3 millors llibres de Fernando Aramburu

El relat. Un terme més que manat actualment per substituir altres usos més precisos però també més vaig moderar com: argumentari, justificació o ideologia. La qüestió és que tot això, diguem que el rerefons de les coses, corre el risc d'acabar en el sac de les paraules buides, un sac cada cop més ple de transposicions, eufemismes i altres usos interessats del llenguatge cap al nellenguatge.

Per això sempre és interessant trobar a un escriptor de «relat» extens i veritable, un compositor de microcosmos de personatges per reflectir el món en la seva diversitat justa. Una diversitat com de riu gens partidista o intencionat sinó simplement que dóna llera als fets com un inesgotable fluir d'on cadascú pugui fer fora el seu glop. Això de Ferran Aramburu és donar veu a personatges que passegen entre realitat i ficció, ubicant-nos en esdeveniments actuals o històrics; en intrahistòries o cròniques que es complementen cap a les realitats més insospitades.

Patria és un bon exemple d'aquesta composició de relat sense draps calents. Vivències traslladades a la ficció, personatges i circumstàncies reconeixibles per tots enmig d'un conflicte que encara fumeja des dels seus caliu. Però el relat d'Aramburu és molt més ric. De la seva ploma van néixer i neixen poemes, assaigs, articles, contes i novel·les, un extens latifundi literari cultivat per temporades cap a collites profuses. Centrant-me en la seva prosa, que és el que sempre em sol ocupar en qualsevol autor, passo a indicar els meus gustos…

3 novel·les recomanades de Fernando Aramburu

els falciots

Els falciots volen sense descans durant mesos. No s'aturen per res perquè són capaços de complir amb totes les seves exigències vitals en constant vol. La qual cosa constata d'alguna forma el que la meravellosa sensació de plenitud de el vol pot suposar per a un ésser viu.

Aramburu potser prengui als falciots com a metàfora de la vida inquieta, de l'amor sense pàtria, de la noció de l'existència des d'una posició privilegiada a aquesta altura en la qual tot es veu d'una altra manera, sense que res destorbi a la completa visualització del que que portem i el que ens queda.

En una novel·la tan interessant com oportuna, Aramburu deixa anar amarres amb el seu supervendes Pàtria i tan sols deixa una mica la maroma sense replegar perquè els que es van acostar a la seva literatura per la seva vessant sociològica encara trobi recés en aquesta imatge de l'Espanya en ebullició. Encara que en aquesta ocasió la història va més de dins cap a fora, des de la mimetizació completa amb el protagonista fins a aquesta capacitat màgica de mostrar la realitat des de la visió d'un altre.

Toni, un professor d'institut enfadat amb el món, decideix posar fi a la seva vida. Meticulós i serè, té triada la data: aquí a un any. Fins llavors cada nit redactarà, al pis que comparteix amb la seva gossa Pepa i una biblioteca de la qual es va desprenent, una crònica personal, dura i descreguda, però no menys tendra i humorística.

Amb ella espera descobrir les raons de la seva radical decisió, desvetllar fins a l'última partícula de la seva intimitat, comptar el seu passat i els molts assumptes quotidians d'una Espanya políticament convulsa. Apareixeran, disseccionats amb implacable bisturí, els seus pares, un germà a qui no suporta, la seva exdona Amalia, de la qual no aconsegueix desconnectar, i el seu problemàtic fill Nikita; però també el seu càustic amic Patachula. I una inesperada Àgueda. I en la successió d'episodis amorosos i familiars d'aquesta addictiva constel·lació humana, Toni, home desorientat entestat a fer recompte de les seves ruïnes, insufla, paradoxalment, una inoblidable lliçó de vida.

Els peixos de l'amargor

Abundant en allò de el relat, res millor que una antologia de relats per compondre el mosaic d'una realitat complexa com és el tros d'Història de l'món que ens ha tocat viure. Petits escenaris de vides anònimes, recognoscibles en mirades pensatives que et trobes pel carrer ...

Resum: Un pare s'aferra a les seves rutines i aficions, com cuidar els peixos, per suportar el trastorn d'una filla hospitalitzada i invàlida; un matrimoni acaba fastiguejat per la fustigació dels fanàtics contra un veí i esperen que aquest es decideixi a anar-se'n; un home fa tot el possible perquè no ho assenyalin, i viu aterrit perquè tots li donen l'esquena; una dona decideix anar-se'n amb els seus fills sense entendre per què la assetgen.

A manera de cròniques o reportatges, de testimonis en primera persona, de cartes o relats explicats als fills, Els peixos de l'amargor recull fragments de vides en què, sense dramatisme aparent, només treu el cap l'emoció -a l'una que l'homenatge o la denúncia- de manera indirecta o inesperada, és a dir de la manera més eficaç.

