Podem agrupar tipus d'escriptors (i no encertarem, però la qĂĽestiĂł Ă©s donar joc a la nostra raĂł lògica), segons el vessant mĂ©s cronĂstic o mĂ©s emocional. O sigui que, d'una banda, hi ha els narradors que ens expliquen històries i de l'altra tenim els que ens expliquen com se senten aquestes històries. Rodrigo Muñoz Avia Ă©s mĂ©s de sensacions. I l'assumpte cobra llavors mĂ©s dificultat però mĂ©s transcendència com a recompensa.
En el noble art de novel·lar el sensorial pocs aconsegueixen l'excel·lència. si de cas Milà kundera o José Luis Sampedro. Per la part que li toca a Muñoz Avia es lliura a la missió des de la veritat i el convenciment, esquitxant amb aquesta sang pròpia d'aroma metà l·lic, cru adornada si és el cas amb un desconcertant i mà gic humor. Aixà que sempre és d'agrair que en la seva faceta de novel·lista decideixi tocar els arguments amb més arestes. Perquè tota la resta és això, de més, més fà cil ...
Les majors sensacions són les que ens arriben de l'passat amb aquest punt melancòlic. El d'una olor a llenya al foc o el d'un vell perfum que de tant en tant ens assalta des del cos equivocat. La voluntat de compensar tristesa amb aquest humor que surt franc des de la llà grima és el colofó ​​de l'enginy d'aquest escriptor.
Top 3 novel·les recomanades de Rodrigo Muñoz Avia
La botiga de la felicitat
Hi va haver un temps en què Glattauer ens va fascinar a tots recuperant el gènere epistolar inserit enmig de les puixants noves tecnologies. I la cosa dels correus electrònics com a avançament de la fi de les cartes enmig d'una relació romà ntica de les d'abans ens va atrapar. Es tractava de viure una gran tensió sexual malgrat l'absència de contacte, amb notes de frustració i desesperança entre anhels i esperances. Muñoz Avia deconstrueix el epistolar cap al esperpent cap al que ha apuntat finalment la tecnologia i els emails, els WhatsApp i el que estigui per arribar.
Carmelo Durán necessita poques coses a la vida: un ordinador amb internet, un supermercat online on comprar menjar en quantitat i uns quants interlocutors cibernètics amb els quals discutir. Però tot canvia quan un error en una comanda li posa en contacte amb Mari Carmen, l'encarregada d'atenció a client de l'súper.
La botiga de la felicitat és una novel·la epistolar, escrita en forma de missatges de correu, amb un protagonista inoblidable, barreja quixotesca de l'Ignatius de La conxorxa dels ximples i la Helene de 84, Charing Cross Road. Una història de persones reals, amb les seves peripècies dià ries, que es guanyarà un lloc en el cor dels lectors.
Psiquiatres, psicòlegs i altres malalts
El llatinada ja ho avisava: Cura te ipsum. El que Ă©s el mateix, que ningĂş estĂ lliure de la malaltia mental. Menys encara els qui exerceixen de sentinelles de la normalitat, observadors de fĂlies i fòbies capaços de devorar la voluntat de qualsevol o derivades cap a lleres patològics de insospitada resoluciĂł final. Res millor que una novel·la sobre l'assumpte, sobre els llindars de la raĂł que ens amenacen en el moment en què ens vam decidir a analitzar el nostre camĂ amb obstinaciĂł en la profunditat de l'existencial. Un assumpte tan trĂ gic com ple d'oportunitats per a un savi narrador de l'esperpent, del nostre histrionisme vital.
Rodrigo Montalvo Ă©s el sĂşmmum de la placidesa. Els seus fills, la seva dona i el seu gat li volen amb bogeria. Treballa, amb moltĂssima moderaciĂł, a l'empresa del seu pare i viu en un gegantesc xalet. I, a mĂ©s, Ă©s un home feliç. O al menys, això ha cregut sempre.
Fins que un bon dia un psiquiatre, cunyat seu per a mĂ©s senyes, comença a fer-li dubtar. I el mĂłn cau sobre el seu cap. El nostre heroi vol saber què li passa, i visita les consultes de psicòlegs, psiquiatres, hipnotitzadors i curanderos, que aporten solucions divertidĂssims i, per descomptat, no dubten a saquejar la seva cartera. Però la sorpresa mĂ©s no arribarĂ fins al final, i vindrĂ de qui menys ho espera ...
Rodrigo Muñoz Avia aconsegueix fer-nos riure i pensar a el mateix temps. La seva novel·la Psiquiatres, psicòlegs i altres malalts ens recorda entre somriures que, més que intentar estar bé del cap, la millor fita per a les nostres simples vides hauria de ser viure contents i fer una mica més feliços als altres.
La casa dels pintors
De xaval vaig tenir un amic fill de pintor. I aquella bohèmia en què ell es movia se'ns aparentava llavors amb la idĂl·lica sensaciĂł de la felicitat mĂ©s bucòlica. Ni televisiĂł ni res que poguĂ©s destorbar una sana conversa a la casa del meu amic en un poble a la falda de l'Moncayo. Bon dia aquells. En molts matisos aquest llibre em recorda aquella visiĂł idealitzada i saturada dels colors de la creativitat i l'enginy. NingĂş millor que l'autor per endinsar-nos en aquesta semblança de vida feta novel·la.
En aquest llibre parlo de qui van ser els meus pares i com va ser la meva vida amb ells. Un ha d'escriure d'allò que més sap, ha de compartir, de la manera més honesta que sigui capaç, la millor història que porti a dins. En aquest moment aquesta era la meva millor història, la dels meus pares, la del meu origen.
»Sempre he cregut que en bona part estic fet de pintura. Els meus pares eren artistes plà stics i es van conèixer i es van enamorar grà cies a la pintura. A casa nostra i en la nostra vida familiar la pintura estava per tot arreu. No hi havia un espai per ser pintors i un espai per a ser pares o per ser fills. Tot estava unit. Érem fills de la pintura.
»Jo passava tardes senceres veient-los treballar en els seus estudis, fascinat per l'aspecte plĂ stic i artesanal del seu ofici. M'encantava tenir uns pares tan diferents als dels meus companys de col·legi i deixava que l'aura que envoltava el seu treball creatiu, amb el reconeixement que vaig començar a descobrir que tenia, em emboliquĂ©s tambĂ© a mi, com si el ser fill d'ells fora un mèrit meu. Volia i admirava molt als meus pares, amb les seves personalitats tan diferents i tan singulars, i desitjava quedar-me tot el temps en el seu mĂłn fabulĂłs d'artistes, de converses i reivindicacions polĂtiques, de sopars, de viatges, d'exposicions aquĂ i allĂ .
»El dia en què van morir, el meu pare el 1998 i la meva mare el 2011, vaig descobrir que jo no estava fet només de pintura. La mort no es va portar als artistes, però sà a les persones. L'artista sobreviu, perdura per a tothom, però el fill que jo era havia perdut als seus pares. Aquest llibre tracta de recuperar a aquestes persones i compartir-les amb els altres. »