L'ombra de Gabriel GarcÃa Márquez és molt allargada per a tot escriptor colombià . Aquesta barreja narrativa de Gabo entre el realisme i idealisme lÃric de tota à nima a la recerca d'essències suposa una herència de la qual autors com Guillem Ospina recull la seva part.
Per moments obstinat en un meravellós univers ètnic nascut de la trobada no sempre amable entre dos mons, (un que s'entenia conqueridor i un altre que va haver d'adoptar el paper d'conquerit), sobre el qual va escriure la seva famosa trilogia, Ospina a més conrea una poesia que en el fons sacseja tota la seva creació literà ria.
Perquè llegir a l'Ospina novel·lista és capbussar-se en una prosa plena d'imatges i sensacions des d'un efectisme formal molt treballat. Un efecte que finalment ens descobreix la bellesa de l'llenguatge tant en descripció com en acció. Un lirisme total que pocs autors aconsegueixen en l'actualitat.
Periodista i publicista com a passos previs a la seva esclat literari, Ospina és aquest comunicador total que a més s'implica amb el social i polÃtic i que aborda diversitat de temà tiques en un à mbit assagÃstic que transita des del existencial fins al més social, sobretot per a un món llatà evolucionat des de la comunió però també des del conflicte.
William Ospina és un d'aquells escriptors necessaris per al seu temps, Capaç d'abordar intrahistorias de l'ahir i de l'avui fetes novel·les i complementades amb visions actuals, anà lisi i amb aquest innata tendència cap a una poesia que rima seu món en versos sobre per a la vida actual.
Top 3 millors llibres de William Ospina
El paÃs de la canyella
Es diu que poc es pot esperar de les segones parts. I no obstant això, aquesta continuació de «Ursúa», enmig de la trilogia que acabaria amb «La serp sense ulls» suposa el més interessant dels tres viatges que traça la trilogia.
Encara avui l'Amazònia suposa un repte per a qualsevol expedicionari que pretengui recórrer les seves profunditats més fosques. Amb un verb actual d'acord amb l'exuberà ncia de la selva tropical, acompanyem el conqueridor Orellana, inquiet i ambiciós i que finalment trobaria la seva mort en les interioritats de l'extensa ribera amazònica que avui és meravella natural.
La intenció d'Ospina pot ser que sigui l'acostament a aquesta mentalitat de el conqueridor ambiciós que, vista l'obertura d'un nou món ric i anhelant de glòria per als intrèpids espanyols que es consideraven omnipotenciarios enfront de les noves gents i els nous llocs.
Un dels viatgers de l'expedició ens va narrant l'aventura feta reflexió, entre l'èpic i el estrepitós, sobre els motius que alliberen de la por a la mort. L'expedició s'obre pas amb multitud d'homes i esclaus, amb queviures per a un gran temps de viatge cap al paÃs de la Canela.
El que passi finalment és aquesta antològica lluita contra una naturalesa que no està disposada a cedir a aquells que es creuen posseïdors del desconegut.
La serp sense ulls
Al tancament d'aquesta trilogia sobre aquells dies de conquesta de el nou món, puc endevinar una intenció de reparació, una denúncia i alhora un exercici de reconciliació pensant en el que millor del que va quedar després d'una conquesta amb moments de crueltat, de espoli, amb un interessant mestissatge, amb amor i odi, amb sang i passió, amb ambicions i relats èpics absolutament certs en un perÃode històric on Pangea tornava a unir continents grà cies a l'obstinació dels marins que van voler recosir un món separat pels moviments tel·lúrics mil·lenaris.
No es pot dubtar de la voluntat de submissió de l'imperi espanyol respecte als nous pobles trobats des del Carib fins al sud d'Amèrica, no és qüestió d'infravalorar la crueltat en un temps en què la violència formava part del dia a dia.
Però fet i fet va haver-hi una cosa mà gica de comunió. Els espanyols, hereus dels conqueridors romans que en altre temps van ocupar la penÃnsula, van aprendre a imposar amb fermesa però tractant d'unir, res a veure amb els exterminis d'Amèrica de Nord per part dels conqueridors anglosaxons ...
L'any de l'estiu que mai va arribar
El cor més romà ntic d'Europa va bategar en moltes ocasions a Villa Diodati, una mansió a Ginebra riba de l'imponent llac Leman, acollida entre arbrat i aixecada sobre un porxo que aixecava la vista de la casa cap al llac.
En ple moviment romà ntic alguns dels més famosos creadors de la tendència coincidien aquà per divagar sobre l'à nima i aquestes grans emocions i pors que il·luminaven un tractament boirós de l'existència. El llibre ens centra en l'estiu de 1816, la casa està habitada per Lord Byron, mary Shelley o Polidori.
I la història va voler que aquell estiu no existÃs com a tal perquè les erupcions de 1815 de l'Tambora van canviar el món tal com era conegut. L'apocalipsi apuntava com un estrany auguri i la vila Diodati era un excepcional mirador per contemplar un cel gris, destellant d'estranys llampecs.
Les à nimes inquietes de tan il·lustres habitants ocasionals componen una visió espectral de el món que va derivar en dues de les creacions gòtiques de major transcendència, El vampir i Frankenstein.
Ospina justifica amb la seva prosa banyada per la seva habitual poesia, com aquella foscor imprevista va poder germinar en un imaginari compartit pels escriptors, finalment traçat en ombrÃvoles històries avui ja universals.
1 comentari a «Els 3 millors llibres de William Ospina»