És difícil començar a llegir les històries en principi modestes, d'una enganyosa senzillesa de Els peixos de l'amargor, I no sentir-se commogut, sacsejat -de vegades, indignat per la veritat humana amb què estan fetes, una matèria extremadament dolorosa per a tantes i tantes víctimes de l'crim basat en l'excusa política, però que només un narrador excepcional com Aramburu aconsegueix comptar de manera verídica i creïble.

La varietat i originalitat dels narradors i dels enfocaments, la riquesa dels personatges i les seves diferents vivències aconsegueixen compondre, a manera de novel·la coral, un quadre inesborrable dels anys de plom i sang que s'han viscut a Euskadi.

Pàtria

Fenomen editorial 2017. Best-seller absolut en aquesta Espanya 2017 que tracta de passar l'última pàgina de l'macabre llibre dels anys durs d'ETA. El brillant resplendor d'una ideologia, d'un sentiment. En un món fosc trobar un focus de llum encegadora pot resultar enormement perillós.

Resum: L'acció abasta prop de tres dècades, des de mitjans dels anys vuitanta fins a diversos mesos després de la declaració de el cessament definitiu de la violència per part d'ETA a l'octubre de 2011. Malgrat aquesta enemistat, alguns dels fills de les dues famílies segueixen relacionant-se en secret.

La primera família prospera econòmicament gràcies a la capacitat emprenedora de el pare, qui regenta una empresa de transports als afores de el poble. La seva vida i la dels seus familiars canvia de forma brusca a l'ésser ell víctima de l'extorsió d'ETA.

Més tard serà assassinat, i aquest fet afectarà de diferents maneres a cada un dels membres de les dues famílies. A la segona família, un dels fills d'ingressar en ETA, participarà en una sèrie d'atemptats i acabarà a la presó. Per un destí tràgic acabarà en la comanda que es proposa assassinar a què ha estat el seu veí de tota la vida, el pare dels seus amics.

Altres llibres interessants de Fernando Aramburu…

Fills de la faula

Acta est fabula. Una expressió que, els dies més intensos del separatisme català, els nous habitants de Tabarnia van fer seva per caricaturitzar els dogmes nacionalistes. No és que vagin per aquí els trets en aquest cas. Però el fet de nomenar els protagonistes com a fills de faula ja apunta a la voluntat per despullar l'engany del compromís nacional per a l'alliberament de sap Déu quina pàtria. En el moment en què ETA semblava que es dissolia, aquests últims intrèpids del bàndol nacional d'alliberament contra el no-res comencen el periple del desconcert.

Dos joves exaltats, Asier i Joseba, marxen el 2011 al sud de França amb la intenció d'enrolar-se a la banda terrorista ETA. Esperen instruccions en una granja de pollastres, acollits per una parella francesa amb la qual gairebé no s'entenen. Allí s'assabenten que la banda ha anunciat l'abandó de la lluita armada.

Després del desconcert, no volen renunciar a les seves aspiracions èpiques, i així un assumirà el paper del cap i disciplinat ideòleg, i l'altre de subaltern més relaxat. Però el contrast entre l'afany de gestes i les peripècies més ridícules, sota una pluja pertinaç, és cada cop més còmic. En els seus diàlegs, Asier i Joseba tenen una mica de Quixot i Sanç, però sobretot del Gordo i el Flaco. Fins que coneixen una noia que els proposa un pla.

anys lents

Anys 60. La classe mitjana d'un País Basc encara sotmesa a el jou de la dictadura (o sigui que poc de classe mitjana i una mica més de miserables aparences, com la resta d'Espanya) com brou de cultiu ideal per a tot tipus de recerques d'identitat .

El contrast amb un món que avançava cap a una llibertat encara més idealitzada des de la dictadura com un incontrolable desig de llibertat a qualsevol preu i des de qualsevol ideal.

Resum: A finals de la dècada dels seixanta, el protagonista, un nen de vuit anys, es va a Sant Sebastià a viure amb els seus oncles. Allí és testimoni de com transcorren els dies en la família i el barri: el seu oncle Vicente, de caràcter feble, reparteix la seva vida entre la fàbrica i la taverna, i és la seva tia Maripuy, dona de forta personalitat però sotmesa a les convencions socials i religioses de l'època, qui en realitat governa la família; la seva cosina Mari Nieves viu obsessionada pels nois, i el esquerp i taciturn cosí Julen és adoctrinat pel capellà de la parròquia per acabar enrolat en una incipient ETA.

El destí de tots ells -que és el de tants personatges secundaris de la Història, arraconats entre la necessitat i la ignorància- patirà, anys després, una finta. Alternant les memòries de l'protagonista amb els apunts de l'escriptor, Anys lents ofereix a més una brillant reflexió sobre com la vida es destil·la en una novel·la, com es transvasa el record sentimental en memòria col·lectiva, mentre la seva escriptura diàfana deixa veure un fons tèrbol de culpa en la història recent del País Basc.