Els 3 millors llibres de Javier Pérez Andújar

Encara que no vingui al cas explicar-ho en un bloc literari, em ve de gust assenyalar que Javier Pérez Andujar aquest català atípic i estranyat. L'estereotip de català disfuncional per al catalanisme pur. Aquest ésser estrany que observem sobrevivint contra corrent aquests dies convulsos de nacionalisme receptat com a placebo per a tots els mals.

Atípic en la mesura que ho són tots els catalans que no combreguen amb la uniformitat (uniformitat mental, cultural, sociològica i de qualsevol altre àmbit que es vulgui imaginar o suposar. Perquè segur que, complint amb els cànons catalanistes, hi ha fins qui folla a el compàs i cadència de la sardana).

Però al final els creadors admirables són sempre els de caminar taciturn, crític, malenconiós fins i tot. Perquè només des de la noció crítica d'aquesta uniformitat suposada acaben sobrevivint les ments lúcides que donen testimoni de la bogeria viscuda.

Si algú és bon català (o espanyol, per descomptat), ho serà en major mesura aquell que critiqui de manera oberta, que no s'hagi de sentir còmode amb un himne, que no li agradi o passi de segons quins aspectes culturals, que no hagi de sentir el seu pèl de punta amb el discurs de torn. La resta és de cerrils súbdits.

Pérez Andújar ja ho va explicar en alguna ocasió quan el seu pare li va dir que s'acostés a algú al bar per aprendre català. Prenent com a punt de partida per a aquests dies d'imposició, ell assegura que ara, tal com estan les coses: «No podré sentir-me català perquè em sento abans el que s'acosta que el que està»O sigui, instrumentalització de la llengua pretenent eliminar tota la resta.

Com si mitja Catalunya no ho fos per parlar espanyol, com si ells mateixos, els purs de cor i llengua, podrien no ser-ho en un futur per no conèixer el llatí dels romans. Sí, aquests que van estar allà molt abans que els de la bandereta estelada ...

En fi, centrem-nos en Javier Pérez Andújar i en la seva obra. Tot i que de vegades tots dos assumptes del catalanisme actual i el ciutadà català Javier Pérez Andújar s'entrecreuen a mig camí entre realitat i ficció...

Top 3 llibres recomanats de Javier Pérez Andújar

Passejades amb la meva mare

Hi ha coses quotidianament excepcionals, dignes de ser narrades. Des de l'aroma de la pluja sobre l'ardent ciment de l'estiu fins a l'alba del darrer dia vist al llit de l'hospital.

En aquest rang de possibles sensacions es mou aquest autor quan es lliura a aquesta narració de distàncies curtes, netament vívides i properes. Sobre el que qualsevol de nosaltres va ser o va viure, però va acabar acomiadant, a mesura que el temps ens va empenyent cap endavant a la inefable cua del destí.

Aquest llibre és un emocionant homenatge als blocs d'edificis que envolten Barcelona, ​​i als quals la ciutat ha donat l'esquena. A través d'un paisatge autobiogràfic, però intercanviable amb el de totes les ciutats de l'món, l'autor descobreix escenes de si mateix, i històries èpiques i commovedores.

Per a això recorre els seus carrers, la riba del riu Besòs i la platja a peu de la central tèrmica passejant amb la seva mare. Li surten a la trobada els fantasmes dels antics amics i veïns, les cues de l'atur, l'impacte de les primeres superfícies comercials, els concerts en els camps de futbol, ​​les lluites veïnals i les vagues obreres.

Les conquestes i les derrotes d'una generació que va arribar a Barcelona vinguda de mil llocs. Memòria personal i crònica d'urgència amb el seu bellíssima aliatge d'humor i poesia, aquest llibre és també una venjança i una indagació en la recerca d'una identitat que, a la fi, l'autor va descobrir en la veu de la seva mare.

La nit fenomenal

Quan un llegeix també s'imagina a l'autor lliurant-se a la tasca d'escriure. Ocorre en ocasions en què et desconnectes de l'argument i et trobes amb el tipus d'allà dalt que tecleja sobre el teu lectura. És un plànol literari nou que es planteja en moltes més ocasions amb Javier Pérez Andujar.

Perquè és el mateix Javier qui, en una trama com aquesta, atomitzada en mil personatges i escenaris, et llança de tant en tant una clatellada perquè aixequis la vista i el miris. I és llavors quan et pregunta t'assabentes o no t'assabentes? I fins i tot pots fer unes rialles amb ell.

L'equip d'un programa de televisió dedicat als fenòmens paranormals descobreix que uns fets anòmals, fins llavors mai registrats, es fan realitat en la mateixa Barcelona des de la qual emet.

