La literatura juvenil té una tirada gairebé polaritzada entre els gèneres romà ntics (versió adolescent) i la fantasia o ciència ficció. Ja se sap, mandats de la indústria editorial que creu saber on assestar un cop segur entre els primers lectors.
Encara que també, per ser justos, podem trobar un altre tipus de llibres catalogats per a la xicalla que aporten alguna cosa més, bé sigui en hÃbrids amb els gèneres anteriors o fins i tot amb altres plantejaments que aconsegueixen escapar dels dictats oficials i acaben sorprenent a tots per la seva gran repercussió. Recordo amb gran afecte El món de Sofia, de Gaarder, Per exemple, un èxit brutal amb tints filosòfics ...
En el cas de James Dashner trobem a l' autor de novel·les juvenils per definició en el seu vessant fantà stica. I sincerament, si m'he de decantar per gèneres, tÃpicament definits per les editorials, prefereixo la fantasia al que romà ntic.
Val més al meu parer endinsar als nostres fills en un món de milions de possibilitats per a la imaginació (aquesta gran eina per a tot desenvolupament futur) que no embrancar-los en històries sentimentaloides (de vegades) que sembla ofuscarlos i portar més a aquest món a part en el que reviure en soledat les seves emocions.
I sÃ, pot ser que estiguis pensant que l'important és que els zagales llegeixin el que sigui, despertant aquesta interacció amb un llenguatge que serà fonamental per al seu desenvolupament més ple. Si és per qüestió de gustos, un cop assumida l'adaptació per edat, que llegeixin el que vulguin, com no. Aquà tenen a Blue Jeans a John Green, però on estigui un Laura Gallego, JK Rowking o el mateix James Dashner i les seves incursions en apassionants sagues ...
Top 3 novel·les recomanades de James Dashner
El corredor del laberint
El primer lliurament de la saga "The maze runner» va provocar aquest gran salt a el mercat internacional de l'autor. Una proposta que compensen fantasia amb un punt existencialista des del punt de vista més juvenil.
O sigui, joves que s'enfronten a la supervivència amb aquest punt d'èpica que sempre ofereix la recreació d'un món distòpic, aparegut del no res per exposar els personatges als perills més intensos i als fonaments més foscos i indeterminats.
Assumir el destà per als nois tancats a l'altra banda d'un laberint a què s'han d'enfrontar cada dia a la recerca de la seva salvació suposa endinsar els nois a l'enginy, a les pistes, a l'enfrontament a les pors. Ningú no sap com ni per què van arribant més nois a aquest lloc ignominiós.
Però també és cert que si una ment perversa ha plantejat allò com un perillós joc per al seu divertiment, potser no esperava que finalment els nois puguin afrontar el repte amb més garanties d'èxit.
És això o acabar sucumbint a les seves pors. Fins que un bon dia arriba ella, la primera noia a ser destinada a semblant presidi conegut com «el clar». Ella és la Teresa, i al costat de Thomas podran conformar un bon equip de lideratge cap a la seva escapada final.
La cura mortal
La tercera i última part del clar i el laberint (preqüeles presentades amb posterioritat a part) adquireix una tensió mà xima entre els nois desposseïts de la seva memòria i enfrontats a la lluita de la supervivència, sense saber molt bé que poden trobar una vegada poguessin escapar-se'n. .
Thomas ha passat un temps indeterminat en una particular reclusió. I finalment Cruel l'allibera al costat dels seus amics desmemoriats. Com tot final d'una saga intensa, ens enfrontem a pèrdues de personatges que calen enormement des del seu segon pla.
Però és clar que per assolir l'èxtasi final, el contrapès d'alguna pèrdua ha d'emergir per intensificar encara més la lectura. És difÃcil aprofundir en un desenvolupament i un final sense caure al spoiler desquiciante.
Tan sols apuntar que Dashner va saber, encara a costa de resultar un pèl pesat en el desenvolupament, oferir un d'aquells finals que semblen traslladar-se a nostre món per la seva gran intensitat i emotivitat.
El joc infinit
La saga «Mortality Doctrine» intensifica aquesta sensació distòpica estesa a tot el nostre món. Ja no és només «el clar» i els seus personatges atrapats als llimbs davant el laberint.
No hi ha major distopia en l'actualitat que la que sembla aproximar-se des del virtual, des d'un espai en què les Intel·ligències Artificials s'aproximen amb la seva primera intenció col·laboradora però amb la seva imprevisible capacitat cap a qualsevol altra voluntat menys positiva.
En aquesta primera part coneixem Xarxa Virtual, el joc més famós entre nois joves. Michael és un jugador molt dotat i capaç de hackejar el joc al seu gust per a benefici propi.
Però els seus dots són requerides de sobte pel govern per trobar una amenaça que sembla voler saltar d'el món cibernètic a l'real. I llavors el joc cobrarà altra dimensió. I la competició posarà a Michael enfront de la seva nèmesi més cruel i poderosa.
La trilogia de el joc infinit en la meva favorita sense deixar de banda el corredor d'el Laberint que També és bonÃssima