bonsai que vagar pels incòmodes camins de la literatura.

A La vida privada dels arbres, segona novel·la de l'autor, Verónica es demora inexplicablement i el llibre segueix fins que ella torni o fins que Julián estigui segur que ja no tornarà. Per què llegir i escriure llibres en un món a punt de trencar-se? Aquesta pregunta ronda les dues obres d'Alejandro Zambra que vam reunir en aquest volum, porta d'entrada a un dels escriptors més interessants de les últimes generacions.

Formes de tornar a casa

Partint de la màxima que resa que mai s'ha de tornar als llocs on un va ser feliç, la realitat acaba per confirmar-nos que aquest és precisament el nostre sinó, tornar. Una cosa és deixar el passat enrere i créixer i una altra ben diferent és el magnetisme ineludible del que vam ser, una cosa que ens atrau com una força física similar a la gravetat, depenent del que tel·lúric. Sempre es torna i només ens queda decidir la millor forma per tornar a casa.

Formes de tornar a casa parla de la generació dels que, com diu el narrador, aprenien a llegir oa dibuixar mentre els seus pares es convertien en còmplices o víctimes de la dictadura d'Augusto Pinochet. L'esperada tercera novel·la d'Alejandro Zambra mostra el Xile de mitjans dels anys vuitanta a partir de la vida d'un nen de nou anys.

L'autor apunta la necessitat d'una literatura dels fills, d'una mirada que faci front a les versions oficials. Però no es tracta només de matar a el pare sinó també d'entendre realment el que succeïa en aquests anys. Per això la novel·la nua la seva pròpia construcció, a través d'un diari en què l'escriptor registra els seus dubtes, els seus propòsits i també com influeix, en el seu treball, la inquietant presència d'una dona.

Amb precisió i malenconia, Zambra reflexiona sobre el passat i el present de Xile. Formes de tornar a casa és la novel·la més personal d'un dels millors narradors de les noves generacions. Un llibre que ratifica el que Ricardo Piglia ha dit sobre Alejandro Zambra: «Un escriptor notable, molt perceptiu davant la diversitat de les formes.»