Alhora, la ciutat és assotada sísmicament per la meteorologia i per la sobtada irrupció de personatges procedents d'una altra Barcelona, ​​que vénen a demanar-los auxili als integrants de La noche fenomenal, que així és com es diu el programa d'aquest grup d'amics .

Al llarg d'aquesta novel·la, a estones hilarant, a estones malenconiós ia estones filosòfica, el narrador presentarà cada membre de l'equip. Coneixerem, entre d'altres, el director, bon vivant i entestat a salvar el programa de la seva desaparició; a De Diego, escèptic en tot menys en la seva fe als animals inexistents; el Jugador d'Escacs, ardorós activista, amb la seva pipa apagada entre les dents; a Paulina, coneixedora de les civilitzacions desaparegudes, que prepara un monogràfic sobre el temple més antic de la humanitat; a Ro, la guionista i col·leccionista de casos de platerets volants; a Hermosilla, editor d'una revista esotèrica i pusil·lànime per a l'important de la vida…

Acompanyen de peripècia en peripècia a aquest grup d'amics una llarga sèrie de personatges sortits d'una Barcelona còmica i tràgica, unes vegades possiblement real i altres no massa, com la mare de l'narrador, que té poders telepàtics; l'històric editor i llibreter José Batlló; l'escriptor de novel·les de l'oest Carl Malone; el madrigalista del Clot, de qui es diu tot i no se sap res, i potser la protagonista absoluta d'aquesta història, una fràgil noia que es fa dir Isis, per no dir-Isabel.

De vegades, davant d'ells i d'altres del seu costat, un misteriós jubilat enganxat al rock andalús, el senyor Comajuán, guardarà cada nova frontera que creuin aquests amics. Tot comença quan un professor de dibuix descobreix que ha esdevingut Walt Disney…

Aquesta és una novel·la d'amistat i esoterisme, desenfrenada, plena de romanticisme, estrafolària, trepidant, embogida, poètica i molt barcelonina. Un destil·lat d'alta graduació literària que confirma a Javier Pérez Andújar com una de les veus més sorprenents, descacharrantes, mestisses i lliures de la nostra literatura.

Els prínceps valents

Amb el temps tota vida passa a ser novel·la. Tan sols és qüestió de deixar passar una mica de temps per afrontar la tasca amb una mica de perspectiva, nostàlgia i imaginació.

En el millor dels casos et pot quedar una novel·la amb la qual compondre una època, un context molt més complet. Si és que en el seu moment eres prou perspicaç, observador i curiós com per anar prenent notes mentals del que va ser tot allò que avançava amb tu.

Tan sols els més afortunats escriptors acabar per assaonar-ho tot amb aquesta capacitat inútil per a qualsevol cosa excepte per escriure, com és la memòria històrica. O sigui, saber exactament com van passar les anècdotes més insignificants, però que millor enriqueixen una narració.

El riu Besòs a l'extraradi de Barcelona, ​​el tinent Colombo, la col·lecció de còmics Joies Literàries Juvenils, la Esfinx dels Gels de Jules Verne ..., aquest llibre és una esplendorosa evocació, carregada d'humor, emoció i oberta poesia, d'un lloc i d'una infància: una ciutat de l'cinturó industrial barceloní en els anys setanta i una família d'immigrants.

Però és alhora un vibrant relat d'iniciació a la literatura a partir d'elements en aparença d'al·luvió, com els còmics, les sèries de televisió, els llibres de quiosc o les adaptacions dels clàssics.

Compinchado amb el seu amic Ruiz de Hita, amb el qual comparteix secrets i lectures, el narrador recrea les classes d'un professor ex legionari, la colla de l'escola, els diumenges amb el seu oncle Ginés -prototipo de l'pícaro-, els relats d'una mare que li parlen d'un passat rural per a ell mitificat, la torbadora presència de la senyora Umbelina, dona pública, o una nit de Nadal que va tenir una mica de cap d'una època.

A l'horitzó es dibuixen sempre les torres de la línia elèctrica, les xemeneies de la central tèrmica, el pont de l'autopista i, sobretot, el riu, omnipresent, amb la seva simbologia i càrrega totèmica. Però lluny de ser els testimonis d'un temps inclement, el de finals de franquisme, tots ells configuren l'escenari mitificat de les lectures de la infància.

Fins que el propi narrador descobreixi també la seva condició de classe, el compromís polític dels seus majors, i es proposi, a través de l'escriptura, que l'heroisme dels prínceps valents no quedi enterrat en el comiat de la infància.