Aquesta novel·la se'ns presenta oficialment com una novel·la per a dones. Però sincerament discrepo d'aquesta etiqueta. Si se la considera així perquè parla d'aquest possible matriarcat que guardava històricament els secrets de qualsevol família i que ocultava les misèries de portes cap a fora, té poc sentit. No hi ha res més interessant, en una novel·la intimista com aquesta, que els secrets d'aquesta família imperfecta, amb les comunes imperfeccions de totes les altres famílies.
Si la consideració de novel·la per a dones ve per la idea que el plantejat com una història de dones protagonistes només pot ser entès per dones lectores, doncs tampoc m'agrada la idea. A la fin estic segur que es tracta d'un argument comercial, un gest de complicitat a tantes i tantes dones lectores que sostenen el mercat editorial. Ha de ser això, res més.
Perquè la novel·la en si pot captivar a qualsevol, fins a un servidor. La forma en què Pepa Roma, convertida en Càndida (o a l'inrevés) agafa de la mà a l'lector i el fica a la cuina o en les alcoves és digna del millor intimisme. I ja no dic res quan acompanyes a Càndida entre els secrets que amaga aquesta vella casa. Les seves sensacions, contrarietats i emocions es fan bé pròpies.
Per descomptat, el paper de la dona, representat per Càndida i extrapolat a tota dona de qualsevol lloc i moment històric té un pes específic. Però més enllà d'aquesta circumstància, remarcada per l'entorn històric de postguerra de la novel·la, es desprèn una humanitat del que és petit, de la volta a la família original des de la perspectiva de la edat adulta, dels finals que a tots ens esperen i dels deutes amb aquells petits o grans secrets que potser mereixin ser coneguts.
Ja pots comprar Una família imperfecta, l'última novel·la de Pepa Roma, aquí: