Niadela, de Beatriz Montañez

Beatriz Montañez va fer cas a aquesta veu interior que de vegades passa de xiuxiuejar a esgargamellar entre el soroll que arriba de fora. I fixa't que aquí un prejutjava a aquella presentadora de «el Intermedi»Considerant que no li hauria sortit molt bé la seva nova aposta professional quan havia desaparegut de la tele.

Resultava que tot es devia a una decisió molt diferent, una idea entre el romàntic i l'espiritual que la va convertir en una asceta, una exòtica ermitana dels nostres dies. I clar, l'assumpte passa a majors quan es descobreix que no es tractava d'un desfoge o un pas enrere temporal. Anys apartada de tot, sense un missatge en aquest llibre de què es desprengui proselitisme algun a causa o religió mitjançant.

D'aquests es tractava, d'apartar-se per retrobar-se i escriure per relatar-ho. No descobrim nova filosofia ni profund existencialisme en la retirada de Beatriz al seu recòndit nova llar. Només gaudim de vida, d'impressions, sensacions i emocions integrades en aquesta naturalesa a la qual ningú torna de el tot, sine die ...

Tampoc es tracta de convèncer a ningú d'ideari algun perquè la decisió presa i el temps emprat en la retirada ja denoten que no es tractava de cridar l'atenció. Una sinceritat aclaparadora raja d'aquest llibre i es tracta «només» de transmetre una recerca d'harmonies com l'animal que es mimetitza amb l'entorn com a defensa per descomptat, però també per convertir-se en part d'aquest tot amb els seus mateixos colors.

Sinopsi

Suposem que portes anys treballant a la televisió, presentant un programa en prime time. Ho tens tot: fama, diners, reconeixement professional, una rica vida social ... Però sents que alguna cosa fa crac. I ho deixes tot. Però el deixes de veritat. Perquè saps que arrossegues una ferida profunda i molt antiga que ni la fama ni els diners ni els reconeixements han pogut curar. I és hora d'ocupar-se aquesta ferida.

Aquesta és la història de Beatriz Montañez. Ella va decidir anar-se'n a viure a una cabana de pedra, antiga barraca llauradora, que portava ja diverses dècades abandonada. No hi havia electricitat, ni aigua calenta, ni cap ésser humà a menys de vint quilòmetres a la rodona. Era perfecta, ja que era el moment d'apostar fort, de veure-se-a soles amb aquesta dona buida o buidada. Un confinament extrem? Un experiment? Un rampell? Ni de bon tros. Beatriz Montañez fa que viu en el seu modestíssim refugi més de cinc anys ...

Simplement dedicada a escriure. La història que ens explica a 'Niadela' és, en última instància, la d'una despossessió: l'abandonament de si mateixa per poder trobar-se amb aquella que una és en realitat. Però com fer aquest viatge immòbil? Com s'ha fet des de fa mil·lennis: detenint el teu moviment, separándote de el grup o de la tribu, agusant la vista i l'oïda per entendre allò que la natura vulgui explicar-te. Així, 'Niadela' es converteix en un excepcional exercici d'atenció, d'observació, d'escolta; en altres paraules, de pura 'nature writing', en què amb paciència, amb precisió i amb un hàlit poètic extraordinari, l'autora ens dóna compte de l'constant esdevenir, tan efímer com meravellós, de la vida que brolla al seu voltant.

L'escriptura de Beatriz Montañez sembla guiada tant per la seva curiositat científica (de la qual el lector es nodreix) com per una intuïció més elevada, segons la qual la naturalesa es fa i es desfà entre les paraules, i per moments ho animal es fon amb el vegetal, o el mineral amb el atmosfèric, o la narradora amb allò que percep, i de manera desconcertantment natural el text ens parla així d'un tot, aquell que només el llenguatge poètic desvetlla, aquest l'assentament en la nostra consciència permet la progressiva sanació de les ferides que arrossega la memòria.

D'aquesta manera, el relat de la seva amistat amb una guineu s'empelta amb el record de el pare, de la seva absència, de la seva mort i d'alguna cosa fins i tot pitjor i més dolorós; la història d'aquest dia en què es llesca el dit amb la motoserra (i recull el fragment desprès, el guarda i condueix una trentena de quilòmetres per que l'hi tornin a unir en un ambulatori) enllaça amb l'alegria profunda de comprovar que el valent orfe ha sobreviscut, o amb la tristesa a l'confirmar el lògic allunyament i la separació final de la seva parella, o amb la por de veure amenaçada per un caçador, o amb la inseguretat de sentir-oblidada per tots aquells que abans eren part de la seva vida més quotidiana, o amb la felicitat de sentir-se part d'una nova família salvatge el destí, ara, comparteix.

Sorgeix llavors la possibilitat de tornar a formular un nosaltres (que va més enllà del que és humà) que de cop i volta cobra una importància molt més gran que la d'aquest jo que va arribar malparat i que es cura, precisament, mitjançant l'acceptació de la seva pròpia insignificança i la fascinació per la bellesa salvatge que l'envolta.

Ja pots comprar el llibre «Niadela», de Beatriz Montañez, aquí:

Nadiela
CLIC LLIBRE
Valorar post

1 comentari a «Niadela, de Beatriz Montañez»

Deixa un comentari

Aquest lloc té validesa Akismet per reduir el correu brossa. Aprèn com es processen les dades dels teus comentaris.