Allà per 2004 em van fer una entrevista a Heraldo de Aragón per la sortida d'una de les meves novel·les. Jo estava tan il·lusionat amb la promesa d'una contraportada a tota pàgina. Així que vaig arribar i em vaig trobar amb un jove Sergio de el Molí, amb la seva gravadora, el boli i el quadern. A porta tancada en un quartutx, aquella lànguida entrevista d'encàrrec inapetent va acabar, com sol passar en aquests casos en què el personatge no és l'ídol del periodista de torn, com un encàrrec fred.
Sí, aquell noi una mica més jove que jo no em va semblar la joia de l'horta, precisament. Suposo que perquè estava començant la seva professió de periodista, o perquè no tenia ganes d'entrevistar un escriptor mindundi com jo, o perquè arrossegava la seva ressaca, o perquè sí.
La qüestió és que quan Sergio va començar amb les seves preguntes, les entrades, les associacions i altres ja vaig descobrir que sobre literatura en sabia prou. El cas és que aquella contraportada per a un escriptor a les planes em va facilitar sempre recordar el seu nom i la seva cara de jove periodista ressagós o absolutament professional, segons el paradigma de periodista que cadascú evoqui.
Han passat força anys i ara és ell qui se sotmet a força més entrevistes aquí i allà, amb periodistes més o menys aspres per tractar sobre una tasca literària ja reconeguda obertament. Així que avui em toca a mi repassar els llibres de l'autor que considero el millor de la seva creació.
Top 3 llibres recomanats de Sergio de el Molí
els alemanys
La Història no existeix. És una cosa així com una abstracció, una línia temporal carregada d'adorns de l'imaginari humà que estructura en èpoques. La qüestió és apuntar les intrahistòries. Petits passos pel món de vides intenses que componen anècdotes que acaben transformant.
Sergio del Molino s'ha lliurat a aquesta causa de reverdir una petita gran història que sustenta molts altres esdevenir més populars, més divulgats com a passatges històrics de primer ordre. Però la realitat té aquest substrat sine qua non, aquest sòl on fan peu totes les circumstàncies que, d'una manera o altra, parteixen de punts ignots, de quilòmetres zero tan fantàstics com aquest.
El 1916, en plena Primera Guerra Mundial, arriben a Cadis dos vaixells amb més de sis-cents alemanys provinents del Camerun. S'han lliurat a la frontera guineana a les autoritats colonials perquè Espanya és país neutral. S'instal·laran, entre altres llocs, a Saragossa i hi formaran una petita comunitat que ja no tornarà a Alemanya.
Entre ells hi havia el besavi d'Eva i Fede, que, gairebé un segle després, es troben al cementiri alemany de Saragossa a l'enterrament de Gabi, el seu germà gran. Juntament amb el seu pare, són els darrers supervivents dels Schuster, una família que va arribar a formar un important negoci d'alimentació. Però en els temps que corren el passat sempre pot tornar per aixecar butllofes.
Amb una intriga que creix pàgina a pàgina, Els alemanys tracta un dels episodis més vergonyosos i menys purgats de la història d'Espanya: com els nazis refugiats aquí en un recés daurat van activar el neonazisme a Alemanya. Amb subtilesa il·lumina l'infern que pot arribar a ser, de vegades, la família, i deixa a l'aire dues preguntes incòmodes: Quan caduquen les culpes dels pares? Fins als fills arriba l'obligació de redimir-les?
L'hora violeta
Si hi ha un llibre d'aquest autor que sobrepassa el literari per assolir una dimensió humana molt més gran, sens dubte és aquest. Sobreviure a un fill és un fet contra natura, El més cruel dels esdeveniments per la lògica i el sentir humà.
No puc imaginar com a pare el que ha de suposar perdre aquest vincle no només amb l'amor més fidel sinó amb la idea d'el futur. Una cosa s'ha de trencar per dins quan alguna cosa així passa.
I escriure un llibre per a un fill que no està ha de suposar un exercici indescriptible cap a una cura impossible, cap a un mínim alleujament oa la recerca de l'placebo transcendental de l'escrit, com pàgines que perduraran en un temps que pertanyia més a el fill de l'escriptor en qüestió (certament conec més d'un que va afrontar aquesta tasca d'escriure, activitat solitària on les hi hagi, més encara davant absències de tan profunds ressons).
Per descomptat que no es pot un endinsar en els fonaments que condueixen una narració com aquesta, però el cert és que aquesta hora violeta, que es desenvolupa entre el pesar i la necessitat de supervivència, troba en les seves primeres pàgines un preàmbul reflexiu que arrodoneix la història de la incertesa prèvia a la inevitable mort i l'assumpció de la seva arribada final.
És començar a llegir i enfrontar-te a la sinceritat d'un llenguatge que colpeja entre metàfores i preguntes retòriques que xoquen contra el més cruel de les destinacions.
L'Espanya buida
En la seva novel·la El que a ningú li importa, i sota una gran tasca d'investigació intuïda en la profusió de detalls, Sergio de el Molí va oferir una escenografia entre el costumista i el satíric.
En aquest assaig rescata aquesta noció de l'Espanya que sota la dictadura va ser en el social i en el moral contra corrent, però que en essència va repetir la fugida del rural cap a l'urbà, convertint els pobles en reductes foscos d'un pou demogràfic difícilment recuperable. L'efecte migratori de sortida dels pobles es manté fins avui, malgrat les grans possibilitats de la connectivitat per a tot tipus de qüestions.
L'anàlisi d'aquest llibre posa les bases per entendre la magnitud d'una despoblació que converteix algunes zones d'interior en autèntics deserts de civilització.
La decadència també pot tenir el seu encant, i aquesta Espanya buida va donar molt de si per compondre un imaginari literari i fins cinematogràfic que contrastava amb l'altra realitat urbana. Però la trista realitat actual és que l'Espanya buida sembla no donar més de si.
Altres llibres recomanats de Sergio del Molino
La mirada dels peixos
L'Espanya buida, l'anterior llibre de Sergio de el Molí, ens va presentar una perspectiva devastada, més que devastadora, sobre l'evolució d'un país que va transitar des de la misèria econòmica cap a una mena de misèria moral.
I remarco el de perspectiva devastada perquè l'èxode de la gent dels pobles a la ciutat es va produir amb cega inèrcia, com allò de l'ase i la pastanaga ... I de sobte, des d'aquests fangs, arriben aquests llots.
L'Espanya buida ens presentava la figura d'Antonio Aramayona, professor de filosofia desencantat amb les contradiccions de viure ia punt de fer mutis pel fòrum d'aquest món. A partir d'ell es ramificava aquell ja mític assaig que sortís l'any passat.
Doncs això, que de cop i volta, en aquest nou llibre La mirada dels peixos, Antonio Aramayona torna a la vida literària amb més protagonisme. Els ensenyaments de professor sobre la integritat, el progrés, la necessitat de reivindicar sempre l'injust i el respecte per un mateix, entronquen perfectament amb un espai pràcticament autobiogràfic de l'autor.
La joventut és el que té, impregnada de tots aquells bons principis transmesos per la persona oportuna, conduïts per poc més que el sentit comú, el respecte i la veritat pròpia acaba estampant amb una realitat que espera una maduresa ja reconduïda cap als convencionalisme i la seva oportunisme.
A la fi cal un punt de reconeixement de la traïció que és créixer i madurar. Tot allò que en la joventut es pactava a sang acaba emborronándose com tinta mullada sobre les pàgines dels nostres propis llibres. Sempre queda la ràbia, i la noció que en qualsevol moment, si la sort s'escau, tornarem a ser, en més banda, tot el que vam ser.
Un tal González
Es compleixen quaranta anys del primer triomf del partit socialista a les eleccions generals (octubre del 1982) i de l'arribada al poder d'un jove advocat sevillà, Felipe González, que el 2022 ha arribat als vuitanta anys.
Un tal González narra un moment crucial de la història d'Espanya: la Transició, seguint el fil biogràfic del gran protagonista. La figura de Felipe González vertebra el relat, però el focus és una Espanya que passa en menys d'una generació de la missa i el partit únic a la democràcia avançada i la completa integració europea. Una biografia documentada amb testimonis de primera mà, cròniques, hemeroteca i el pols d?un narrador que ha explicat com ningú l?Espanya d?avui.
1 comentari a «Els 3 millors llibres de Sergio del Molino»